Em va arribar el llibre a les sis de la tarda de dimecres. Dijous a mig matí ja me l’havia cruspit. En acabar la voraç lectura no sabia si estava molest, decebut o senzillament em tocava dir "la mare que el va parir!", esbossant un somriure sorneguer, de complicitat. Tant, que vaig estar temptat d’escriure-li i fer-li-ho notar.
Però no. El cert és que me l’he empassat a galet, amb fruïció, sobretot les 150 primeres pàgines de Merèixer la victòria, quan el David —hi va haver un temps que a Catalunya quan es parlava del David no calia afegir cap cognom— dissecciona tot de personatges del món de la política i de l’empresa que ha conegut i tractat. És probablement la part més llaminera d’un llibre que diu —per curar-se en salut (judicial)— que és una novel·la, que ficciona. Després perd la capacitat de sorpresa, tot i que manté l'interès, senzillament perquè es lliura a les passions i fòbies personals. Jordi Sànchez és l’heroi, l’ànima i el cervell de l’1 d’Octubre, mentre que Oriol Junqueras n'és sempre el problema. Hi ha, en aquest aspecte, el maniqueisme que en el relat nega de facto, i que tracta de compensar amb una certa crítica de fons a Carles Puigdemont (per Trapero o Torra), però sense estalviar-ne elogis i reconeixement, si bé sense dir-ho explícitament, esmena estratègicament el tòtem exiliat i a la totalitat.
El David entén el poder i el seu exercici. I s’hi relaciona amb comoditat. Per això defensa acords i pactes i s’esgarrifa davant les proclames abrandades dels darrers anys, del simplisme i l’astracanada. I també, potser per aquest motiu, li fa un homenatge amb majúscules a Josep Sánchez-Llibre, en contraposició a Duran i Lleida, a qui creu que el perd l’altivesa i l’egoisme i de qui diu que li ho deu tot al primer. A la galeria de personatges, també hi ha l’editor José Manuel Lara, a qui descriu com un home de paraula. O Alicia Sánchez-Camacho, que en surt bastant més malparada.
Llegir Merèixer la victòria és demolidorament aclaridor per entendre el gen convergent i què és l’hegemonia, exercir-la i sentir-la
Però el més autèntic i revelador és com el David projecta amb tota franquesa que hi ha un ordre natural a la societat. No hi ha maldat quan ho afirma, hi ha l’herència d’un gen. Ho expressa tal com raja, ho narra com ho viu. Ben bé al contrari de la meva àvia Neus, que em deia "jo he vingut a aquest món a servir". Era la mateixa consciència de classe —en aquest cas, subalterna—, però a la base de la piràmide. Cosa que no vol dir que ell no pugui ser un tipus generós, de bon tracte, divertit i directe. Que ho és. Sense contemplacions, en deixa anar alguna que, d’entrada, et xoca. Així, defensa Marta Ferrusola quan va dir allò de "és com si ens haguessin entrat a casa". Perquè aquell acord dels republicans amb Pasqual Maragall —de qui no escatima elogis, mentre que ignora Montilla i els republicans— va provocar un tomb històric al Govern de la Generalitat que posava en qüestió una hegemonia que ni es debat ni es discuteix. És la premissa bàsica del David, el punt de partida. Aquesta hegemonia, bastida sempre sobre l’espai convergent en permanent refundació, és consubstancial a Catalunya. Aquest, en el fons, retret amunt, retret avall, és el que no li perdona a Junqueras: qüestionar aquesta hegemonia, no posar-s’hi bé o pretendre substituir-la.
Geni i figura, al David tampoc no li calen padrins. Ni modèstia ni falsa modèstia. La qual cosa no vol dir que no sigui de les persones més capacitades que van aflorar o formar-se mentre Jordi Pujol (en parla amb estima i consideració, igual que de l’Oriol Pujol) construïa una hegemonia que, a empentes i rodolons, ha arribat fins als nostres dies. O que ell hagi tingut un paper determinant en no pas poques conjuntures i, en particular, al costat d’Artur Mas. De fet, el David és d’ideòleg de la llista única, que continua defensant amb dents i ungles com a imprescindible i superadora del desori. Evidentment, bastida sobre l’hegemonia natural i tradicional. És a dir, convergent. Una proposta —una arma llancívola imbatible?— i que sempre deixa els republicans a la defensiva, en calçotets i acomplexats. De Mas també en diu excel·lències. També, de passada, de David Fernández, precisament per abraçar-se a Mas el 9N. Fins i tot dedica un capítol amable a Antonio Baños, quan aquest maniobra per evitar la decapitació de Mas a mans dels seus excompanys. Per contra, afirma l’autor, amb la CUP no es pot anar ni a la cantonada.
Llegir Merèixer la victòria és demolidorament aclaridor per entendre el gen convergent i què és l’hegemonia, exercir-la i sentir-la. És un relat de part i lúcid alhora, d’un nacionalista empedreït, del morro fort, d’un tipus amb una personalitat que pot arribar a ser aclaparadora, que creu amb vehemència en les seves conviccions i que les defensa sense concessions. És el David, Madí.