L’aparició de Carles Puigdemont a Arc de Triomf ha estat l’últim (i desesperat) intent de matisar la derrota electoral del president 130 contra Salvador Illa el passat 12-M, amb la conseqüent pèrdua de la majoria absoluta independentista al Parlament. Puigdemont sabia que no podria accedir a la cambra catalana i imaginà una performance escapista per eclipsar mediàticament la investidura. Se’n va sortir bé, tot i que, feta la cabriola, la inèrcia de l’autonomia ha començat a córrer sense aturador i Puigdemont ja només pot compartir la gesta amb el seu gatet de Waterloo. La màquina de xantatge convergent, que pretenia culpar Esquerra de la possible detenció del Molt Honorable, també s’ha esvaït ràpidament, perquè tothom (que no sigui un creient encegat) sabia que a Puigdemont l’haurien amnistiat pocs mesos després i que només va trepitjar el territori per emmerdar la troca. Si tot acabés aquí, la seva jugada no tindria gaire més recorregut.

El problema és que, amb el seu egotisme oceànic i manca de responsabilitat, Puigdemont ha posat el focus en els Mossos amb una dosi de bilis inacceptable. Joan Ignasi Elena i els seus comandaments no s’hi lluïren, perquè deixar escapar una persona que tens a pocs metres de distància resulta una pífia de seguretat digna d’una república bananera. Això ja és difícilment excusable, però la incompetència és més fàcil de tolerar que les males intencions; perquè el president (i el seu comitè d’assessors legals) saben a la perfecció que la seva gracieta comportarà accions judicials contra els agents i els alts responsables del nostre cos de policia, unes més que possibles acusacions d’encobriment que els nous represaliats per les togues no podran salvar a través de l’amnistia. Posar en perill la vida de la gent per una foto és, insisteixo, tenir mala bava.

L’independentisme havia crescut a força de mostrar un projecte d’innovació i engrescament a la ciutadania, i ara Puigdemont el vol enterrar a força d’empetitir-lo en una capsa d’ira i ressentiment

Però això importa poc als feligresos del puigdemontisme, una cort de creients que acceptarà la gimnàstica presidencialista siguin quines siguin les conseqüències d’una tossuderia que el 130 hauria d’haver exhibit el 2017, no pas ara. Puigdemont podria haver esperat a l’aplicació de l’amnistia pel Tribunal Constitucional i construir un retorn sense tantes presses, per així tancar la seva carrera política amb un mínim de dignitat. Però ha preferit embolicar que fa fort fins al darrer minut només perquè el seu club donec perficiam l’aplaudeixi a les xarxes i la judicatura espanyola tingui l’enèsima excusa per aplicar l’arbitrarietat i redactar encara més interlocutòries. L’independentisme havia crescut a força de mostrar un projecte d’innovació i engrescament a la ciutadania, i ara Puigdemont el vol enterrar a força d’empetitir-lo en una capsa d’ira i ressentiment.

Servidor no malda perquè detinguin el president (el delicte més important que ha comès ha estat el d’aixecar-nos la camisa) ni em fa especial gràcia ser governat per Salvador Illa. Però l’independentisme no podrà alçar-se de nou sense líders que no es tinguin a ells mateixos com a mesura de totes les coses. De què ha servit, el truc de màgia d’Arc de Triomf? Si la resposta és per saber que els Mossos actuen a les ordres de la judicatura espanyola... doncs això ja ho teníem ben claret de fa anys (i qui més ho sap és Puigdemont, que compartia soirées amb un major del cos que tenia plans per detenir-lo mentre li feia els cors del Let it be). Si l’objectiu era palesar que Esquerra és un cadell del PSOE, la cosa també era sabuda... i val la pena recordar que aquest és un privilegi que a Junts per Catalunya comparteixen amb els republicans, amb qui investiren Sánchez.

Com ja vaig escriure la setmana passada, com més histriònic sigui el xou del president Puigdemont, Salvador Illa tindrà encara més marge per aplicar el seu programa de pacificació cristiana. Ahir mateix vèiem que aquest segellament guarda dosis d’ironia, atesa la incursió d’antics convergents i democratacristians al nou Govern (algun dels quals, i ja té conya, havia format part de l’equip legal de l’òrbita convergent). A cada passet més de caricatura del president 130, el Molt Honorable 133 aplicarà la dosi justa de sociovergència, i tal dia farà un any. Contra el que creuen els feligresos del puigdemontisme, l’acte d’Arc de Triomf no ha fet més fort el president ni l’independentisme; i, al seu torn, l’estat espanyol (és a dir Sánchez i Illa) l’han pogut veure fumant-se un puro des de Moncloa i Palau, respectivament. Puigdemont en podria prendre nota, en cas que vulgui començar a escoltar algú més que els seus aduladors.

Però tot això no passarà, perquè l’únic que busca el president és matar Esquerra. D’occir un animaló que ja és mig mort, benvolgut Molt Honorable, se’n diu acarnissar-se. A banda, si la cosa va d’anar matant gent amb l’únic objectiu de surar... al final quedarem ben pocs dins del vaixell.