Heu participat alguna vegada en una rave d'adolescents que beuen alcohol a dojo en gots de plàstic i fumen com camioners (i camioneres, que diria l'Iu Forn) en un tren de Rodalies en ple trajecte (nocturn)? Doncs –i perdoneu la ironia– si us ho heu perdut, encara sou a temps de viure tan edificant experiència. Només heu d'agafar els últims combois de la línia del Maresme, la R1, els divendres o els dissabtes de cada setmana. De fet, hi ha més barra lliure al tren que a les discoteques de Montgat o Mataró on van els nois i noies embarcats a Sants o a plaça Catalunya amb la bossa de plàstic plena d'ampolles, prèvia visita a l'híper del barri –la beguda és cara a la disco–. L'endemà faran el viatge de tornada, molts d'ells (i elles) en un estat lamentable o, directament, dormint la mona, entre viatgers i famílies amb criatures o sense que van a passar el diumenge a Barcelona.

Que què fan els segurates? No descarteu que algun dels fills dels uniformats s'hagi sumat a la festa. Vet aquí per què, la majoria de les vegades –quan els enxampen amb el got a la mà– la cosa no passi d'un suau advertiment. En comptades ocasions, els responsables de seguretat han parat el tren perquè s'acabi la festa que, normalment, es reprèn amb la marxa a partir de la propera estació. Tampoc descarteu que algun dels vostres fills s'apunti al botellot rodant entre l'estupor dels (anava a dir els "idiotes"), dels usuaris habituals que paguen religiosament el seu bitllet, ocupen els seus seients (si poden) i proven de distreure's d'alguna o altra manera fins que arriben a destí. (Tot i que, la veritat, se'm fa bastant difícil llegir sobre la Fenomenologia de l'Esperit de Hegel envoltat de canalla excitada pel fum i el vodka barat). Altrament, el grau de convivència entre els uns i els altres (els que acaben i comencen la jornada cap al capvespre, per entendre'ns) sol ser exemplar. Davant la cridòria imperant, el silenci acostuma a ser la resposta dels passatgers habituals.

És obvi que, de tot el que acabo de relatar, Madrid no en té la culpa. L'experiència botellot a Rodalies hauria de moure a una reflexió profunda, Catalunya endins, famílies endins, escola o universitat endins. Vet aquí una clara mostra de la necessitat de reconnectar amb els mínims del civisme i del respecte al que se sosté amb els impostos de la gent. No obstant això, hi ha vasos comunicants entre les escenes (ben quotidianes) de les quals us convido a participar i la política ferroviària de l'Estat a Catalunya.

L'estratègia és tan vella com el primer tren de la Península, la línia Barcelona-Mataró (1848): es tracta que els catalans assumeixin que només poden aspirar a tenir trens del XIX, o més propis de la República del Congo (amb perdó), que de l'Europa Occidental.

El menyspreu del Govern espanyol, del gestor d'infraestructures Adif i de la mateixa Renfe a la xarxa ferroviària pública que bombeja cada dia a Barcelona més de 400.000 persones, les avaries contínues que s'han succeït des de la crisi dels esvorancs de l'AVE a l'Hospitalet de Llobregat, l'octubre del 2007, i fins a l'última incidència registrada, dimarts d'aquesta setmana, han convertit un servei públic essencial en un problema sense solució aparent. Una anomalia que acaba sent interioritzada i assumida com a tal per qui la pateix més directament: els mateixos usuaris perquè, de fet, podria ser que aquest fos l'objectiu final. El caos de la Renfe acaba configurant la coartada perfecta perquè Madrid perpetuï l'asfíxia inversora i responsabilitzi del desastre els administradors catalans de les magres competències delegades a la Generalitat sobre la gestió del servei, el conseller o el director general de torn, o  els Mossos, o els bombers cada cop que hi ha una nova incidència.

 

L'estratègia és tan vella com el primer tren de la Península, la línia Barcelona-Mataró (1848): es tracta que els catalans assumeixin que només poden aspirar a tenir trens del XIX, o més propis de la República del Congo (amb perdó), que de l'Europa Occidental. Trens que s'aturen dia sí i dia també per una raó o altra, i on fins i tot és possible muntar un botellot sense que ningú s'immuti: el que passa és normal. En l'extrem, com podran autogovernar-se, i no diguem constituir un Estat, si no són capaços ni de gestionar els trens? I es tracta, naturalment, que els contribuents catalans, vagin en tren o a peu, continuïn pagant la quota part dels AVES de les Castelles, on, com és sabut, el passatge (sovint fantasma) sempre es comporta.