La qüestió que ahir plantejava José Antich en el seu article, és l’eix central per on deuen pivotar els dubtes i les incerteses que bateguen a l’interior d’ERC. Preguntava Antich: “amb la profunda crisi interna en què està instal·lada ERC, pot investir Illa mentre Puigdemont és detingut i conduït en un furgó policial cap al Tribunal Suprem?”...

És a dir, Esquerra podria investir com a president de la Generalitat un defensor acèrrim del 155, que es manifestava amb Societat Civil Catalana, PP i Vox contra el Primer d’Octubre, quan el seu propi partit s’amagava, i el capteniment del qual és d’absolut vassallatge als interessos espanyols? I gosaria fer-ho mentre el president Puigdemont es detingut pel mateix braç repressor que Salvador Illa defensava amb vehemència? I si les circumstàncies ja serien prou explosives per afavorir la part d’ERC favorable a una aliança amb els socialistes, la proximitat del deadline de la investidura amb una Diada que aspira a un renaixement de la fortalesa independentista, en ple procés d’unitat de l’ANC i d’Òmnium, reblarien les enormes dificultats dels republicans per explicar la investidura d’Illa. Amb tot sumat, i afegida la reunió sobiranista a Waterloo, sembla clar que l’optimisme que fa uns dies es respirava a can socialista, s’ha començat a refredar. I si ja bufaven vents de ponent, les paraules de Marta Rovira a Cantallops, assegurant que “estem aquí per acabar el que vàrem començar” i que el reinici passa per “tornar a unir el moviment independentista”, devien ser una ventada siberiana. Tot i que, com recorda Puigdemont des de l’exili, “hi ha molta feina a fer”.

A partir d’aquí, tot és especulació perquè a hores d’ara no sembla que els principals dirigents d’ERC sàpiguen què han de fer, ni si poden fer allò que voldrien, especialment el sector republicà de l’anomenat front pragmàtic, format per alcaldes i alts càrrecs del partit, que imaginaven salvar bous i sous amb un pacte amb el PSC. No oblidem que ERC va pactar a tres diputacions amb els socialistes, on hi ha múltiples càrrecs republicans, que el PSC estaria en condicions de mantenir alguns alts càrrecs del govern Aragonès, i que hi ha pactes locals que podrien quedar tocats. Però aquest salvament de poder, que els donaria temps per a refer-se, era molt més vendible abans de la decisió de Llarena de mantenir l’ordre de detenció contra Puigdemont. Ara, en canvi, la detenció sembla altament probable si el president retorna per a investidura i si aquesta fos la de l’Illa, el capteniment d’ERC seria un pecat que no es perdonaria en la memòria independentista. Lluís Llach avisava en aquest sentit fa uns dies, quan deia que ERC s’abocaria a un suïcidi si perpetrava l’acord amb els socialistes. Emperò, i tot i les dificultats per justificar la investidura d’Illa, no és descartable que guanyi aquesta opció en un partit que, a hores d’ara, està fragmentat, ferit i convulsionat. I amb Oriol Junqueras desvinculat de les negociacions per la investidura, i en plena guerra pel poder del partit.

Si ERC vol tornar a ser un dels grans partits independentistes, no pot optar per Salvador Illa en cap cas, perquè aquesta serà una llosa que pesarà molt i per molts anys en la seva credibilitat

Si, en canvi, ERC opta per forçar noves eleccions o, no cal dir, per donar suport a Puigdemont i intentar la seva investidura, el gest significaria un canvi d’estratègia d’enorme importància en tot l’univers independentista, i reforçaria el procés de reunificació que ja han endegat les entitats cíviques i va inspirar la reunió de Waterloo. En aquest cas, les paraules de Marta Rovira a Cantallops anirien més enllà d’una foto i un titular, i no serien mera propaganda, sinó  l’anunci d’un nou rumb. Però si aquest és el cas, i la intenció de recosir la unitat independentista estigués decidida —tal com demanava Xavier Vendrell—, aleshores també cal recordar que la feina per fer és ingent, perquè cal una coordinació i una intensitat de diàleg entre entitats i partits que no existeix des de pràcticament el 2017.

A hores d’ara, especular en la direcció que prendrà el pèndol d’ERC és arriscat, perquè no sembla que estigui clar res, ni des de fora, ni des de dins. Al capdavall, qualsevol de les opcions és dolenta per als republicans, tant si investeixen Illa, com si juguen la carta Puigdemont, com si forcen eleccions. “Fotuts o fotuts”, em comentava un conspicu militant republicà en una conversa recent. Tot dependrà del terminisme, el curt o el llarg. Si ERC vol tornar a ser un dels grans partits independentistes, no pot optar per Salvador Illa en cap cas, perquè aquesta serà una llosa que pesarà molt i per molts anys en la seva credibilitat. Difícilment es perdonarà entre el seu electorat, que ja ha castigat ERC severament. La mirada llunyana, doncs, li farà perdre poder en el present, però li garanteix tornar a la partida. Si, en canvi, guanya la mirada curta i pacta amb el PSC per salvar algunes naus, cremarà la seva posició en l’independentisme. Illa no és Sánchez i aquesta investidura no és la de Montilla. Quina ànima guanyarà? Costa de saber. Tot depèn de si les paraules de Marta Rovira a Cantallops han estat propaganda o són l’expressió d’una convicció.

Curt o llarg termini, ambició o coherència, partit o nació. No falta gaire per saber-ho.