L’advocat Andreu Van Der Eyden sempre ha mantingut que l’amnistia no seria operativa per a tothom, sinó després de sortejar un nou viacrucis judicial. Per això, els seus principals patrocinats (Romeva i Juqueras) es mostraven prudents a títol personal i admetien que, amb tota probabilitat, la seva inhabilitació anava per llarg. Recordem que els indults van ser parcials i condicionats i que mantenien la mort civil (inhabilitació) durant una dècada llarga.

A l’altre extrem hi havia la defensa jurídica del president Puigdemont, infinitament més optimista sobre la plenitud i immediatesa de l’aplicació de la llei. Era ingenuïtat? Era candidesa? O de debò es van creure que ara que s’erigien en protagonistes de la negociació, l’aparell judicial alçaria la bandera blanca aterrida davant tanta petulància? 

Josep Rull és president del Parlament gràcies als indults i la derogació de la sedició, no pas per l’amnistia.

Superat el tortuós tràmit legislatiu i la pugna per veure qui negociava més i millor, tornem al que ja era conegut (els alts magistrats no desistiran) i del tot previsible —que els que puguin hi facin la seva, en paraules de l’ínclit José María Aznar.

Absolutament tot el que tingui a veure amb una decisió del Tribunal Suprem i d’altres jutges mediàtics que porten causes que afecten els principals tòtems encausats porta inequívocament el segell de la insubmissió judicial a l’imperi de la llei. Pretendre ignorar-ho devia ser l’única novetat.

La prova més significativa va ser la blasmada modificació de la malversació. La voluntat del legislador era clara. No hi havia malversació, si no hi havia apropiació de diners, a la butxaca. Els va importar un rave. Amb la sedició no hi van poder fer res, senzillament perquè el delicte va ser esborrat del Codi Penal. Amb els menyspreats indults també ho van provar. Però tombar-los era més complex i no se’n van sortir. Un apunt, Josep Rull és president del Parlament gràcies als indults i la derogació de la sedició, no pas per l’amnistia. Però el soroll, aleshores, amb els indults i altri, ni va ser tan eixordador, ni el PP s’havia quedat amb un pam de nas electoral, rabiant davant un Pedro Sánchez erigit en enemic públic número u.

De debò és una sorpresa la decisió d’una judicatura que està en guerra amb el govern espanyol des dels indults? O tot és més prosaic? La literatura poètica contrària a la negociació va mutar gràcies a l’aritmètica. D’un dia per l’altre es va transitar de la retòrica de la confrontació a reclamar ufanosament el protagonisme d’una negociació que tenia com a contrapartida efectivament no ja estabilitzar el govern espanyol sinó falcar-lo per evitar noves eleccions. Es disfressi com es disfressi, era un gir copernicà. En resum, la teoria era que els republicans eren uns inútils que investien presidents de franc, es venien barat i a qui tothom (Govern de Madrid i PSOE preferentment) entabanava amb facilitat. I va calar. Per això, la nova negociació seria una exhibició de mestratge incontestable i exemplar. I, per suposat, es cobraria per avançat. Aparteu les criatures que de Waterloo arriba el Setè de Cavalleria!, semblaven dir-nos.

Aparteu les criatures que de Waterloo arriba el Setè de Cavalleria!, semblaven dir-nos

Aquest juliol farà un any de les eleccions espanyoles. L’únic que ha prosperat amb plenitud ha estat la rebaixa del preu de l’oli. La resta, va fent, a foc lent en el millor dels casos. La realitat és que la negociació s’ha estavellat –o ha topat per ser més matisat– amb el mateix mur de formigó, judicial i polític, que combat contra el pèrfid i camaleònic Sánchez i que no s’ha aterrit pas davant la corneta estrident del Setè de Cavalleria. Probablement també perquè en aquesta batalla tenen molt clar que ells (les togues) no són pas els pellroges sinó els rostres pàl·lids. Pellsroges que, a més, guerregen entre si: els siux (ja ens entenem) contra els apatxes (també ens entenem). I encara uns i altres entre si, per allò de les famílies i les tribus.

Això converteix l’amnistia en una enganyifa –en una entabanada més de Pedro Sánchez– com deia amb un punt de cinisme Núñez Feijóo?

La llei d’amnistia ha retratat tothom i ha evidenciat les singularitats de l’estat de dret a Espanya. L’amnistia resoldrà amb celeritat la situació del gruix dels encausats damnificats excepte els de pes. I certament, tot i no ser immediata per a tothom, pot acabar sent plena. Però no sense tòrcer abans la voluntat d’una judicatura que està en peu de guerra i que va decidir sense manies que l’imperi de la llei estava sotmès a l’imperi judicial. Amb un rerefons polític ancestral que sovint és un comodí que val per a tot: preservar la unitat d’Espanya davant els que volen destruir-la.