Dels productors de la frase “Barcelona está en decadencia”, arriba la nova producció “Barcelona está triste”. I això ho escric en castellà, perquè, en general, qui deixa anar tot aquest reguitzell de banalitats són gent que viu molt lluny de Barcelona, a altres llocs de l’Espanya radial o al rovell de l’ou, allà on es decideix tot i on es fabrica el pa perquè els llestos n’extreguin la proteïna o folrin les parets amb 20 milions d’euros. I mentre escric aquest article, busco informació sobre les propietats dels ous, i m'assabento que el rovell és alt en nutrients essencials, promou la salut cerebral, ajuda a la salut cardiovascular, també a la salut ocular, a la salut òssia i facilita l’absorció dels nutrients. Dels set beneficis del rovell, l’últim, el de l’absorció dels nutrients, és un fenomen altament madrileny, considerant que Madrid és Espanya.
Dels productors de “Barcelona está triste”, no se’n pot esperar gran cosa, i no val la pena tractar de canviar-los els arguments que acompanyen un eslògan extret, sovint, dels diaris generalistes fabricats lluny de Catalunya, o de les televisions que estan al servei d’una capital que sempre ha somiat ser com París, encara que els Borbons castellans fotin el mateix tuf caspós que els personatges que corren per la pel·lícula La escopeta nacional. No m’estranyaria que l’Emèrit també col·leccionés pèls de figa.
I no entenc per què a Madrid tenen una cadena autonòmica, quan tots els mitjans es dediquen exclusivament a explicar la vida i els miracles de la capital, amb tot el reguitzell de xupòpters cortesans —incloent-hi catalans agraïts— mirant de fotre cullerada al pastís. I quan parlen de qüestions que han passat lluny del rovell de l’ou, ho fan per mostrar prostitució, violència, manters i desgràcies que conviden a abandonar la poc nutritiva clara de l’ou. Després de "Valencia somos todos", vindrà una gran dosi de madrilenyisme del bo, aquell de “La comarca nos visita”, un altre programa de televisió històric i digne de ser recuperat; si pot ser, presentat per un català dels bons, don Risto Mejide.
Aquests productors de “Barcelona está triste”, versió més condescendent que la famosa “Barcelona está en decadència”, sempre utilitzen una frase preliminar que anuncia l’extremunció: “yo, cuando era joven e iba a Barcelona...”. La utilització d’aquest temps verbal és l’advertència d’un mal desenllaç. I per demostrar científicament el seu eslògan, sempre fan servir l’estil de José María García: “cómo voy a ser anticatalán, si mi mujer se llama Montserrat”. Pel que es veu, aquella Barcelona de finals del segle XX els fotia calents, i hi arribaven amb ganes de deixar-se endur pels vents de la modernitat i obrir els porus de les seves pells, com Hemingway a París. Barcelona era una festa de cosmopolitisme que va morir, mireu quina coincidència, quan Maragall va aparèixer amb el nou Estatut sota el braç i el procés ens va convertir, de cop i volta, en provincians. El problema, potser, era seu, que eren tant paletos que ens veien totes les gràcies.
Barcelona era una festa de cosmopolitisme que va morir —quina coincidència— quan Maragall va aparèixer amb el nou Estatut sota el braç i el procés ens va convertir, de cop i volta, en provincians
Si a aquests productors els preguntes què coneixen de Barcelona per arribar a una conclusió tan taxativa, et diuen que és evident, que ho veuen quan hi van. I si els preguntes què coneixen de la vida cultural barcelonina, et miren com qui es mira un mort d’inanició. I quan els preguntes: no deu ser que, per vosaltres, l’oferta cultural en català no és oferta per culpa d’una llengua que considereu inútil i irrellevant? Et contesten amb un “no” condescendent, com el pare casat amb una Montserrat que observa els fills que parlen català com uns entremaliats fills de sa mare.
Aquests productors són reals i treballen, elles, en el sector del vi. Les vaig conèixer a Hamburg, ciutat de la qual vaig tornar ahir, i on vàrem compartir un àpat i una conversa interessant en la qual vaig haver de mossegar-me la llengua per respectar els interessos professionals de la meva parella. Em sembla d’una pudent estultícia, però, que puguin etzibar aquests eslògans provocadors esperant que l’interlocutor sigui prou educat per no enviar-les a la merda. Com més parlaven, més se’ls notava la pell de brau. I, naturalment, va sorgir la monarquia i el rei Felip VI com a garant de l’Espanya moderna. “A mi me encanta el rey”, va dir una d’elles, afegint —no sigui dit— “el actual”. No vaig preguntar-li què li va semblar el discurs monàrquic del 3 d’octubre del 2017 perquè no calia. “Unidos se hace la fuerza”, em va repetir unes quantes vegades, un eslògan de cunyadisme femení emborratxat d’espanyolisme ranci.
Una de les bestieses que vaig haver d’escoltar de l’altra cunyada femenina va ser que Màlaga li havia guanyat la partida a Barcelona. Vaig fer-li repetir la frase, pensant que no ho havia sentit bé. Però sí, es veu que Màlaga ja és una ciutat molt més important que Barcelona gràcies a un cosmopolitisme no sotmès a un independentisme que ens ha convertit en hòbbits culturals. I quan m’ho va dir amb una expressió de jura de bandera, “juráis o prometéis por vuestra conciencia y honor guardar la Constitución como norma fundamental del Estado, con lealtad al Rey y, si preciso fuera, entregar vuestra vida en defensa de España?", vaig pensar en les màximes representants del cosmopolitisme malagueny, Terelu Campos i Carmen Borrego, i quasi em pixo a sobre.
D’aquests productors o productores de “Barcelona está triste”, no en cal esperar cap alegria, perquè ja venen amb el discurs preparat de casa. Si a Barcelona hi visquessin més monàrquics que a la Zarzuela i el català fos encara més residual que ara; si a Barcelona totes les obres teatrals fossin en castellà i tots portéssim la bandera d’Espanya en una polsereta; tampoc desapareixerien els eslògans castradors. El secret de tot plegat està en el rovell de l’ou i que, com a espanyol cosmopolita, l’ajudem a absorbir tots els nutrients possibles perquè “unidos se hace la fuerza”.