Una entrevista de Gonzalo Boye a Vilaweb el 27 de gener d’enguany, sota el titular “Caurà molta gent”, va servir per girar radicalment les negociacions sobre la llei d’amnistia i allargar-ne la tramitació a causa del vot desfavorable de Junts al text inicial. Ara, dos mesos després, Boye concedeix entrevistes dient que “la batalla europea està guanyada” amb el nou text legal i que, sigui dit de passada, el president Puigdemont pot tornar des del moment de la seva entrada en vigor. “Dependrà dels jutges si volen una nova confrontació europea o no”, però en tot cas Puigdemont té via lliure per tornar tant si decideixen detenir-lo, com si no, com si se’ls acut plantejar qüestions prejudicials. Això dels jutges acabarà en justícia divina o poètica, o allò que popularment es coneix com a karma, efecte Streisand o efecte bumerang. Agafin el nom que prefereixin: la via jurídica està blindada. La qual cosa no vol dir que les negociacions legislatives, com les decisions judicials, no tinguin efectes polítics: en tenen, i per això en Gonzalo no diu del tot la veritat quan afirma que ell no es fica en política. Si es descuida.

Pel que fa a les decisions estrictament (i no indirectament) polítiques, el president ha de decidir i la bona notícia és que pot decidir. De moment els missatges semblen clars, serà candidat a la llista de les catalanes, però roman la incògnita sobre la seva arribada al Principat, el moment en què es produeixi i la reacció que això comportarà a escala electoral, social, policial, administrativa o judicial. De moment, Boye ja ha deixat caure que ser detingut no és incompatible amb ser elegit president. Per tant, les variables que ha d’avaluar Puigdemont no són ja legals, sinó de conveniència i farà bé d’avaluar-ho amb les ulleres de la conveniència col·lectiva. Ara ja sabem en quin context legal-judicial arribaria Puigdemont, però en quin context polític arribaria?

Si cal tornar-ho a fer, ho tornarem a fer i tindrem moltes més garanties legals i polítiques que aleshores

Arribaria en un context de diàleg, això primer. Les coses poden canviar del diàleg a la confrontació en un segon, com està demostrat, però el context actual és el de la creació d’una taula de negociació (la de Ginebra, per entendre’ns) dirigida a provar de resoldre el conflicte de manera dialogada. L’interlocutor d’aquesta taula és el govern del PSOE, tot i que no exclusivament, i no necessàriament per sempre: en cas de canvis al govern espanyol, la taula pot no moure’s del seu lloc i continuar la seva feina amb paràmetres diferents (segurament amb més influència damunt d’allò que anomenem “Estat”). El que vull dir és que el context no és ara mateix, segons sembla (tot pot canviar) el que convidaria a impulsar la DUI del 2017 sinó el d’explorar si realment hi ha algú a l’altra banda. Difícilment, just després de l’aprovació d’una llei d’amnistia, es pot passar automàticament a rebentar-ho tot: l’amnistia permet posar el comptador a zero, però això significa començar a comptar. Començar el compte enrere, si ho volen dir així: hi ha ganes de resoldre el conflicte o no, i com? És com si les demandes de Donald Tusk aquell octubre hagin estat ajornades fins al 2024 i tot just comencin ara, sota supervisió d’organismes europeus. I amb altres diferències importants: amb el Codi Penal espanyol canviat, amb els jutges espanyols limitats i obligats a interpretar el dret d’una determinada manera, amb unes resolucions del Consell d’Europa i uns informes de la Comissió de Venècia vigilants, amb uns tribunals europeus pendents de sentenciar aspectes fonamentals del conflicte, amb les Nacions Unides i el TEDH havent fet pronunciaments al respecte i amb el prestigi  de la “democràcia” espanyola severament posat en dubte. Posem-hi una cirereta més, a aquest context: amb Puigdemont retornat al seu país.

El compte enrere s’iniciaria, doncs, en un moment de negociació, però també d’advertiment seriós: si cal tornar-ho a fer, ho tornarem a fer i tindrem moltes més garanties legals i polítiques que aleshores. Molta més legitimitat de cara a l’exterior, de cara als mediadors, de cara als possibles aliats. I també molta més immunitat general (no només la dels polítics) de cara a possibles mobilitzacions, tot i que això en efecte encara seria perfeccionable en molts sentits. Dit d’una altra manera: ara mateix, queda clar que convocar un referèndum unilateral no és delicte (ni ho era el 2017) i que declarar la independència tampoc (ni ho ha estat mai), però sobretot ha de quedar clar si Espanya té ganes de resoldre el seu problema o no. Un problema que no és de convivència, ni de concòrdia, ni de pacificació i reconciliació, sinó un problema estructural que si no el resolen s’acabarà resolent ell mateix. Com ha dit el mateix Puigdemont, ell no pot renunciar a la unilateralitat perquè la unilateralitat no li correspon a ell, sinó al poble, i per tant ni ell ni jo ni la Maria de les Trenes podem renunciar-hi en nom de tots.

Aquesta és la decisió política que ha de prendre ja no el president Puigdemont, sinó l’independentisme en general: guanyar les eleccions per a fer què, i contemplar tots els arbres de possibilitats. A Espanya, l’opinió pública està horroritzada del panorama que pot obrir aquesta eventual tornada. Qualsevol decisió que es prengui, però, ha d’anar pensada d’acord amb la manera més eficaç per resoldre el conflicte a favor de Catalunya. Venir? No venir? Transformar les eleccions en un plebiscit? El que sigui, però que sigui per a agitar el tauler d’una vegada. Per a tenir una majoria independentista i no avançar, ja hem patit aquesta legislatura.