Tinc ganes d’explicar, després de denunciar durant moltes setmanes conductes masclistes, que tinc al costat un home meravellosament treballat interiorment. M’ha inspirat, també, veure per xarxes el discurs de Javier Bardem. Molt diferent, per cert, del de Thor a la Pataky, on donava les gràcies a la seva dona per haver fet un pas enrere, cosa que també és totalment lícit mentre tots dos, com és el cas, hi estiguin d’acord. El que no sé, però, és si s’ha fet sense retrets.
Primer, però, t’haig de confessar una cosa que sempre m’ha encantat fer: mirar els bons discursos d’agraïment quan la gent guanya els Oscars o un premi extraordinari. M’emocionen, m’ajuden a somiar i em donen energia per continuar la meva feina amb il·lusió, malgrat que no vulgui ser actriu. En aquests discursos, les dones sempre donen les gràcies a la seva família, mentre que els homes, històricament, parlen més del seu equip que de les coses del cor. Hi ha excepcions, però. El meu amor platònic, Roberto Benigni, que en cada pel·lícula declara el seu amor per la seva dona, Nicoletta Braschi. Tots el recordem saltant per les butaques a la gala dels Oscars, però el millor speech el va fer quan va rebre el Lleó d’Or. Va dir que no li'l pot dedicar a la seva dona (amb paraules sempre de Dante) perquè el seu premi és SEU. “Només conec una manera de mesurar el temps amb tu i sense tu”. “Gràcies a la teva llum, ho he fet tot a la meva vida”. En veure fa tres anys aquest discurs, vaig decidir que jo volia un amor així, que jo em mereixia que m’estimessin d’aquesta manera, perquè era de la manera com m’agradava estimar. Vaig pensar que aquest amor, amb una intensitat madurada, només existia com a ficció a les pel·lícules. Fins que vaig trobar algú que era capaç d’enamorar-se com si mai l’haguessin ferit. Un home amb un cor totalment trencat per la mort del seu fill petit que ha tingut el coratge de renéixer. Darrere el seu afable somriure hi ha un esforç titànic d’amor. Un amic detallista, un conversador àgil, un home d’una abraçada profunda i d’una intel·ligència emocional increïble.
Les dones sempre donen les gràcies a la seva família, mentre que els homes, històricament, parlen més del seu equip que de les coses del cor
Quan la gent em pregunta si estic amb ell per intel·lectual, tinc moltes ganes de respondre’ls que estic amb ell perquè és el millor amant que he tingut. Perquè és un home corresponsable que té ganes que la dona que és al seu costat brilli de felicitat. Perquè em regala la seva companyia sense mirar el rellotge. Perquè m’emociona com tracta els meus fills i ells s’emocionen de com em tracta a mi. Un estimar que no fa mal i que dona pau. Un home educat amb un pare al qual li encantava, entre altres coses, cuinar, i amb una mare professora universitària. Perquè no es tracta de protegir les nostres filles, sinó d’educar els nostres fills. Algú que accepta el teu passat amb la complicitat d’una amistat de vint anys. I deixeu-me fer promo (perquè ell mai no ho faria): aquest dissabte entrevisten el Daniel Vázquez Sallés a "Col·lapse" de 3Cat parlant d'El príncep i la mort. No té ni xarxes socials i està amb una influencer. És exalcohòlic i jo sommelier. I és que es pot lluitar contra tot, menys contra el desamor. El regal més gran que m’ha fet és veure amb uns altres ulls la realitat a través de la seva mirada. On jo em queixava perquè era com una mare soltera amb dos nens intensos, veig només la sort de tenir-los vius i a uns centímetres d’una carícia.
Adoro escoltar la veu de Bardem mirant la Penélope. Pot ser bon actor, però les seves paraules són sentides. Igual que la Meryl Streep en equivocar-se (o no) i dir presidenta sense voler a Kamala, quan encara no s’han celebrat les eleccions. O millor encara, el discurs que ha fet a l’ONU cridant que un ocell té més drets que una dona a Kabul, perquè almenys pot cantar en públic. Bardem li dedicà el premi Donosti a la mare dels seus fills i no és la primera vegada. Ho fa amb la sinceritat i la seguretat d’una vida compartida.
Un altre dels discursos dels Oscars que més m’ha agradat ha estat el de Nicole Kidman per la seva interpretació de Virginia Woolf, que deia “tota la vida que intento que la meva mare se senti orgullosa de mi” i se li trencava la veu. Precisament, aquest mes no ha pogut recollir el seu últim premi a Venècia en saber que la seva mare acabava de morir. “Durant la major part de la història, Anònim era una dona” deia el flux de consciència Woolfenià.