El 1986 Denys Arcand va dirigir El declivi de l'imperi americà, una pel·lícula mediocre, però premonitòria, de la qual també va filmar la continuació divuit anys després amb el títol de Les invasions bàrbares. La decadència personal descrita en cadascun dels protagonistes de la primera construeix autèntics arquetips d'aquest declivi, i l'esfondrament social de la segona (sobretot el retrat sobre els sindicats) avançava una realitat que avui ens és contemporània.

Trump pot ser el símbol definitiu d'aquest enfonsament anunciat per Arcand, malgrat que, entre gestos histriònics, mesures controvertides i el suport popular, intenti dissimular la tendència imparable: el món torna a gravitar cap a Orient. Si més no es pot dir que Trump ho intenta, a diferència d'aquesta Europa que, recolzada en la idea d'un Estat social mal entès, camina cap a la seva autodestrucció.

Trump pot ser el símbol definitiu d'aquest enfonsament anunciat per Arcand

Les paraules de Trump en el seu discurs de presa de possessió són un bon exemple de quant distarà el que s'ha dit del que és realitzable. Una cosa semblant li va passar a Nicolas Sarkozy amb les seves promeses, tant en el discurs de presa de possessió com en el que va pronunciar a Bercy poc abans i que el va catapultar definitivament a la més alta magistratura francesa. Aleshores va prometre portar la moral a la política. Disset anys després, Sarkozy està a res d’entrar a la presó per corrupció i finançament il·legal, i França, en poques paraules, a un pas de les invasions bàrbares.

Trump està casat amb una estrangera nacionalitzada per “mèrits artístics” que va ser, el 2018, l'aval perquè els seus pares, també eslovens i amb residència permanent a França des del 2008, fossin nacionalitzats deu anys després, una possibilitat que està dins de la legalitat nord-americana que Trump vol limitar. I podrà? Els EUA és el país d'acollida per antonomàsia i, malgrat que les persones arribades irregularment es poden trobar en aquesta situació sine die, a tothom li interessa que es quedin, perquè costen poc i aporten molt amb els seus treballs de baix cost a les destinacions que els nacionals ja no volen. Si a això hi afegim la dificultat i el cost econòmic de repatriar de manera massiva, es pot augurar que això no serà una realitat, com sí que en serà una altra de més fàcil i oblidable, l'indult als participants de l'assalt al Capitoli.

I després hi ha els aranzels que vol imposar a les importacions, probablement la mesura més escandalosa i difícil. Els EUA no només importa, també exporta, i, en l’estira-i-arronsa entre països per protegir els seus productes, els EUA no pot guanyar, tenint en compte que la Xina ja és la fàbrica del món.

Ara bé, al terreny simbòlic, com a les guerres, es resumeixen els lideratges moderns mancats de força individual real. Pot prescindir de les múltiples bases militars que té a Europa, per posar un exemple en defensa? Es fa dir ungit per Déu per a la seva missió, i sens dubte algunes de les seves posicions entronquen amb el que és sagrat molt millor que la cultura woke del present. Però recordem com van acabar les Croades, i sobretot, en quina situació lamentable es troba avui l'Orient Mitjà. Estaria bé que ell i d'altres deixessin d'usar el nom de Déu en va.