El nostre país, Catalunya, és més de fireta que mai. A poc a poc, dia a dia, anem deixant que tombin institucions, apartin del primer pla les persones que poden exercir lideratges, deixem que ens esmicolin l’idioma i la cultura i ens anem mentint sobre passats recents i presents incerts… i poca gent sembla disposada a pensar, programar, comprometre’s, treballar i construir un futur que no faci tanta vergonya. Han comptat quants presidents de la Generalitat (primera autoritat de Catalunya) hem perdut per exili o inhabilitació immerescuda? Se n’adonen que ara no tenim ni tant sols presidenta del Parlament, segona autoritat de Catalunya, per un excés de zel, o de partidisme, o d’esporuguiment? I comparteixo la revolta de l’Aurora Madaula, secretària segona de la mesa, i de la presidenta Laura Borràs. La decepció i desolació és encara més gran per l’afecte que m’inspiraven Rubén Wagensberg, Alba Vergés, Carles Riera i Assumpta Escarp. Em dol molt la decisió de la mesa, però em dolen molt més les seves conseqüències —irreparables— quan coincidien, a més amb el reconeixement del jutge del cas Volkhov, que no hi ha indicis sòlids contra el cap de l’oficina del president Puigdemont, Josep Lluís Alay. Qui pot compensar les mentides que fan malbé les vides de les bones persones?  Qui ho podrà fer amb la inhabilitació del president Quim Torra o la presidenta del Parlament Laura Borràs? Però, a més, qui ens podrà compensar a totes per la vergonya i el malson de les complicitats immerescudes?

Em  sembla increïble que tot això passi quan Roger Espanyol feia saber que l’informe dels Mossos confirma que els tres trets de bales de goma que li varen buidar un ull anaven dirigits contra ell en el dispositiu policial del "a por ellos" i confirma també els trets disparats contra les persones que el varen ajudar un cop ferit. Però té molt més ressò i acceptació fer grans escarafalls sobre si una periodista ha estat escridassada. Ningú mereix ser escridassat, però aquesta notícia tenia bonus: si hi havia sort, i de passada, es podia arribar a cremar algú més a la foguera.

Però té molt més ressò i acceptació fer grans escarafalls sobre si una periodista ha estat escridassada. Ningú mereix ser escridassat, però aquesta notícia tenia bonus: si hi havia sort, i de passada, es podia arribar a cremar algú més a la foguera

Per sort per als melindrosos, la feina destructora tampoc és tanta. No cal deconstruir les estructures d’estat perquè com ara ja tothom sap, mai es varen construir. I tampoc hi ha hores i hores a esmerçar en l‘exigència formal de responsabilitats perquè ningú sembla voler-la escatir. L’anàlisi acurada i fina dels nervis, complicitats i companyonia d’un gran dia d’empoderament i llibertat deixaria massa al descobert la baluerna d’indignitat i de mentides sota les quals es vol enterrar un primer d’octubre de catalanisme empoderat fins a la independència.

I mentrestant?

Mentrestant l’actual president no sembla perdre ni la son ni la calma si el nostre país petit s’empetiteix i es va desfent a miques. En la demolició hi actuen aquelles eines de l'amo que no serveixen mai per desmuntar la casa de l’amo, però són de témer per la seva eficàcia en anar-nos deconstruint com a societat i com a poble. Els moments en què vàrem ser i ens vàrem comportar com a nació empoderada són condemnats formalment a l’ostracisme mediàtic i alguns dels que pretenen ser els ideòlegs de l’hegemonia malmesa fan passar, com qualsevol tril·ler de les rambles, garses per perdius…  i derrotes per victòries.

Davant el desori que patim podríem demanar amb el poeta Pere Quart: “un xic de seny, i un poc de temps, i un xic de món… i un poc de sort”… i la dignitat de no arreplegar les molles a la taula dels botxins.