Fa anys, Donald Trump va dir que en el futur ens enfrontaríem a una gran amenaça, la de les fake news. En aquell moment es va començar a parlar de postveritat. Ho recordeu? Tot era postveritat. El terme l'atribueixen a Steve Tesich, que el va fer servir per primera vegada el 1992, en un article que va publicar a la revista The Nation. En aquell moment, l'autor parlava de la "síndrome Watergate", segons la qual es generava entre l'opinió pública una evident sensació d'incomoditat davant de les veritats difícils de gestionar. L'autor considerava llavors: "En lloc de mirar els fets, ens distanciem de la veritat. Associem 'veritat' amb 'males notícies', oblidant fins a quin punt són vitals per a la salut de la nació". En aquell moment, Tesich concloïa que les implicacions per al futur dels Estats Units serien terribles: "Abans, els dictadors havien de treballar de valent per suprimir la veritat. Però nosaltres, amb les nostres accions, els estem dient que això ja no cal. Com a éssers lliures, hem decidit lliurement que volem viure en el món de la postveritat".
La investigadora Juliana González Rivera va considerar que les paraules de Tesich serien visionàries, i no li va faltar raó. El 2016, postveritat va ser la paraula de l'any per part de la Universitat d'Oxford. Es va definir llavors que aquesta paraula servia per "denotar circumstàncies en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l'opinió pública que les crides a l'emoció i a la creença personal". I llavors es va considerar que el màxim exponent de la postveritat en política era Donald Trump, guanyador de les eleccions presidencials.
La qüestió és que molta gent prefereix creure el que confirma la seva creença, alimenta la seva ideologia i li dona seguretat. Això és més important per a ells que preocupar-se per saber, realment, si allò en què creuen és cert. Passa constantment. De fet, no és que la postveritat sigui una cosa moderna. Sempre ha existit, encara que ara s'ha convertit en una arma molt més evident i visible per a tothom. I malgrat això, continua fent-se servir i genera una polarització brutal en la societat.
En aquests anomenats "temps de postveritat", és imprescindible parlar de fake news. Sempre han existit les notícies enganyoses, les veritats a mitges, o les mentides pures i dures. Tanmateix, des que internet ha entrat a casa nostra, a les nostres butxaques, les fake news són molt més presents. Una fake news és una informació deliberadament falsa, que intencionadament té l'objectiu de confondre davant de la veritat.
La missió del periodisme, sens dubte, hauria de servir com a eina útil que permetés poder discernir, presentant dades i proves per oferir llum sobre un fet. El problema és que el periodisme forma part també de la postveritat, i per tant, de les fake news. Perquè la informació és un element bàsic i essencial del poder, i els mitjans de comunicació, en massa casos, necessiten el poder per existir, per la qual cosa sucumbeixen al finançament a canvi de maquillar dades, obviar realitats i generar relats. No es dediquen, per desgràcia, en aquests casos, a buscar les proves i presentar-les.
Etiquetar una realitat com a falsedat ha servit i serveix per eludir un debat necessari
La recerca de la veritat ha estat un objectiu de l'ésser humà des de temps immemorials. La filosofia, la religió han abordat sempre el concepte de la "veritat", i encara avui resulta complicat poder determinar si existeix una veritat absoluta o tot pot tenir diferents punts de vista que configuren una cosa que s'aproximi al que és veritat.
L'ús de la informació, és, sense cap dubte, la principal eina en l'arena política. I hauria de ser la tasca del periodisme la que ajudés l'espectador-ciutadà a separar les mentides de les opinions, desitjos i certeses. Tanmateix, les vies de finançament dels principals mitjans d'informació fan que la tasca sigui pràcticament impossible. Els fons que reben els mitjans de comunicació tenen aquesta missió, precisament: establir el marc sobre el que es pot i no es pot informar i en el seu cas, de quina manera fer-ho. Van sorgir així les empreses de fact-checking, que suposadament haurien de vetllar per contrastar fets i aportar fonts i proves. Tanmateix, els escàndols que han protagonitzat algunes d'aquestes companyies són ja nombrosos, que amb evidents conflictes d'interès, solen etiquetar com "falsedat" o "fake news" informacions que, lluny de ser-ho, posen en perill els interessos dels qui els financen.
Els que se suposava que havien de fer un paper d'arbitratge, contrast i simplement facilitació de dades perquè el lector pogués treure les seves pròpies conclusions, s'han convertit en una espècie d'oracles que s'han destinat a perseguir, censurar i mirar de cancel·lar mitjans, persones i fonts que molesten els seus pagadors. Els fact-checkers han estat una eina més, política, que s'ha fet servir dins de la batalla de la postveritat. Segons una interessant anàlisi de Carlos Esteban, el 2021, per a La Gaceta, solen coincidir aquestes plataformes "verificadores" i ser "predicadores de la doctrina woke". Ens recomanava llavors l'autor que calia seguir els diners per entendre qui dirigia la batuta dels "oracles de la veritat".
És interessant recordar el cas de Facebook, el gegant de les xarxes socials, que utilitza els verificadors com a garantia per als usuaris davant de la informació que es comparteix. El seu responsable va haver de reconèixer en seu judicial que, en realitat, aquests verificadors eren mers opinadors, que responien a les pautes que se'ls donava des de la companyia. I per aquesta raó, segur que vostè, estimat lector, ja ho ha experimentat, hi ha notícies que s'etiqueten com a "falses" o "enganyoses" malgrat que vostè sap de primera mà que són veraces.
Els verificadors són, en realitat, una eina de censura maquillada d'oracle. Cosa realment perillosa. I encara ho és més el fet que sigui el mateix govern qui vulgui arrogar-se l'autoritat de determinar què és un mitjà de comunicació, qui exerceix el periodisme i què cal considerar informació veritable o falsa. Perquè el monopoli de la veritat no el té ningú, i sens dubte, el poder s'hauria de mantenir allunyat de pretendre-ho. O, altrament, no encaixarà en absolut amb el més mínim criteri democràtic.
Ja va passar al Brasil, quan es va crear una fiscalia específica per perseguir les fake news. Va resultar evident que va derivar en la persecució de qualsevol veu crítica, de qualsevol opinió dissident i es va censurar i es va cancel·lar a qui el govern considerava un problema. I és que el govern no pot ser mai un subjecte objectiu, ja que té un gran conflicte d'interès: el seu propi poder. A Europa sembla que no se n'han adonat, i durant la pandèmia es va fer evident. La lluita contra la desinformació consisteix, en realitat, a considerar desinformació tot el que faci olor de dissidència, crítica i oposició. Coses bàsiques i essencials en democràcia.
La mentida intencionada i la informació deliberadament falsa ja tenen un espai on ser analitzades: els tribunals. Tots els ordenaments jurídics de les democràcies modernes preveuen els mecanismes per a la protecció davant d'aquests atacs a l'honor, a la veracitat i al perill i dany que representen. Pel que es veu, per al govern espanyol sembla que no és suficient. Per a l'europeu, tampoc.
La propaganda és, precisament, part d'aquest tipus de fake news, de desinformació, de mentides. I és una cosa que abunda en la majoria dels mitjans de comunicació importants, i en gairebé tots els discursos polítics. Sembla irònic que els qui són els principals productors de fake news es preocupin per perseguir-les. Podem afirmar sense temor d'equivocar-nos que la principal font de desinformació durant aquests temps són, ni més ni menys, que els organismes oficials i els mateixos verificadors —que són empreses privades.
Manipular els nostres sentiments, les nostres opinions i fins i tot les nostres fílies i fòbies s'ha convertit en el principal objectiu dels equips de comunicació
Ho hem viscut durant la pandèmia, on els escàndols s'han succeït constantment i ara, quan els fets contrastats surten a la llum, la majoria de la població prefereix no reconèixer-ho. Comencem a veure l'enorme escàndol de corrupció amb les mascaretes, on es van malgastar diners públics i privats, i en molts casos, a més, sabent que aquelles mascaretes que es venien no servien absolutament per a res. El mateix ha passat amb els tests per suposadament detectar la covid (malgrat que els experts científics sense conflicte d'interessos han explicat fins a l'avorriment que les PCR no estan dissenyades per a això i no són útils). I per descomptat, l'enorme engany que ha estat la campanya de promoció d'inoculacions experimentals que, ja per fi, es va destapant. Recentment, un tribunal nord-americà ha reconegut que no es pot parlar de "vacunes" per referir-nos a un tractament gènic experimental. Perquè les implicacions són molt diferents.
Esmorzem, mengem i sopem amb mentides. Mentides bastes i pudents. I provenen fonamentalment dels qui, se suposa, han de vetllar perquè això no passi. Posen en risc la democràcia, la nostra salut, i també les nostres vides.
Estem en temps de guerra, tothom sap que quan un conflicte esclata, la primera en morir és la veritat. Amb la guerra d'Ucraïna ha estat ingent la quantitat de desinformació que se'ns ha administrat i s'administra de forma constant, i des d'organismes oficials. Amb la d'Israel i Hamàs, hem pogut comprovar que passa exactament el mateix. Manipular els nostres sentiments, les nostres opinions i fins i tot les nostres fílies i fòbies s'ha convertit en el principal objectiu dels equips de comunicació, tant en gabinets polítics com en les grans companyies. Especialment en la farmacèutica i l'armamentística.
I de tant anar la gerra a la font, de la postveritat i les fake news, hem passat a temps d'intel·ligència artificial, de distopia i d'absoluta desconnexió respecte a la realitat. No és senzill remar contra el que sembla l'opinió majoritària. I precisament així és com moltes persones hi cauen. Seguint el corrent de la majoria no s'arribarà a la veritat, però tampoc no es cansarà un de lluitar constantment amb qualsevol.
Serà el temps el que posi cada cosa al seu lloc, i la constància i honestedat que constatin el que és cert. La qüestió és que, quan la tempesta passa, apareixen com si fossin bolets els de la tribu del "jo ja ho sabia". Els que són capaços de canviar de parer sense immutar-se, i mai no reconèixer que en un moment van estar equivocats. És el que es diu el gir en el guió. I passa constantment mentre són altres escàndols els que ocupen els titulars.
Un exemple molt il·lustratiu ha tingut a veure amb l'origen del SARS-COV2, que serà un tema d'estudi algun dia a les facultats que abordin la manipulació de les masses. Com es va fer creure la teoria de la zoonosi, per a la qual cosa va ser fonamental censurar, perseguir, silenciar i ridiculitzar qui plantegés altres hipòtesis molt més plausibles i contrastables. I passat el temps, l'evidència comença a caure pel seu propi pes. Però ara ja sembla que és igual, i mentre no siguin els portaveus oficials que ho reconeguin, l'opinió pública continuarà creient el que toqui creure en cada moment.
Amb la guerra a Ucraïna està passant exactament igual. Arriba el temps de tancar el conflicte i per a això, proliferaran informacions que abans es van titllar de fake news, falòrnies i desinformació. Els verificadors canviaran de parer sense despentinar-se. Com acaba de demostrar-nos Ana Pastor, qui fa uns dies assegurava a través de la seva agència de verificació que les crítiques a Biden pel seu evident estat de salut eren fruit d'una campanya de desinformació. Donant a entendre que Biden en realitat no protagonitza els vídeos que tots hem vist, ja que són imatges tretes de context i manipulades. Etiquetar una realitat com a falsedat ha servit i serveix per eludir un debat necessari.
Aquesta setmana, Zelenski ha aparegut públicament per anunciar el seu desig d'acabar amb la guerra al més aviat millor, i per a això, fa una crida a una segona conferència de pau. En unes declaracions fetes a Brussel·les, el president d'Ucraïna feia referència a la quantitat de morts, tant militars com civils, que està suposant per a Ucraïna aquest conflicte, i que era una de les raons fonamentals per les quals no es podia prolongar gaire més en el temps. Les seves declaracions, compartides i virals a les xarxes, van ser desmentides per alguns perfils, inclosos alguns d'informació oficial militar ucraïnesa. Tanmateix, aviat va aparèixer el vídeo complet original, de la mà de Charles Michel, on podia comprovar-se que les declaracions de Zelenski eren certes, i no havien estat deep fake. Podríem pensar ara qui té interès a mantenir el conflicte, a debilitar un Zelenski que evidentment desesperat demana ja arribar a un punt d'acord i posar fi aquesta barbàrie.
Com Ana Pastor, que ha hagut de cruspir-se les seves advertències de fake news contra Biden, després que, en celebrar-se el primer debat presidencial, fins i tot els mateixos demòcrates hagin reconegut que el seu estat de salut no és propici per a una empresa com aquesta.
La manera d'atacar algú que informa de manera lliure sempre és la mateixa: acusar-lo de mentir deliberadament, de difondre falsedats i desinformació. La manera de saber a què ens enfrontem és contrastar, i sobretot, revisar una vegada passat el temps. Quan s'actua per ideals i sense conflictes d'interès, explicar la veritat és l'única manera d'aportar a la societat.