Des de fa anys mantinc la hipòtesi que una de les funcions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) és la d'establir uns estàndards democràtics mínims i comuns per als 27 estats membres de la Unió i que aquesta tasca la duu a terme, principalment però no únicament, a través de les seves sentències en qüestions prejudicials que li presenten els diversos òrgans judicials dels diferents països.
Per tant, es tractaria, a través de la correcta interpretació del dret, d'establir una manera d'operar com a estats que sigui comuna a tots els països perquè tots assoleixin uns nivells en els quals es garanteixin uns mínims comuns que assegurin el gaudi dels drets i llibertats promulgats a l'article 2 del Tractat de la Unió Europea.
És a dir, es tracta que a través d'una sèrie de sentències interpretatives de les diferents normes de la Unió, s'estableixi un patrimoni comú mitjançant el qual es garanteixin "els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories."
I com diu el mateix precepte, això és necessari perquè "aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes".
En el fons, la meva hipòtesi consisteix que li ha tocat al TJUE donar-nos la correcta interpretació d'un marc jurídic a partir del qual es perfila no només una unió d'estats, sinó, sobretot, de ciutadans amb drets i llibertats que han de ser garantits de manera homogènia malgrat les particulars característiques culturals, històriques i polítiques de cada país.
La sentència del TJUE d'aquest dimarts passat és, justament, el que ha fet i per això, després d'una ràpida i injustificada eufòria per part del nacionalisme espanyol, ara, amb el pas dels dies i una lectura més acurada de l'esmentat text, els somriures es glacen i comencen a adonar-se que, segurament, la pitjor de les idees que van tenir al llarg d'aquests més de cinc anys de persecució a l'independentisme va ser la de sotmetre el procés a una revisió prejudicial.
Un tribunal que no és el preestablert per llei no ha de condicionar la política de cap país, molt menys els drets i llibertats dels representants polítics d'una minoria a la qual el TJUE ja li ha posat nom: "grup objectivament identificable"
Es tracta d'una sentència que, analitzada fredament, estableix una sèrie de pautes sobre com ha d'operar la cooperació jurídica en matèria penal entre estats membres de la Unió Europea, però, sobretot, estableix uns criteris molt clars sobre què no han de fer els països que tenen tendències poc democràtiques o tradicions incompatibles amb l'establert a l'article 2 del Tractat de la Unió Europea.
La sentència, de la qual recomano la lectura reposada, no només és un èxit rotund de l'exili, sinó que, a més, genera un marc jurídic que ha de servir per al desenvolupament i consolidació d'un altre de caràcter polític que és on ha de buscar-se l'autèntica solució al conflicte entre Espanya i Catalunya.
Estableix la sentència què ha de considerar-se, en l'àmbit europeu, un tribunal competent i això té unes implicacions jurídiques clares —el Suprem no ho és en el cas del procés— però també polítiques. Un tribunal que no és el preestablert per llei no ha de condicionar la política de cap país, molt menys els drets i llibertats dels representants polítics d'una minoria a la qual el TJUE ja li ha posat nom: "grup objectivament identificable" de persones. Serà el TEDH qui, partint d'aquestes dues idees, li posarà el cognom.
En aquesta tasca democratitzadora en què s'ha embarcat el TJUE des de fa ja molts anys, és evident que la sentència de dimarts passat diu moltes coses, però, també, dona molt material per saber per on discorrerà el desenllaç de la batalla judicial de l'exili i que culminarà, en la seva fase europea, amb la sentència del Tribunal General en matèria d'immunitats i en el Tribunal Europea de Drets Humans en matèria de revisió de les condemnes dictades pel Suprem, un tribunal que no era el preestablert per llei, segons ha deixat clar el TJUE.
És a dir, cap jutge o tribunal no es pot atribuir la competència per perseguir cap grup objectivament identificable sense que existeixi una norma prèvia que l'estableixi com a jutge preestablert. La competència per presumpcions o costum queda erradicada d'Europa amb les conseqüències legals i polítiques que això té... L'efecte dòmino d'aquesta sentència el veurem no només amb els exiliats, sinó també en el TEDH.
En qualsevol cas, dic que és una tasca democratitzadora perquè els paràmetres interpretatius del dret de la Unió que estableix el TJUE en la seva sentència van molt més enllà del que ateny els exiliats. El TJUE ha dit moltes coses que són bàsiques per a la construcció d'un espai comú en el qual es garanteixi la llibertat, la seguretat i els drets de les minories.
Entre les coses que ha dit la sentència de dimarts passat hi ha que cap òrgan judicial no pot jugar amb les euroordres (OEDE) i fer-les servir de manera abusiva per perseguir a ningú. Ha deixat clar que quan una OEDE ja ha estat rebutjada per vulneració de drets fonamentals no se'n pot emetre una de nova, si no han canviat les circumstàncies; aquest canvi no es refereix a les normes penals sinó als fets.
El TJUE ha dit moltes coses que són bàsiques per a la construcció d'un espai comú en el qual es garanteixi la llibertat, la seguretat i els drets de les minories
Ben aviat es veurà l'efecte del paràgraf 100 de la sentència en la demanda d'immunitat que es va construir a partir d'una idea base: l'òrgan sol·licitador del suplicatori no era el competent per demanar-ho perquè no era el jutge predeterminat per llei.
Aquest és, evidentment, un avenç democratitzador i ho és perquè deixa clar que una denegació de lliurament per vulneració de drets fonamentals és una decisió de caràcter definitiu i que afecta tots els estats membres que han de respectar-la.
Dit més clarament: quan es denega una OEDE per risc de vulneració de drets fonamentals, com va passar amb Lluís Puig, això ja és una denegació definitiva que ha de ser assumida per tots els estats membres i, a més, si un estat emissor no respecta l'esmentada prohibició de nova emissió, l'estat d'execució, no necessàriament Bèlgica, ha de negar-se a tramitar aquest requeriment.
Com aquest, podríem analitzar paràgraf a paràgraf de la sentència i comprovar que està plena de càrregues de profunditat que hi són no només per ser complertes, sinó per anar democratitzant, sota uns estàndards mínims, tots els estats membres de la Unió Europea, especialment aquells que tenen seriosos problemes amb el respecte dels drets de les minories nacionals o dels grups objectivament identificables de persones, concepte a partir del qual cal continuar construint.
Molts han estat els que han titllat la defensa feta per l'equip del qual formo part de política, mirant de desqualificar-la davant el que es denomina defensa tècnica. Crec que una lectura reposada de la sentència i del procediment seguit davant del TJUE demostra que no ha existit defensa més tècnica que la desqualificada com a "defensa política".
Amb la més depurada de les tècniques, que crec és una cosa que ningú no ens pot negar, sí que hem fet una defensa política si per tal es refereixen a una que, en tot moment, ha volgut respectar el projecte polític dels nostres defensats i que, a més, ha servit per garantir-los els drets que tenen, tant a ells com als qui representen.
No hem defensat persones, sinó conceptes i drets.
En definitiva, crec que no ens vam equivocar quan vam decidir obrir els nostres al·legats del passat 5 d'abril davant del TJUE dient: "Venim en nom dels representants polítics de la minoria nacional catalana a defensar els seus drets i els dels seus representats".
Era un posicionament clau per centrar el debat sobre el que realment estava en joc i per deixar clar que la defensa més tècnica era la política i que així i només així es podien garantir, amb dignitat i sense renúncies, els drets de tots els catalans. Ho pagaré, però la feina feta hi és.