L’episodi violent de la setmana passada al barri de les Corts de Barcelona quan una colla de presumptes antifeixistes va atacar una paradeta del partit Aliança Catalana el van protagonitzar uns independentistes contra uns altres independentistes i confirma plàsticament, fotogràficament, la definitiva desarticulació de l’independentisme com a moviment polític transversal. Persones que els agradaria que Catalunya fos un estat independent n’hi ha moltes, fins i tot potser són majoria, però no estan articulades políticament i sovint es consideren adversaris mutus.

Resulta un xic sorprenent la bel·ligerància antifeixista d’una esquerra independentista contra Aliança Catalana, que no va demostrar abans contra les paradetes de Vox, potser perquè aquestes solen estar rodejades de matons. Bé i amb els antecedents coneguts, tampoc es pot descartar la tasca agitadora d’infiltrats atiant una batussa d’independentistes contra independentistes.

Els extrems sempre tenen una funció dissuasiva de qualsevol consens. La irrupció d’Aliança Catalana en l’escenari polític autòcton és un nou antídot contra l'articulació d’una majoria independentista al Parlament de Catalunya.  Abans va ser la CUP que, amb infiltrats o sense, va dinamitar sistemàticament l’acció conjunta de l’independentisme en els moments àlgids del procés.

És una obvietat prou repetida que la lluita per la sobirania, aquí i arreu, requereix abans que res la complicitat de totes les forces compromeses amb l’objectiu i fer de l’alliberament nacional la prioritat per damunt de qualsevol plantejament ideològic. Mai una nació dividida pot plantejar la batalla amb possibilitats d’èxit. En l’episodi de les Corts, les banderes que s’enfrontaven eren bàsicament ideològiques, l’independentisme dels protagonistes rai, però posava en evidència que tot i reivindicant-se com a tals no tenen res en comú i se senten adversaris, si no enemics.

Si alguna vegada va existir alguna complicitat entre les forces independentistes ara ha estat definitivament substituïda pel teatre de les rivalitats ideològiques en la disputa pel poder

Tanmateix, no és un fenomen que afecti només els extrems. No és molt diferent la relació establerta entre la resta de forces polítiques que es reclamen uns sobiranistes (Comuns) i altres independentistes (Junts i ERC). No cal dedicar gaire espai a assenyalar que el sobiranisme de Comuns consisteix bàsicament a declarar-se encara avui anti-Convergents i assenyalar Junts per Catalunya com l’adversari polític a batre. Però no és menor l’animadversió i el combat entre Esquerra Republicana i JxCat.

Si la recent imatge de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras a Waterloo a bord d’un automòbil amb una infantil matrícula 1-O-2017 era per traslladar el missatge que reinicien plegats una nova ruta cap a la independència, seran molt incauts els que tornin a caure en l’engany. Tothom sap que s’odien. I tal com ho ha explicat Puigdemont, amb raons suficients. Però només calia escoltar hores després el diputat Rufián al Congrés dels Diputats per constatar que la batalla entre ERC i Junts no té res a veure amb la independència de Catalunya i sí amb el típic espectacle polític de la rivalitat entre suposades esquerres i dretes que ja és l’únic que els identifica. Si alguna vegada va existir la complicitat entre les forces independentistes ara ha estat definitivament substituïda pel teatre de les rivalitats ideològiques en la disputa pel poder. L’independentisme ha esdevingut un concepte estètic i diacrònic. Per entendre’ns una etiqueta com el socialisme obrer del PSOE.

En el recent debat sobre el decret Òmnibus, Junts per Catalunya ha aconseguit forçar el govern de Pedro Sánchez a rectificar. El debat a Catalunya era primer que Junts feia costat a les dretes espanyoles de PP i Vox i després que Junts eren més valents que ERC quan negocien amb el PSOE... defensant els propietaris de pisos de lloguer i rebutjant l’augment d’alguns impostos. Bé i la proposició no de llei sobre la qüestió de confiança del president del Govern espanyol que, efectivament serà un tràngol per Sánchez, però ves a saber, potser sí que faci trempar a alguna gent de la ceba. I bé, Repsol ja ha anunciat una inversió de 800 milions a les comarques tarragonines, Televisió Espanyola tindrà un canal tot en català, el Banc Sabadell torna a casa seva... Per a bé o per a mal, això és la normalitat de sempre. No ha estat Salvador Illa qui l’ha aconseguit, sinó els mateixos independentistes, que fins i tot ja s’han acostumat a tenir un president a l’exili dirigint la política espanyola, per a desgràcia del diputat Rufián.