Aquesta setmana tenia previst escriure sobre habitatge, però no em trec del cap una frase que va dir la Marta Rovira a Catalunya Ràdio dijous passat. “El president Carles Puigdemont no s’hauria de deixar detenir”. Vaig quedar estupefacte. La secretària general d’ERC afegia que “si hi ha d’haver una detenció, si hi ha d’haver més repressió política, això sempre ha de tenir un benefici cap al moviment independentista, un benefici cap al país. Ha de tenir un sentit polític. Hi ha d’haver un acord, un consens majoritari al voltant d’això”. És molt significatiu tot el que va dir i em va deixar molt preocupat, com a molta gent. Per això he canviat el tema de l’article (ja parlaré d’habitatge les setmanes entrants) i vull fer quatre comentaris sobre aquest afer.
La primera consideració és que ni els independentistes ni els unionistes demòcrates no podem donar per fet, de cap de les maneres, que el president Puigdemont ni cap altre exiliat pugui ser detingut si torna al nostre país. Com a demòcrates, hem de partir de la base que la llei d’amnistia està en vigor, malgrat els intents d’alguns jutges de voler-se-la saltar, especialment en els casos de “cacera major”, que són els magistrats del Tribunal Suprem. L’Estat profund sí que pot somniar amb la detenció de Puigdemont, i excitar-se amb aquesta idea, però els demòcrates, i encara més els independentistes, no ho podem donar per bo, en cap cas. No estic dient que no el detindran si torna; dic que no podem donar la detenció per descomptada ni com un fet inevitable. La llei d’amnistia és un triomf conjunt dels partits independentistes i ha costat molt d’aconseguir; per tant, els mateixos partits que l’han negociada no poden ser els primers a dubtar-ne de l'eficàcia.
Els mateixos que li demanen que “no es deixi detenir” serien els primers a acusar-lo de mentider si el president no tornés a Catalunya
La segona consideració rau en la frase de Marta Rovira, quan deia que “hi ha d’haver un consens majoritari al voltant d’això”, en referència al retorn de Carles Puigdemont i la seva hipotètica detenció. Crec que, precisament, el retorn del president té un consens molt ampli dins del moviment independentista. Hi estan a favor la majoria de partits i entitats sobiranistes, i segurament també la immensa majoria de votants del primer d’octubre, encara que torni amb el risc de ser detingut. Tanmateix, encara que no fos el cas, no seria rellevant. A finals de l’any 2017 es va acordar que marxar a l’exili o sotmetre’s als tribunals espanyols fos una decisió individual de cadascú. No hi va haver cap consens majoritari en un sentit o un altre, i per això els uns es van quedar i uns d’altres van marxar. Quan la Marta Rovira, molt hàbilment i amb gran audàcia, va plantar el Tribunal Suprem i va marxar a Suïssa, no va consensuar amb els altres partits i entitats la seva decisió. I no ho havia de fer, per descomptat. Era una decisió seva que l’atenyia només a ella i al seu partit. I va fer santament, per cert.
La tercera consideració respon a les passions més baixes que totes les persones tenim. No tinc cap prova, però tampoc cap dubte, que els mateixos que demanen ara a Carles Puigdemont que “no es deixi detenir” serien els primers a exclamar-se i acusar-lo de mentider si el president no tornés a Catalunya, tal com va prometre durant la campanya electoral. ERC pot garantir que si el president decideix no tornar per “no fer-se detenir” tots els militants n'aplaudiran la decisió i no li recriminaran res? Tots sabem ja la resposta i, per tant, no cal escriure-la.
Faig una darrera consideració, que no per ser la darrera és la menys important. De portes enfora, de cara als tribunals espanyols i als seus mecanismes, no és bo que el moviment independentista exhibeixi no només diferències, sinó discrepàncies d’aquesta magnitud. Portes enfora, la unitat estratègica hauria de ser granítica, i si no ho és, almenys que ho sembli. Els romans, que ho van inventar tot, també ho van verbalitzar: divide et impera.