Heu intentat quedar amb algú últimament? Quan ho intentes, es produeixen situacions que van des de la hilaritat fins al deliri. Tu simplement preguntes: «Et ve de gust que quedem per fer una birra aquesta tarda?». Només això. Una pregunta que, aparentment, sembla simple, innocent i cordial. Almenys per a tu, perquè no sabem que ha entès la persona a qui li has transmès el desig d’estar una estona junts. A partir d’aquí, comença l’aventura. Agafeu-vos fort. Una vegada vaig fer aquesta pregunta a un conegut i la resposta va ser: «Deixa’m que miri l’agenda...mmmmm, mmmmmm, ara mateix ho tinc fotut; com t’aniria d’aquí a dos mesos, el dimarts dia 5, a dos quarts menys cinc de tres de la tarda? Hi podré estar poc temps perquè, a dos quarts de tres, he quedat amb una altra persona.» La meva resposta, que anava de conjunt amb la cara que em va quedar, va ser la següent: «No sé on seré d’aquí a dos mesos, només sé que no estaré fent una cervesa amb tu.». I així es va acabar el que podria haver sigut una bonica amistat. Què se n’ha fet de l’espontaneïtat, de la improvisació?

Aquest és un dels molts modus operandi que hauràs d’afrontar al llarg de la teva vida quan vulguis entrar en contacte amb un altre ésser humà. Un altre dia, vaig voler fer la mateixa pregunta a una altra persona, vaig pensar que havia tingut mala sort i que no em tornaria a passar una cosa així mai més. La veritat és que la situació va canviar, en comptes de dir-me que quedéssim d’aquí a dos mesos per fer una cervesa durant cinc minuts, em va dir que deixéssim fluir i que ja ens trobaríem. Jo, intentant no ofendre aquella persona, li vaig dir si em podia donar una pista de cap a quina hora seria, més o menys; o, si més no, quin dia i a quin lloc, més que res per organitzar-me, perquè tinc una vida i tal. Es va ofendre; em va dir que l’estava agredint, que el constrenyia a ser qui no era, que l’estava forçant a fer una cosa que no li venia de gust. Li vaig dir que d’acord, que es calmés, que deixés d’escopir-me a la cara (literalment) i que no es preocupés, que deixéssim fluir i que segur que ens trobaríem quan menys ens ho esperéssim. Vaig tardar dos dies a enviar-li un missatge per veure si havia arribat el moment de veure’ns o si encara havíem de fluir una mica més. Em va dir que què m’havia pensat, que com m’havia atrevit a estar més de dos dies sense dir-li res, que era una persona egoista i sense sentiments. El vaig bloquejar de totes les xarxes socials i vaig esborrar el seu telèfon. No m’agrada la gent baliga-balaga.

Vaig pensar que, a la vida, s’ha de deixar fluir i que allò no fluïa de cap manera

La que us explicaré ara, va ser una situació molt divertida. La gent té unes coses! Tot va començar un dia que tenia ganes de veure un ésser humà per compartir-hi un moment de la meva solitària vida (tinc unes ocurrències!); i, tota innocent i feliç, li vaig enviar un missatge de WhatsApp: «Et ve de gust fer un cafè demà al matí?». La resposta va arribar dos mesos i mig després, i va ser la següent: «Depèn» i una emoticona d’un porc senglar. Un porc senglar. Em vaig prometre que no intentaria buscar-hi el significat, i no ho vaig fer per la meva salut mental. La meva resposta va ser ràpida i concisa: «He canviat de feina, per cert, no.». Vaig pensar que contestaria al cap d’un any i que la meva situació laboral ja hauria canviat. I el no era un no a qualsevol cosa que volgués de mi.

Quan ja creia que abandonaria la meva fe en la humanitat, va aparèixer ELLA; que me la va fer abandonar del tot. Li vaig fer una pregunta semblant a les que havia fet fins aleshores, però hi vaig afegir que no havia de pagar res, que l’invitava (per assegurar-me la trobada —sembla que no, però, quan regales coses, apareixen amics per tot arreu—): «Què et sembla si quedem aquesta tarda per prendre una xocolata calenta amb xurros? T’invito!». Recordo vagament el que va succeir a continuació, em sembla recordar que el primer que em va dir va ser: «Faig cara de menjar xurros?». Juraria que li vaig dir que no, que per què deia una cosa així. A partir d’aquí, vaig començar a rebre centenars d’emoticones —riu-te’n tu dels jeroglífics egipcis— i moltes exclamacions. No vaig entendre res; ni ho vaig intentar, tampoc. Vaig pensar que, a la vida, s’ha de deixar fluir i que allò no fluïa de cap manera.

Ara visc amb tres gats, set gossos i dotze canaris. Fa temps que no sé res de la humanitat, ni en tinc gens de ganes. Els animals són molt més agraïts: tu els dones menjar i ells no, però són agradables de veure i a l’hivern van molt bé per no passar fred. Això sí, la meva economia ha baixat en picat, però què hi farem, en aquesta vida s’ha de pagar per tot, fins i tot per una mica de companyia. Almenys no m’envien emoticones, que ja és molt.