A l’estiu sempre es destapen notícies vaticanes que esquitxen el panorama mediàtic i que no difereixen de les traïcions i rebel·lions internes als partits polítics. Ara és el torn de monsenyor Carlo Maria Viganò, reconegut culpable del delicte reservat de cisma que li ha comportat l’excomunió, l’expulsió de l’Església catòlica. Amb data 4 de juliol, dia de la independència americana, aquest arquebisbe que va ser nunci als Estats Units, s’ha independitzat del tot: ja no és catòlic. No reconeixia l’autoritat del Papa i no se sentia en comunió amb l’Església catòlica. Renegava del Concili Vaticà II i és un dels arquebisbes que més ha criticat els moviments del papa Francesc. L’excomunió, coneguda tècnicament com latae sententiae, és la declaració més severa de totes. Fa pocs dies, a la xarxa X, Viganò ja havia dit que no reconeixia l’autoritat del tribunal que pretenia judicar-lo i recordava que la seva decisió no era fruit de la precipitació o de l’esperit de rebel·lió, sinó de “la necessitat moral que com a bisbe l'obliga en consciència a ser un testimoni de la veritat”. Amb aquesta excomunió, té prohibit celebrar missa i altres sagraments (i rebre’ls) , fins i tot prendre part activa en celebracions, funcions o actes de govern. Està fora, com bé s’entén en llatí: ex-comunicat, fora de la comunió. Ell, però, ha dit que continuarà celebrant, com si res. L’excomunió no és per sempre, queda supeditada al penediment i al retorn de la persona a la comunió. Viganò havia demanat diversos cops la dimissió del papa Francesc, a qui no legitima. Ja en època del papa Ratzinger i durant els escàndols del Vatileaks, quan es van filtrar documents de Benet XVI, ja hi havia algunes cartes polèmiques d’aquest arquebisbe.
Viganò recull les veus dissidents tradicionalistes que no se senten representades per una Església catòlica que ja no consideren apostòlica, ni romana.
Va ser el 1989 quan el papa Joan Pau II el va nomenar Observador Permanent de la Santa Seu al Consell d’Europa, i allà comença el seu periple diplomàtic. El vaig conèixer un dia quan jo sortia de la Filmoteca Vaticana, i em va semblar un eclesiàstic com tants altres: hàbil i educat. En aquells moments ell ja tenia un càrrec important dins el Governatorat de l’Estat de la Ciutat del Vaticà. No ha aconseguit ser cardenal, com volia, i aquesta malvolença Viganò no l'ha canalitzat contra l’Esperit Sant en un conclave, sinó contra Francesc, el seu gran enemic.
Viganò és el fundador d’Exsurge Domine, una plataforma tradicionalista que repudia el Concili Vaticà II I les “desviacions” de Bergoglio. El nom no és una casualitat, Exsurge Domine (Aixeca’t, Senyor) és la butlla papal, que Luter va cremar a la porta de Wittenberg. La butlla, publicada per Lleó X el 15 de juny de 1520, condemnava 41 proposicions de Martí Luter considerades herètiques.
Amb aquest cisma d’ara, Viganò recull les veus dissidents tradicionalistes que no se senten representades per una Església catòlica que ja no consideren apostòlica, ni romana. Viganò té ara 83 anys i ganes de guerra. La munició no li falta, tampoc a l’estat espanyol.