El PP està nerviós. Es nota massa a mesura que avança el calendari i passen els dies des del 20 de desembre. Les possibilitats de retenir el govern espanyol es van allunyant i Mariano Rajoy no ho tindrà fàcil per conservar la Moncloa. La gesticulació és gairebé diària en contra del procés sobiranista: advertències del que farà el Tribunal Constitucional, suspensió de l'autonomia (article 155 de la Constitució), donar peu a l'Advocacia de l'Estat perquè estudiï si és il·legal la fórmula de prometre el càrrec de Carles Puigdemont, llançar velades amenaces sobre la legalitat d'una Conselleria d'Exteriors i podríem afegir diversos exemples més.
Però res no ha despertat tanta teatralització com la cessió de quatre senadors a Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat, dos a cada partit, perquè poguessin constituir grup propi a la Cambra Alta. Escoltant els dirigents del PP i els seus mitjans afins, però també alguns dirigents socialistes, el delicte era d'alta traïció a la unitat d'Espanya i al Rei. Poc importa que en els últims 40 anys sempre s'hagi fet així, com un gest de cortesia parlamentària que, en realitat, no causa cap problema als grups majoritaris. El tema era que partits espanyols s'havien comportat amb educació amb els partits independentistes, sense importar que la cessió de senadors hagi estat (avui) a canvi de res. I, per aquest flanc se'ls podia atacar i de passada debilitar Pedro Sánchez, que certament està dèbil, políticament parlant, però com aquell saltamartí sempre s'acaba aixecant. I el veurem pronunciar al febrer un discurs d'investidura al Congrés dels Diputats. I si no, temps al temps.
Després d'una legislatura sense fer política de veritat, el PP roman estàtic i es resisteix a veure la realitat que li passa per davant. Perquè tot això no va de delictes d'alta traïció, sinó de majories parlamentàries. O sigui, de democràcia.