El nou relat estrambòtic del jutge Aguirre, desesperat per engarjolar Puigdemont i com més gent independentista millor, ha arribat a tal nivell de surrealisme que s’ha superat a ell mateix. Fins ara, el jutge de la fantasmagòrica trama russa havia anat fent el ridícul per capítols, estirant fils inexistents i utilitzant consideracions polítiques i personals sense cap valor jurídic, i, malgrat la insistència malaltissa, havia arribat a un punt de no retorn. L’Audiència de Barcelona li havia dit que no podia continuar investigant la causa, i l’entrada de la llei d’amnistia l’obligava a tancar-la definitivament.
Però no hi ha res més obsessiu que un jutge patriòtic convençut de la seva missió com a salvador patri, i sense gens de por al ridícul, ha obert una nova causa, ara per “traïció a la pàtria”, i ha passat del surrealisme al deliri. Ho ha fet sense afegir-hi cap element nou, més enllà de repetir la conxorxa que els seus adlàters mediàtics han anat predicant des de fa mesos. Per cert, l’advocat Boye amenaça de cridar com a testimonis tots aquests servils escrivents del jutge: xalarem. Però com que no tenir cap prova nova li impedia mantenir-se en el cas i obrir noves diligències, s’ha atorgat la condició de destinatari d’unes resolucions del Parlament Europeu sobre la ingerència russa a Europa, i amb aquest fil ha creat un relat desbarrat que fins i tot arriba al punt d’assenyalar Pedro Sánchez com a còmplice de la conjura russa. De moment, no es tenen notícies de si, pel camí, ha trobat l’or de Moscou, però en aquest punt febril del personatge, res no és descartable. En tot cas, el text on insinua la implicació de Sánchez és tal delícia surrealista, que segurament Buñuel l’hauria inclòs en el seu "Un chien andalou". Diu el jutge en el seu escrit, i recomano llegir el fragment amb la dosi d’indulgència necessària cap al personatge...
Si no fos per la gravetat de l’actuació, pel tuf de lawfare i pels diners públics que es llencen en tot aquest deliri, ens en podríem fer un tip de riure
“Si en el futur a cap historiador li interessa de fer una investigació sobre la ingerència russa en el procés com a exemple d’allò que, segons la Premsa [sic], sembla haver succeït en altres països d’Europa, situaria com a data d’inici real de la investigació judicial d’aquesta ingerència el dia 18 de maig del 2018, casualment el mateix dia en què es va signar la sentència del cas Gürtel, que es va notificar una setmana més tard. Aquella sentència va fer caure el govern del Partit Popular presidit per Mariano Rajoy i va donar entrada al govern a una coalició liderada pel PSOE juntament amb altres partits polítics de marcada tendència independentista. Aquesta coincidència històrica marcaria l'esdevenidor de la investigació judicial de la ingerència russa, tal com es veurà”.
De manera que... patam, ja ho té!: l’Alay tradueix del rus, hi ha russos a Barcelona, en Boye fa tuf de comunista, en Puigdemont té una dona romanesa —que deu ser com si fos russa—, en Carles Porta és de mena sospitós i en Mas sempre ha semblat una mica soviètic. Només faltava el “rojo” d’en Sánchez, i ja ha tancat el cercle.
Llegit el text d’Aguirre al complet, farcit d’altres insinuacions esotèriques (en Boye deixa caure que “a certes edats i a certes hores, els psicotròpics són perillosos"), es podria arribar a la conclusió que el jutge s’ho creu! Malgrat no tenir proves, ni sostenir-se sobre res sòlid, i amb l’amnistia tocant-li la cua, l’home devia haver llegit alguns articles de la caverna pàtria, devia haver lligat gossos amb llonganisses, devia haver vist espies russos per la plaça de Catalunya i devia haver arribat a la convicció que és l’ariet que atura Putin en plena Castellana. Això... o algun articulista li fa bons guions. En tot cas, si no fos per la gravetat de l’actuació, pel tuf de lawfare i pels diners públics que es llencen en tot aquest deliri, ens en podríem fer un tip de riure. Però com que l’home utilitza la seva toga com una obsessió ideològica, persegueix gent real i tritura la imatge de la justícia, la broma no és cap broma. El pitjor és la cort politicomediàtica que aplaudeix els seus esforços patris, i fins i tot l’elogia, símptoma inequívoc de la podridura que hi ha en els fonaments d’Espanya.