En parlava dissabte en Jaume Clotet al seu article i avui reblo el clau en la mateixa direcció. Un any més avancem pels camins del desarrelament i la destrucció de la identitat de la mà d’uns dirigents la diarrea mental dels quals camina parella a la seva manca d’alçada política. I no em refereixo només a la qüestió nacional, per bé que és innegable que el govern actual té un projecte d’espanyolització de Catalunya que passa per descatalanitzar els símbols, destruir la memòria i despolititzar el debat públic. Una mena de socialització de la grisor amorfa que ja representa, en ell mateix, l’actual habitant de la Casa dels Canonges. La idea: convertir la societat catalana en una cleda on retornen, obedients, les ovelles esgarriades.

Però si en la qüestió nacional és evident l’intent de destruir la memòria col·lectiva, en altres aspectes culturals i fins i tot tradicionals, aquest intent arriba a límits tan extrems com patètics. Em refereixo a les “bombetes inclusives” de les quals parlava en Clotet, col·locades al barri del Raval amb la intenció que les festes de Nadal “no ofenguin ningú”. I qui diu les bombetes inclusives, diu la resta de bestieses que el wokisme tronat de determinades esquerres practica des de fa temps, especialment obsessionades a carregar-se el Nadal. No oblidem el reguitzell de pessebres surrealistes que ens va regalar, any rere any, l’ínclita Colau, pionera en l’art de fer el ridícul en nom del progressisme. De fet, ben mirat, potser la decisió de l’alcalde Collboni de fer desaparèixer completament el Pessebre és una millora respecte a la necessitat de patir les andròmines estrambòtiques dels pessebres multiculturals dels anys precedents.

Algunes reflexions al voltant d’aquesta tendència que no només no es corregeix, sinó que va a pitjor. Primer: neix de la dèria cristianòfoba de l’esquerra més radical que, tanmateix, ha aconseguit contaminar tota l’esquerra. És una derivada extrema del políticament correcte, entès com un mecanisme de censura. Amb un afegit que resulta especialment patètic: tots aquests que odien el Nadal  bavegen quan comença el Ramadà, no endebades (com vaig dir una vegada respecte a una altra ínclita de l’esquerra tronada), quan veuen un capellà tenen urticària, però quan veuen un imam tenen un orgasme.

La societat de la tolerància no significa negar la identitat mil·lenària d’un poble i diluir-la en un magma aquós que no és. La tolerància té a veure amb les lleis que acullen, amb respecte, amb drets, però mai, mai amb negar qui som i d’on venim

Cosa la qual ens porta a la segona conclusió: tot plegat té a veure amb l’Islam i amb el papanatisme amb què el tracten totes aquestes esquerres sorgides del vell comunisme, i ara reinventades en el wokisme. Què vol dir que fan tota aquesta mena de bestieses de les llums inclusives i etcètera, perquè “el Nadal no ofengui ningú”? A qui ofèn el Nadal? Als immigrants d’altres cultures i religions, per exemple, als budistes, hinduistes, zoroastristes, rastafaris, jueus? Parlem clar: pot ofendre —en el cas que ofengui— a l’única religió que a hores d’ara té un projecte de domini global. Només a l’Islam, i no em refereixo a la qüestió religiosa, sinó a la mirada ideològica salafista que l’ha segrestat. Tenim una pressió permanent de la ideologia islàmica sobre les nostres tradicions, cultura i lleis, i lluny de combatre-la mantenint la nostra identitat, cedim de la manera més absurda. Negar el Nadal no té res a veure amb ser més tolerants o més inclusius. Ben al contrari: té a veure amb ser més covards, estar més espantats, o tenir un embolic ideològic colossal. I afegeixo: estar molt acomplexats, perquè als seus països no tenen aquestes “manies” de no ofendre els cristians, ni altres religions. De fet, els hi amoïna tan poc que no només no els tenen en compte, sinó que els cristians estan perseguits brutalment als països on s’aplica la xaria.

La societat de la tolerància no significa negar la identitat mil·lenària d’un poble i diluir-la en un magma aquós que no és. La tolerància té a veure amb les lleis que acullen, amb el respecte, amb els drets, però mai, mai amb negar qui som i d’on venim. Quan ho fem, només demostrem fins a quin punt som febles i submisos.

Un contrapunt final. És possible que tot aquest wokisme delirant que domina el relat públic acabi fent un gran pet, amb la gent farta de tanta ximpleria. Explico una anècdota: la setmana passada parlava, a San Diego, amb un xicot mexicà gai que havia votat Trump. Li vaig preguntar com era possible. Complia tres requisits per votar Kamala: californià (ergo, liberal), d’origen mexicà (ergo, latino), i gai (ergo LGTBI). I la resposta va ser fulminant: “estic fart que converteixin la meva condició de gai en una ideologia. Jo soc gai i més coses. Prou ja de voler forçar-me a convertir un aspecte de la meva vida en una pancarta política. Ser gai no és una consigna”. Plaf. Com ho deia: tot això petarà. El problema és si peta malament.