“Vaig ser ingènua, però m'hauria agradat haver estat la persona que anunciés la mort del meu marit, Paul Auster”. Ho ha escrit l'escriptora Siri Hustvedt al seu compte d’Instagram, en un post per acomiadar-se del seu marit, que va morir el 30 d'abril, a les 7 de la tarda a Nova York, 1 de maig a Catalunya. “Va morir a casa, a l'habitació que estimava, la biblioteca, una habitació amb llibres a totes les parets, des del terra fins al sostre, però també finestres altres que deixaven entrar la llum”.
Hustvedt fa servir la seva carta oberta per criticar la manera com es va publicar la notícia, que es va esbombar a internet abans que el cos del seu marit ni tan sols hagués sortit de casa seva, a Brooklyn. “Els obituaris ja estaven publicats. Ni jo, ni la nostra filla Sophie, ni el nostre gendre Spencer, ni les meves germanes —que Paul estimava com si fossin les seves i que el van acompanyar en la seva mort— vam tenir temps per assumir la nostra pèrdua”.
De manera que l'escriptora no va tenir ni temps de trucar ni enviar cap missatge als seus éssers estimats, abans que comencessin “els crits” per internet: “Ens van robar aquesta dignitat. Desconec la història completa sobre com va passar, però sí que sé una cosa: està malament”.
Hi ha una mena de pressa per anunciar la mort de la gent
Total, que algú es va voler fer el savi i va esbombar la mort de l’escriptor sense tenir en compte el dol familiar. Hi ha una mena de pressa per anunciar la mort de la gent. Un dels casos més recordats va ser el de Peret. Els mitjans de comunicació van dir que havia mort, però no havia mort encara. I no, no estaba de parranda, que és la broma fàcil que es va fer. Estava greument malalt. Va morir al cap de dues hores. L’últim cas va ser el de Tomeu Penya. Mort anunciada des d’un compte fals i desmentida pel mateix cantant.
I no, aquest no és un drama producte de les malvades xarxes socials. Això dels rumors es va inventar als pobles. De vegades, algú, amb ganes de fer una broma o de fer-se l’interessant, feia córrer la mort d’un veí. Allò del joc del telèfon. Fins al punt que la família rebia, amb sorpresa, trucades de condol, mentre el mort jugava tranquil·lament a les cartes al cafè del poble, aliè a la seva pròpia mort.
Per no parlar de tota la gent que aprofita qualsevol esdeveniment trist i convuls —sigui la mort d’un famós o l’incendi d’una catedral— per fer-se l’important donant el condol a qui no coneix, explicant la relació tangencial que un dia durant un segon va tenir amb un conegut d’aquella persona, o per explicar que un dia va passar per davant d’aquell edifici i que quin greu que li sap. Coses que formen part indissociable de la condició humana. Com la mort.