Fa anys que ERC i Junts observen el mantra de l’hegemonia de l’espai independentista com un joc de suma zero. És a dir, un joc no cooperatiu on el guany o pèrdua d’un participant s’equilibra exactament amb la pèrdua o guany de l’altre. Aquest mes d’octubre, amb el torcebraç sobre la sortida de Junts del Govern, ERC va guanyar, cinc anys després —en principi a la baixa—, el que va perdre l’octubre del 2017, quan buscant l’hegemonia dins l’independentisme en va perdre l’exclusivitat. L’octubre del 2017, després de viure algunes dates crítiques per a la història del procés, Junts va prendre una decisió que ERC no esperava: no convocar eleccions. I així, en l’eix nacional esdevenia, com a mínim, tan independentista com ERC i la CUP. Amb l’eix nacional consolidat, l’octubre del 2022, la militància de Junts pren una decisió —inesperada per molts— que, per reforçar allò que ja té consolidat, posa en risc l’eix de la gestió, on CDC destacava i al qual ERC sempre ha aspirat.
ERC ha tingut un paper actiu en aquesta decisió: incompliments, declaracions d’un cert menyspreu, el cessament del vicepresident… Ha tornat de nou al joc de suma zero: qui guanya s’ho emporta tot, en aquest cas el Govern. Ruptura generacional profunda. Sembla que arran d’aquesta estratègia Esquerra pot perdre força en l’eix independentista. Veurem quanta. I veurem també si l’eix nacional és clau en les properes eleccions al Parlament. La seva aposta és clara per l’eix de la gestió. Un camp de batalla on ha perdut sempre històricament. Un espai on no et reforça que se’t trenqui el govern, que et donin suport 33 dels 135 diputats i que tornis a les èpoques en què no es podia aprovar el pressupost quan toca.
Amb l’eix nacional consolidat, l’octubre del 2022, la militància de Junts pren una decisió que, per reforçar allò que ja té consolidat, posa en risc l’eix de la gestió, on CDC destacava i al qual ERC sempre ha aspirat
Junts ha sortit del Govern per reforçar un eix en què ja era imbatible: l’eix nacional. En canvi, hi perd en l’àmbit on CDC era una referència i ara està més en dubte: la seva capacitat de gestió i un model clar de país. No hi ajuda la confusió que regna al voltant de la seva cultura política, que també està en risc: són poc previsibles i per alguns sectors de la societat ofereixen poca fiabilitat posant a les mans de les seves bases decisions de gran transcendència talment com la CUP. Ni tampoc hi ajuda anar d’embolic en embolic com si això fos el joc de l’oca que embolico perquè em toca. Cal ordre de manera urgent per no caure en el descrèdit.
Tot i això, les enquestes que es van publicant preveuen un escenari electoral més o menys estable. Que pot dependre, això sí, de si l’ANC decideix presentar una nova candidatura. Situats on som, amb ERC i Junts obtenint uns resultats que els podrien situar per sota del PSC, és pertinent preguntar-se amb qui pactaran. Perquè si no queden primers, sembla que l’única opció que tenen per assolir la presidència és pactant entre ells. Hi ha algun altre escenari previst? Si no, a què es deu tota aquesta trencadissa? Els propers reptes d’ERC semblen clars: aprovar els pressupostos a Pedro Sánchez, algun dia sabrem ben bé a canvi de què, i esperar que algú els aprovi els seus aquí. Potser el mateix PSC. Fet que els posa en mans dels socialistes aquí i a Madrid, quan, a un any d’unes eleccions generals, ja els ha salvat tota la legislatura. El millor escenari per a Madrid: la dependència.