Si tot el discurs al voltant de l’amnistia ha de servir la idea que és una victòria, és que potser no ho és. Si la retòrica per justificar-la s’ha de basar en l’èpica del conflicte, és que potser fulmina el conflicte. Al ple del Congrés sobre la llei d’amnistia, els partits independentistes han estat presos del parany que ells mateixos s’han parat: amb la voluntat d’aprofitar electoralment el pacte amb Sánchez, han emblanquinat una amnistia que, passades les eleccions al Parlament de Catalunya, ja podem dir que no els ha reportat cap rèdit electoral. Més que pel contingut de la llei en si, més que per les conseqüències que pugui tenir en termes antirepressius —si mai s’arriba a aplicar—, el que és important de l’amnistia és el significat amb què cadascú ha procurat omplir-la.
Sánchez pacta per protegir els principis que considera valuosos, mentre que els partits independentistes, en pactar, renuncien als seus
Confonent desig i realitat deliberadament, els partits independentistes es vanten que han fet agenollar Pedro Sánchez. Però basta amb un “hem derrotat l’independentisme” del mateix Sánchez per enderrocar aquesta narrativa perquè, en gran manera, el moviment independentista, tal com l’havíem conegut fins ara, se sap vençut. El nom complet de la llei és Ley Orgánica de amnistía para la normalización institucional, política y social de Catalunya, i la voluntat de tapar-ho amb triomfalisme no fa més que fer-ho surar. Sánchez ha desactivat l’independentisme tot pactant-hi. Aquesta és la seva victòria. Els partits independentistes no tenen res a l’altura d’aquesta veritat, per molt que els habituals aixequin la veu per deixar clar com és d'important “tocar els collons a Espanya” a través de l’amnistia.
Confonent desig i realitat, els partits independentistes es vanten que han fet agenollar Sánchez. Però basta amb un “hem derrotat l’independentisme” del mateix Sánchez per enderrocar aquesta narrativa
Pedro Sánchez relliga Catalunya a Espanya fent-nos creure que és ell qui perdona els independentistes, quan, en realitat, són els independentistes els qui el disculpen i el legitimen, apuntalant-lo. No forcen el president espanyol a agenollar-se, el forcen a fer-ho veure perquè els agenollats, a partir d’ara, siguem nosaltres. Els partits independentistes procuren fugir d’aquesta ombra fent rodar la pilota endavant i fent que l’elector, a partir d’ara, tingui una fita més o menys nova on fixar la vista: el referèndum. Ho fan per reforçar la idea que l’amnistia no és una solució individual, sinó col·lectiva. Que a més a més hi ha un fil roig que uneix gairebé en termes de causa i conseqüència l’amnistia amb el referèndum. Que després d’una ve l’altra. Que l’amnistia no ha desactivat res, ans servirà d’impuls cap a l’alliberament nacional. Per això Òmnium fa córrer el seu equip de comunicació a publicar que “l’amnistia és una conquesta de la societat catalana”. Si ens ho fem nostre, voldrem creure’ns que és una victòria. Però la distància entre el discurs i el que part dels independentistes considera els fets és ara mateix irreconciliable i eixampla encara més l’espai entre els partits independentistes i els independentistes que ja no els voten.
No hi ha opcions reals de guanyar res si no hi ha ningú amb poder disposat a fer autocrítica i a pagar-ne el preu. No hi ha victòria a l’abast de qui és tan dèbil que no vol ni admetre’s que s’ha deixat guanyar
El pacte sempre treballa contra qui és considerat el dissident. La renúncia més gran sempre és la de jugar al sistema del qual deies voler-te alliberar. Sánchez ha entès des del principi que deixar-se pegar per la dreta i l’extrema dreta és un preu prou baix —de fet, sovint el juga a favor seu— quan es tracta de protegir el principi de la unitat d’Espanya. El president espanyol pacta per protegir els principis que considera valuosos, mentre que els partits independentistes, en pactar, renuncien als seus. Per això és tan difícil presentar la llei d’amnistia com una victòria. D’una banda, perquè el pacte no té com a fi una relació d’iguals, sinó que és un retorn a la subordinació en nom de la concòrdia. D’altra banda, perquè el país, malgrat tot, encara es relaciona amb la seva política des del simbolisme i la sentimentalitat. Ni tan sols els qui no es deixen extorsionar per la partitocràcia han deixat de sentir que desitgen la independència per amor al país, escrivint-ho superficialment. Com que fa la sensació que els partits independentistes s’han desdit dels ideals, el simbolisme i la sentimentalitat que carrega l’amnistia ja no rema a favor de les seves proclames, sinó que aprofundeix la sensació de derrota cada vegada que procurin explicar per què no ho és. Qui es rendeix o és derrotat sense admetre-ho és rendit o derrotat per partida doble, perquè no pot construir-se res sòlid sobre una mentida tan tova que qualsevol pot fer trontollar. No hi ha opcions reals de guanyar res si no hi ha ningú amb poder disposat a fer autocrítica i a pagar-ne el preu. No hi ha victòria a l’abast de qui és tan dèbil que no vol ni admetre’s que s’ha deixat guanyar.