Sí, l’amnistia ha estat una derrota. En primer lloc, ho ha estat per a Salvador Illa, que la va negar més de deu vegades abans no cantés el gall, juntament amb el seu amo, Pedro Sánchez, que creia més en les “solucions felices” d’Iceta, consistents a passar per l'adreçador dels tribunals i confeccionar posteriors misericòrdies. Afortunadament, les famoses recomanacions del Consell d’Europa no només parlaven d’indults, sinó també d’amnistia i, per tant, ha quedat clar que Espanya ha hagut d’admetre els seus excessos. No només els excessos: Espanya, l’altra derrotada en aquest capítol, ha descobert els seus límits. Tots sabem que l’independentisme també ha trobat els seus, que a banda de la repressió tenen a veure amb la seva estupidesa i les seves covardies, però en aquest moment concret de la història el que hem vist és Espanya empassant-se el seu lawfare amb patates. Avergonyint-se, la part d’Espanya que té alguna vergonya, de quedar lluny encara de qualsevol democràcia homologable en l'àmbit europeu. Per als que pensen (i al damunt escriuen) que això ha rentat la cara a Espanya, només dir-los que a hores d'ara la llei ni tan sols ha estat signada pel rei (ni, per tant, ha estat publicada al BOE) i que, malgrat això, el govern dels jutges, així com diversos fiscals d’alt rang, ja han exposat la seva disconformitat i les “guies” per a inaplicar-la. Que Pedro Sánchez provi de quedar bé amb tothom no vol dir que Espanya hi quedi, ni de bon tros. De moment, en tot cas, el president espanyol ha sabut complaure un punt important del que s'ha acordat sota l’observació d’un mediador internacional a Suïssa. Pedro Sánchez ha acatat. Espanya no és Pedro Sánchez.

La derrota també ha estat dolorosa, visiblement, per als de Vox i per al PP, amb la diferència que aquests últims també haurien impulsat la mateixa llei si els hagués pertocat a ells formar govern. Vidal-Quadras piulava fa pocs dies que som davant la “desfeta de la nació espanyola”, i en cert sentit es pot entendre aquesta afirmació: ras i curt, Europa ha dit a Espanya que la sobirania no és una eina per a perseguir demòcrates i li ha comunicat que ja no només ha d’acatar lleis mediambientals o duaneres, sinó també garanties de protecció dels drets humans i dels drets polítics. No li ho ha dit cap estat en concret, ni cap president de cap organisme europeu, però sí que li ho estan dient constantment els tribunals i veus tan autoritzades com l'ONU i el ja esmentat Consell d’Europa. Ningú no defensarà la independència o l’autodeterminació de Catalunya si els catalans no ho fan abans, i no ho mantenen amb prou fermesa (lliçó principal de tot plegat), però del que sí que en saben a Europa és de detectar estructures feixistes clavades en diverses institucions des del 1978. Prou visiblement, Europa ha aprofitat l’ocasió que li ha brindat l’independentisme català (i l’aritmètica electoral) per a “aprofundir” en la urgent democratització d’Espanya. No, no és una rentada de cara: és un “s’ha acabat i prou”. Un càstig no renta cap cara, i aquesta pastilla que s’han de prendre no es pren precisament per via oral. Espanya no ha perdonat res a ningú perquè Espanya, en tot cas, està demanant perdó. Com deia, Pedro Sánchez ho ha entès de mala gana. Veurem si Espanya paeix també aquesta dolorosa píndola.

Si Espanya decideix no acatar aquesta llei, o acatar-la de mala manera, la seva derrota com a democràcia esdevindrà encara més gran

Una derrota també per als que negociaven la llei a la baixa, o desconfiaven del criteri de Gonzalo Boye, que ens ha recordat com s’aguanta una posició i se sap dir “no” quan es detecten a temps les a propostes enverinades. Una derrota per als advocats pusil·lànimes que cometen “errors” empassant-se rendicions (i que fins i tot acaben donant suport públic a la llista socialista al Parlament) o candorosos “pecats de supèrbia” que costen diners personals i dignitats col·lectives. Una derrota per a Félix Bolaños, l’artífex de tanta trampa en tot aquest procés legal, afortunadament detectada per un interlocutor que en sabia. I posats a afegir-hi juristes, una derrota per a Llarena i per a Marchena i per les seves delirants manies persecutòries. Com deia, la cosa no acaba aquí: Espanya pot gestionar aquesta llei d’una manera o d’una altra, especialment si sent que aquesta llei és una derrota massa humiliant. No passa res: si decideix no acatar-la, o acatar-la de mala manera, la seva derrota com a democràcia esdevindrà encara més gran. Crispetes i moltes píndoles al flascó.

I per últim, els que consideren que l’amnistia és una derrota de l’independentisme. Bé, amb ells el que comparteixo és que la lluita no és pas aquesta: ara, en tot cas, es pot abordar el conflicte en una major igualtat de condicions i per fi es comença a deixar en segon terme la lluita contra la repressió. Ara, d’una refotuda vegada, podem tornar a concentrar tots els esforços en fer les coses millor, en coordinar-nos millor (dins i fora dels partits: enhorabona a Lluís Llach) i en guanyar. Guanyar es fa a base de batalles, i aquesta n’ha estat una d’important. Puc entendre, però, que alguns només hi sàpiguen veure una derrota: és un tipus de miopia que apareix especialment acusada en gent que fins ara no ha sabut guanyar absolutament res.