En els últims anys, hem estat testimonis de l'aparició de partits i moviments radicals a tot Europa que, mitjançant la desinformació i la simplificació de missatges, han mobilitzat un nombre significatiu de ciutadans. Tanmateix, no són els únics actors en aquest fenomen. També han emergit figures individuals, pseudogurus, que des de posicions d'extrema dreta i del populisme independentista capten l'atenció del públic mitjançant discursos efectistes i manipuladors. Ambdós, moviments radicals i pseudogurus, comparteixen l'ús de fake news i promeses simplistes, soscavant els fonaments de la democràcia.

Tant els moviments polítics radicals com els pseudogurus, tant d'extrema dreta com els que es camuflen entre l'independentisme, han trobat en la desinformació la seva arma més poderosa. Les fake news, difoses massivament a través de xarxes socials i mitjans de comunicació, són una de les eines més efectives per manipular l'opinió pública. Utilitzen temes com la immigració, la seguretat o la independència, exagerant o inventant fets per crear una narrativa simplificada en la qual es presenten com els únics i autèntics defensors del “poble” o de les “essències” de l'independentisme. Sovint, els partits tradicionals es veuen obligats a reaccionar, legitimant indirectament aquests debats manipulats, la qual cosa no deixa de ser un error.

Un estudi de la Comissió Europea revela que les fake news es propaguen més ràpidament que les notícies verificades. Les xarxes socials, mitjançant algoritmes que prioritzen el contingut emocional i sensacionalista, es converteixen en un terreny fèrtil per a aquests missatges divisius. Tant els moviments polítics radicals com els pseudogurus, siguin d'extrema dreta o potencialment independentistes, aprofiten aquesta dinàmica per amplificar els seus missatges. Els ciutadans queden atrapats en bombolles d'informació que reforcen les seves creences i descarten qualsevol veu crítica.

El context en el qual sorgeixen aquests actors és clau. En el cas dels populistes independentistes, emergeixen en moments de recomposició del moviment independentista, quan les tensions internes i la falta d'avenços clars generen frustració en les seves bases. Aquestes figures aprofiten el buit creat per la falta d'una direcció unificada, prometent solucions ràpides a problemes complexos i explotant les divisions internes. Simultàniament, l'augment de la desigualtat, la precarietat laboral i la falta de respostes eficaces per part dels partits tradicionals a tot Europa ha deixat molts ciutadans descontents i desconfiats de les institucions.

És important destacar que aquests pseudogurus no es limiten als partits polítics. Són figures que, mitjançant plataformes com Twitter o YouTube, es posicionen com a referents de sectors específics, utilitzant discursos efectistes i apel·lant a les emocions dels seus seguidors, no a la seva racionalitat. Aquests actors, tant d'extrema dreta com del populisme independentista, distorsionen la realitat, simplifiquen els problemes complexos i fan promeses buides, generant una forta adhesió basada més en la fe que en fets. La credibilitat que guanyen a cop de tuit o declaracions virals alimenta la polarització i els converteix en actors rellevants en l'ecosistema polític actual, encara que les seves promeses i discursos manquin de qualsevol afecció a la realitat.

Aquests actors distorsionen la realitat, simplifiquen els problemes complexos i fan promeses buides, generant una forta adhesió basada més en la fe que en fets

Gran part d'aquestes promeses, tant de moviments radicals com de pseudogurus, es basen en falsedats o mitges veritats. Un exemple clar és el Brexit, on es va prometre que sortir de la Unió Europea permetria destinar milions al sistema de salut britànic, cosa que va resultar ser falsa. Malgrat això, el missatge va calar en la ciutadania i el resultat va ser una victòria populista que ha transformat negativament el panorama polític del Regne Unit.

A Espanya i Catalunya també hem vist sorgir partits i gurus que utilitzen discursos polaritzadors i desinformació. Un exemple paradigmàtic és Alvise Pérez i el seu partit Se Acabó la Fiesta. A través de teories conspiradores i fake news en xarxes socials, ha captat un electorat descontent, presentant-se com una alternativa radical al sistema tradicional. Tanmateix, ha estat acusat d'acceptar pagaments per favors polítics, la qual cosa evidencia la hipocresia del seu discurs anticorrupció. De forma similar, alguns populistes independentistes utilitzen aquests mètodes, prometent resultats ràpids com la independència immediata, però sense oferir solucions realistes, viables o basades en fets demostrables.

Un factor clau que explica el creixement d'aquests actors és la cobertura mediàtica que reben. Encara que els mitjans critiquen la desinformació, sovint amplifiquen aquests discursos a la recerca d'audiència. Els titulars sensacionalistes i les controvèrsies generades pels moviments radicals i els pseudogurus d'extrema dreta i independentistes es converteixen en una font fàcil d'atracció mediàtica. En oferir-los una plataforma en entrevistes, debats o programes de ràdio i televisió, els mitjans no només els atorguen visibilitat, sinó també legitimitat. Fins i tot quan es qüestionen els seus missatges, el simple fet de donar-los espais als mitjans tradicionals els amplifica.

Els mitjans de comunicació haurien de reflexionar sobre la seva responsabilitat. La recerca d'audiència no pot justificar la difusió de discursos basats en la mentida i l'odi. A més, l'absència d'una estratègia clara per combatre la desinformació genera confusió entre els ciutadans, que no sempre poden distingir entre informació veraç i manipulacions.

L'auge d'aquests partits radicals i gurus té un efecte devastador sobre la cohesió social. Les fake news polaritzen la societat, dividint els ciutadans en dos bàndols irreconciliables: els que donen suport cegament a aquests actors i els que intenten desemmascarar les seves mentides. Aquesta polarització no només debilita el teixit social, sinó també la democràcia, que depèn del debat informat i del respecte a la pluralitat d'opinions.

Quan els ciutadans perden la confiança en les institucions a causa de la manipulació informativa, estan més disposats a donar suport a propostes que prometen “netejar” el sistema. Aquest és un dels perills més grans del populisme radical i dels pseudogurus: sota la promesa de posar fi a la corrupció o la ineficiència, o d'aconseguir immediatament la independència, acaben soscavant la democràcia, restringint llibertats i erosionant l'estat de dret.

La solució no passa per controlar el que es publica, sinó per enfortir les institucions democràtiques i dotar la Justícia de recursos tècnics, materials i humans suficients per actuar

A més, la proliferació de fake news afecta negativament el periodisme de qualitat. Els mitjans tradicionals es veuen forçats a desmentir falòrnies i teories conspiranoiques, en lloc de dedicar temps i recursos a realitzar investigacions profundes. Això limita la seva capacitat de complir el seu paper de vigilants de la democràcia.

Davant d'aquest panorama, s'ha promogut per part del govern de Pedro Sánchez la implementació d'una nova Llei de Premsa per controlar la difusió de fake news. Tanmateix, aquesta proposta presenta riscos evidents per a la llibertat d'expressió. Combatre la desinformació no requereix restringir la llibertat de premsa, sinó reforçar els mecanismes existents per assegurar l'accés a informació veraç.

Qualsevol intent de regular els mitjans mitjançant lleis restrictives derivarà en censura i limitarà la pluralitat informativa. La solució no passa per controlar el que es publica, sinó per enfortir les institucions democràtiques i dotar la Justícia de recursos tècnics, materials i humans suficients per actuar quan s'infringeix la llei.

La lluita contra la desinformació i l'auge de partits radicals i pseudogurus requereix un esforç coordinat entre governs, plataformes digitals, mitjans i ciutadania.

Les mesures urgents haurien d'incloure:

  • Educació mediàtica: Fomentar el pensament crític des de l'educació primària fins a l'adulta perquè els ciutadans puguin identificar i qüestionar les fake news.
  • Regulació de plataformes digitals: Les grans plataformes han d'assumir la seva responsabilitat i ser transparents sobre els algoritmes que amplifiquen desinformació.
  • Foment del periodisme independent: Els mitjans han d'apostar per informació rigorosa i contrastada, evitant titulars sensacionalistes.

En definitiva, l'auge dels partits radicals i els pseudogurus és una amenaça real per a la democràcia. Aquests actors no només manipulen la veritat, sinó que també exacerben la divisió social i debiliten la confiança en les institucions. La solució no passa per lleis restrictives, sinó per enfortir els mecanismes judicials, fomentar el pensament crític i donar suport al periodisme de qualitat.