Quin tema triem? El polític, l’econòmic, el cultural? Quina de les dimensions que conformen la solidesa d’una nació està en una posició prou forta per garantir-nos el futur? Si posem Catalunya al microscopi, no hi ha un sol òrgan del cos col·lectiu que estigui sa, tots ells malmesos fins a límits alarmants. I, si observem el país amb mirada global, el resultat és un desastre. Atrapats en el parany de la “normalitat”, que no és altra cosa que una socialització de la misèria, ens enganyen amb negociacions per les engrunes, i ens anestesien la consciència del risc, per tal que no puguem reaccionar. Les dades són esfereïdores i, tanmateix, ens venen un producte d’estabilitat i ordre, com si aquests dos substantius no fossin l’eina més eficaç per a la capitulació.

En el terreny polític, el desastre és meridià. Ens governen un partit i un líder que no creuen en la nació catalana, que s’han investit amb la missió d’espanyolitzar Catalunya, i que tenen el poder mediàtic i el favor de totes les institucions de l’Estat, des de la monarquia fins al poder judicial, per tal d’aconseguir-ho. Tot treballa en la direcció de la propaganda de la “normalització”, és a dir, en la negació de la lluita nacional, convertida en una mena de perversió històrica. Allò que forma part de la lògica de les nacions, la defensa dels seus drets, ho han transformat en una anomalia perjudicial i caòtica. A més, i a banda de l’Estat, tots els poders de Catalunya estan en mans del PSC, la dirigència independentista ha estat decapitada i un dels partits centrals del Primer d’Octubre, ERC, s’ha rendit completament, mentre d’altres com la CUP es dediquen a fer el que sempre havien fet: afeblir el front independentista jugant a la revolució de fireta. En resum, els migrats poders que tenim a Catalunya estan al servei dels qui treballen per descatalanitzar el país.

Estem en un procés de degradació de la nació catalana perfectament planificat, finançat i protegit. Senzillament volen acabar amb la Catalunya catalana. I, desfetes les nostres forces, no troben gaire resistència

I si tenim una feblesa política que ens impedeix fer servir els mecanismes de mínima defensa, la resta de fragilitats són igualment letals. Què hem de dir en el terreny econòmic, on lentament van llimant els nostres interessos. Per exemple, les darreres dades sobre la inversió de l’Estat a Catalunya són una rotunda metàfora del procés de degradació a què ens sotmeten. “Catalunya segueix a la cua de l'execució pressupostària estatal: s'hi ha invertit un 20%, mentre Madrid n'ha rebut un 57%”, deia ahir mateix el titular d'ElNacional. I això amb un president de la Generalitat del partit que governa l’Estat i amb un president espanyol que depèn de vots catalans. I, tanmateix, fins i tot així ens estafen sense complexos, amb diürnitat i traïdoria. Senyal que poden i, sobretot, que ja no els cal dissimular. Al capdavall, compten amb la resta de forces de l’Estat, sempre disposades a atiar la catalanofòbia quan Catalunya aixeca el dit reclamant fins i tot allò que ens deuen. Què ha passat, si no, amb alguns dels acords que ha aconseguit Junts, que intenten equilibrar una mica la balança i, tanmateix, es venen a Espanya com si fossin un espoli als espanyols! No cal dir que la degradació econòmica del nostre país no se centra en l’estafa en matèria d’inversions, sinó en el global d’estafa: el greuge econòmic, la pressió impositiva, el càstig a les pimes, l’OPA al Sabadell, el desmantellament de les Caixes, l’absorció espanyola de la més gran, la destrucció de recursos, la desaparició dels nostres interessos energètics i un llarg etcètera que frena dràsticament la nostra capacitat competitiva i el dinamisme econòmic del qual podríem gaudir.

I si la degradació de la nostra capacitat econòmica i l’absorció del poder polític en mans de l’espanyolisme són míssils de flotació en la solidesa de la nostra nació, la degradació de la nostra identitat en tots els àmbits —memòria, llengua, cultura— són el tret de gràcia. No hi ha cap dubte que el Govern Illa està decidit a descatalanitzar la cultura catalana amb l’objectiu d’esborrar la nació i sobreposar-li la regió. Una regionalització que passa per l’assetjament permanent a la llengua —ajudat del poder judicial—, i a tots els altres trets diferencials. Darrers exemples: la decisió Collboni de fer desaparèixer el caràcter memorístic del Born, convertint-lo en un “espai arqueològic més”, desvinculat del Museu Nacional i vinculat al museu arqueològic de Barcelona. És a dir, deslligat de la memòria tràgica de la nostra nació. La zona zero de la resistència catalana —talment la va anomenar el president Torra—, convertit en un munt de meres restes arqueològiques. No cal dir que a les Espanyes han aplaudit aquest gest de “responsabilidad”. I si no en tenim prou, només ens faltava un Sant Jordi “de tots”, transversal i bla, bla, eufemismes per reduir el caràcter català de la Diada. Per reblar el clau: xocolata del president de la Generalitat amb Javier Cercas, escriptor que mai ha escrit en català i que s’ha significat per les barbaritats que ha dit contra el procés català. Si no volíem brou, Salvador Illa ens dona dues tasses.

No hi ha molt més a afegir. Estem en un procés de degradació de la nació catalana perfectament planificat, finançat i protegit. Senzillament volen acabar amb la Catalunya catalana. I, desfetes les nostres forces, no troben gaire resistència.