No només les plantes verdes fan la fotosíntesi i el gira-sol va orientant la mirada al cel diürn. També els humans busquem lo sol i encaminem lo cos i la pell cap a uns rajos que, més enllà de la coneguda vitamina D, mos aporten una energia que no sabríem percebre d'enlloc més. Com a éssers vius que som, trobem en la llum un motor de vida. Una llum que influencia el nostre estat d'ànim i els bioritmes, una llum que es destarota a cada canvi d'hora, alterant lo compàs vital del nostre organisme. Potser ha arribat lo moment de dixar que el temps faça la seua sense tantes manipulacions.

Fa uns 200 anys l'hora era diferent a diversos punts de l'Estat espanyol. Així, Barcelona i Madrid, per exemple, anaven literalment descompassades —metafòricament la cosa fa més temps que dura— i entre els rellotges d'una ciutat i l'altra hi havia una diferència d'uns 25 minuts, amb lo desgavell que això significava per a desxifrar la puntualitat dels trens (clar que ara en minutatge anem acoblats i els trens continuen sent un drama, però este seria un altre tema). Lo cas és que, en bona mesura per la pressió de les empreses ferroviàries, l'1 de gener de 1901, i a través d'un decret reial, va entrar en vigor la unificació horària que, d'acord amb lo meridià de Greenwich, establia l'hora oficial conjunta a tot l'estat.

Després de quatre dècades de certa calma en este aspecte, un cop acabada la Guerra Civil i amb la Segona Guerra Mundial ja en marxa, la dictadura franquista va decidir que Espanya havia de tornar a moure els rellotges, en este cas per a acomodar-los als de l'Alemanya nazi. La sincronia entre Franco i Hitler era més que política. Era el 1942 i les ofensives bèl·liques i els bombardejos havien de fer-se de manera ben coordinada i cronometrada. La guerra marcava el tempo. Madrid i Berlín esmorzaven junts. Des d'aleshores, doncs, l'Estat espanyol està fora del fus horari que li pertocaria, que hauria de ser una hora menys que l'actual, és a dir: lo mateix que a Portugal i el Regne Unit.

Com a éssers vius que som, trobem en la llum un motor de vida. Potser ha arribat lo moment de dixar que el temps faça la seua sense tantes manipulacions.

Tot i que este desfasament també afecta altres potències com França o Bèlgica —que ja es van quedar a viure sota la fórmula berlinesa i no l'han modificat— avui en dia harmonitzar rellotges amb Portugal, a efectes nostres, voldria dir desquadrar-los amb França. Potser vestiríem un sant per a desvestir-ne un altre i llavors Perpinyà i Girona dirien bon dia en la mateixa llengua però amb una hora de diferència. I com que al final són los Estats los qui acaben decidint quin és l'horari que els ha de regir, mos trobem que avui la major part de l'Europa Occidental compartix lo mateix horari, malgrat que els països estiguen situats en fusos diferents. Embolica que fa fort.

Per a acabar-ho d'adobar, a principis dels anys vuitanta la llavors Comunitat Econòmica Europea (CEE) va decidir un altre canvi: establir horari d'estiu i d'hivern i fer allò que a les 2 seran les 3 i viceversa, depenent de si és primavera o tardor. L'excusa fou que calia mitigar la crisi del petroli existent en aquell moment i ajustar la despesa, però la veritat és que encara ara costa de vore quin estalvi energètic fem si a les 17 h d'una tarda de novembre ja hem d'obrir els llums de casa perquè s'ha fet fosc. Pesen més les relacions comercials, los interessos polítics o les conveniències empresarials que el que diguen los rajos del sol.

En definitiva, des de fa dècades —per no dir segles— manipulem lo rellotge a la nostra conveniència, obviant lo paper de la natura en tota esta història, com si ella no hi tingués res a dir, ni que siga per una qüestió d'experiència, d'ordre i de seny. Si més no, entre l'atabalament i el desconcert, este cap de setmana passat haurem tingut una hora més per a celebrar l'espectacular victòria del Barça al Bernabéu. A vore si la Comissió Europea, que fa anys que diu que el canvi d'hora d'estiu ja no caldria fer-lo, recupera el projecte del calaix. De moment lo més calent és a l'aigüera. I mentrestant lo ritme circadiari dels humans, que ve a ser lo nostre rellotge intern i que se sincronitza principalment pel cicle de llum i foscor, està una mica desorientat perquè tothom se sent amb lo dret de grapejar per interès allò que tenim de més valuós: lo temps.