L'escàndol que esquitxa el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, evidencia no només la fragilitat institucional a Espanya, sinó també la utilització partidista de la Fiscalia amb finalitats polítiques. El que va començar com una filtració de dades processals ha derivat en un greu cas de revelació de secrets. I, com sol passar, l'estratègia de defensa del fiscal general ha consistit a victimitzar-se en lloc d'assumir responsabilitats.

Lluny de ser un episodi aïllat, aquest cas reflecteix la crisi estructural del sistema judicial espanyol, on les connexions entre el poder executiu i la Fiscalia han permès l'ús arbitrari de les institucions per afavorir uns i castigar altres. No és casualitat que la mateixa Fiscalia que ha perseguit l'independentisme català amb especial duresa ara es vegi atrapada en el seu propi joc de filtracions i manipulacions.

Mentre clamen per la falta de proporcionalitat en l'autorització per accedir al mòbil de García Ortiz, afirmen que no hi va haver cap vulneració en accedir al contingut del meu telèfon mòbil ni als documents de la meva defensa, utilitzant de manera espúria les dades obtingudes. La llei, sembla, no és igual per a tothom.

Dit això, convé deixar clar que García Ortiz és innocent fins que es demostri el contrari, la qual cosa dependrà de l'acumulació de proves indiciàries o de l'aparició d'alguna prova directa de la presumpta filtració.

Tot va començar el gener de 2024, quan l'Agència Tributària va remetre a la Fiscalia una denúncia contra Alberto González Amador, parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, per presumptes delictes fiscals. El que podria haver estat un procediment rutinari es va convertir en un escàndol quan la mateixa Fiscalia va divulgar informació reservada, exposant detalls d'una proposta de conformitat enviada en privat per la defensa de González Amador.

La filtració d'un correu electrònic, de la mateixa denúncia de la Fiscalia contra González Amador i la publicació d'aquesta informació en una nota oficial de la Fiscalia de Madrid van derivar en una querella per revelació de secrets. En la seva defensa, García Ortiz va al·legar que la nota buscava "aclarir" una desinformació mediàtica. Tanmateix, aquest argument no només és feble, sinó que ignora la responsabilitat inherent el seu càrrec: la confidencialitat de la informació processal és un pilar de l'Estat de dret i vulnerar-la no pot justificar-se amb consideracions polítiques o mediàtiques.

Aquest cas reflecteix la crisi estructural del sistema judicial espanyol, on les connexions entre el poder executiu i la Fiscalia han permès l'ús arbitrari de les institucions per afavorir uns i castigar altres

Un dels arguments més repetits per García Ortiz ha estat que la informació ja havia estat filtrada abans de la publicació de la nota de la Fiscalia. Tanmateix, aquesta afirmació no només és irrellevant, sinó també falsa. El que va fer la Fiscalia va ser consolidar la filtració i legitimar la difusió de dades reservades. És a dir, en lloc de protegir el procés, García Ortiz va utilitzar la seva posició per validar el que, en qualsevol altre context, hauria considerat delictiu.

Més enllà d'aquesta estratègia defensiva, el que realment agreuja la seva situació és la investigació judicial en contra seu. L'autorització d'un registre al seu despatx i la confiscació de dispositius electrònics per part de l'UCO de la Guàrdia Civil evidencien que les sospites sobre la seva conducta són fundades. El fet que el fiscal general canviés de mòbil amb freqüència i esborrés el contingut dels seus dispositius només incrementa els dubtes sobre la seva versió defensiva i es transforma en indici de criminalitat.

Estem, en tot cas, davant d'una acumulació de proves indiciàries que podrien ser valorades pel Tribunal que el jutjarà. Sense perjudici d'això, si arriben a aparèixer proves directes de la filtració, la situació de García Ortiz es tornarà insostenible.

El més alarmant no és només l'actuació de García Ortiz, sinó la imatge que projecta sobre el conjunt del Ministeri Fiscal. Durant anys, la Fiscalia ha exercit el seu poder amb una marcada arbitrarietat, perseguint amb especial acarnissament certs sectors —particularment l'independentisme català— mentre mirava cap a un altre costat en casos que afectaven els seus aliats polítics.

El contrast és evident. Mentre la Fiscalia va avalar mesures desproporcionades contra els independentistes catalans, ara s'escandalitza per una investigació que toca la seva màxima autoritat. No es pot oblidar que aquesta mateixa institució va donar suport a detencions, presons preventives i processos judicials sustentats en proves inexistents i esotèriques. Tanmateix, quan l'investigat és el seu propi fiscal general, el discurs canvia i, de sobte, els principis de l'Estat de dret semblen ser una prioritat.

Si finalment es confirma que García Ortiz va cometre un delicte de revelació de secrets, la seva continuïtat en el càrrec serà insostenible. Tanmateix, atès el control que exerceix sobre un sector de la Fiscalia i l'evident politització de la justícia a Espanya, el risc d'impunitat és alt, tret que sorgeixin proves directes que confirmin l'il·lícit.

La gestió, marcada per l'arbitrarietat i l'abús de poder, reflecteix l'estat d'un sistema judicial on els principis fonamentals del dret se sacrifiquen en funció d'interessos polítics

El precedent que deixaria la seva impunitat seria devastador. Un fiscal general que filtra informació reservada sense conseqüències assentaria les bases perquè el Ministeri Fiscal es converteixi, encara més, en un braç polític sense control, utilitzat per perseguir enemics i protegir aliats. De fet, García Ortiz ha intentat desacreditar la investigació al·legant que és víctima d'una "persecució política", un recurs habitual en els qui, quan ostenten el poder, defensen la duresa del sistema, però quan són investigats, clamen per la seva presumpció d'innocència.

El cas García Ortiz no és un escàndol aïllat, sinó el reflex de la descomposició de les institucions de l'Estat. En un país on el poder judicial continua influït per estructures heretades del franquisme i on la Fiscalia ha estat instrumentalitzada políticament, la falta de credibilitat institucional és cada vegada més evident. La ciutadania percep que les regles del joc no són iguals per a tothom i que la justícia respon a interessos polítics abans que al dret.

Aquesta crisi s'inscriu en un context de tensió institucional a Espanya, on el poder judicial s'ha convertit en un camp de batalla política. L'esdevingut amb el fiscal general és un episodi més d'una llarga llista d'actuacions que evidencien com les institucions han perdut la seva independència i han estat utilitzades per servir a agendes partidistes.

El cas de García Ortiz posa de manifest que la Fiscalia a Espanya no actua amb independència ni neutralitat. La seva gestió, marcada per l'arbitrarietat i l'abús de poder, reflecteix l'estat d'un sistema judicial on els principis fonamentals del dret se sacrifiquen en funció d'interessos polítics.

El que està en joc no és només el futur de García Ortiz, sinó la credibilitat del sistema judicial. Si el cas queda impune, quedarà clar que a Espanya les regles només s'apliquen a alguns. I el més greu és que, si es permet que un fiscal general vulneri el secret de les actuacions sense conseqüències, el missatge serà clar: el Ministeri Fiscal no està al servei de la justícia, sinó dels qui el controlen.

Mentrestant, la politització de la justícia a Espanya continua el seu curs, amb un Ministeri Fiscal convertit en una eina del poder i que, lluny de garantir la igualtat davant de la llei, contribueix a la seva descomposició. En aquest context, la pregunta no és si García Ortiz dimitirà o serà condemnat, sinó fins quan es permetrà que la Fiscalia actuï com un actor polític en lloc de com a garant de la legalitat.