1. Anna Gabriel i els represaliats d’Urquinaona. La coincidència entre dues notícies, una de bona i una altra de dolenta, o totes dues dolentes, segons com es miri, provoca un calfred d’impotència. Un dia Anna Gabriel es planta d’incògnit al Tribunal Suprem, després de quatre anys residint a Suïssa, i el jutge Llarena la deixa anar en llibertat i ella se’n torna a Ginebra com qui res. L’endemà, la Fiscalia demana catorze anys de presó a un veí d’Arenys de Mar per haver participat en les protestes de plaça Urquinaona contra la sentència del Tribunal Suprem als líders independentistes. Li demanen més pena a aquest noi que a Junqueras. En l’escrit acusatori, el fiscal també inclou altres manifestants, com el meu nebot Francesc Colomines, a qui demana set anys i quatre mesos de presó per dos suposats delictes: desordre públic i resistència a l’autoritat. No em diran que la paradoxa no és inquietant. La justícia espanyola vol escarmentar la joventut independentista mentre va pactant solucions toves amb els dirigents de la dècada sobiranista. A falta d’explicacions coherents, tothom té dret a pensar —i sospitar— el que vulgui. Valtònyc ha dedicat un article a Anna Gabriel en què retreu a la cupaire el secretisme. Serret va fer el mateix: mentre els exiliats l’esperaven a dinar, ella ja era a Madrid.

2. Unilateralitat antirepressiva. Un dels aspectes que més sorprèn, o si més no em sorprèn a mi, amb relació a la repressió de l’Estat contra l’independentisme, és el desgavell, les complicacions polítiques. Ja és ben curiós que l’any 1979 es creessin els comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans com una plataforma independentista per donar suport a cinc detinguts acusats de pertànyer a Terra Lliure, i que ara, davant la repressió generalitzada, que Òmnium xifra en més de 4.200 persones, cadascú vagi a la seva. La Caixa de Solidaritat, a la qual ha contribuït tanta i tanta gent, ha estat utilitzada per donar cobertura als vips de procés. Recordo perfectament la indignació que em va provocar una resposta inicialment negativa a la meva petició que els presos de Lledoners se solidaritzessin amb els detinguts d’Urquinaona. La realitat és que els presos polítics —i els exiliats d’ERC i la CUP— van trobant una via per resoldre el seu cas, mentre que la majoria dels joves que van lluitar per defensar-los van caient un rere l’altre. La unilateralitat amb la qual actuen alguns caps polítics del procés és, en aquest sentit, una llufa que duen penjada a l’esquena i que els costarà molt d’arrencar-se-la. Tothom ha perdut la innocència i avui dia dubto que es donés una altra batalla d’Urquinaona si la justícia espanyola aconseguís revertir els indults. La reculada va començar el dia que es va saber que els mateixos que van muntar el Tsunami Democràtic eren capaços d’enviar els Mossos d’Esquadra a l’aeroport per estomacar els manifestants.   

La repressió escampa la desesperança i invita tothom a rendir-se. Uns ho fan a cara descoberta i uns altres més dissimuladament 

3. Retorn a l’ordre. La repressió està pensada per doblegar voluntats. Com la tortura. El repressor busca debilitar qui ha gosat desafiar-lo. La literatura política ha dedicat moltes pàgines a explicar això. La repressió escampa la desesperança i invita tothom a rendir-se. Uns ho fan a cara descoberta i uns altres més dissimuladament. L’efecte és el mateix: estovar-se o abandonar directament la lluita. En un món en el qual els postmodernistes més radicals han acabat defensant que la realitat només existeix quan qui l’afirma li dona forma, els polítics es refugien en les frases boniques per evitar haver de detallar per què les coses no són com les conten. Amb més o menys retòrica independentista o revolucionària, els grups polítics caminen de forma funambulesca sobre una corda que està a punt de trencar-se. El gir d’Esquerra ha estat tan radical que ha rebut l’aplaudiment de l’unionisme més intel·ligent. Junts es debat entre dos sectors i mentre s’entreté a esbudellar-se, no sap rendibilitzar la possibilitat que tenia d’esdevenir l’SNP (el conservadorisme dels vells convergents ho limita tot). I la CUP? Ai, els anticapitalistes! L’escissió d’Arran i la sortida d’un grup que és, per damunt de tot, comunista, demostra que per a molts militants de la CUP l’independentisme era instrumental. Ara ja no toca, com diria Jordi Pujol.

4. Combatre el pessimisme. A poc a poc es va conformant el partit de l’abstenció. Hi ha uns quants articulistes, els que comparen la Catalunya actual amb el règim pronazi de Vichy, que ho defensen abrandadament. No he sabut mai com defensar aquesta posició. Potser serà perquè pertanyo a la darrera generació que va haver de lluitar per acabar, si més no formalment, amb el franquisme i poder votar. Prefereixo acudir a les urnes i votar en blanc que abstenir-me. Si els 700.000 independentistes que es van abstenir en les darreres eleccions haguessin votat en blanc, aquesta opció hauria superat els vots del partit que va quedar primer, el PSC (652.858). Això hauria sacsejat el cervell d’uns polítics que cada dia parlen més per a ells que no pas per a la gent. A Itàlia el desconcert polític fa que augmentin les expectatives electorals de l’extrema dreta. A Catalunya tenim la sort que aquesta no és la tendència. La conseqüència de tanta estultícia política és la desmobilització i l’abstenció. Crear un nou partit independentista no és viable. Primàries ja va intentar-ho i no se’n va sortir. L’estabilitat del sistema de partits a Catalunya només podria amenaçar-la, si de cas, una escissió de Junts. Si el sector anomenat laurista trenqués amb el turullisme, ningú sap què podria passar. En política, dos i dos no sempre sumen quatre. De moment, el més important és combatre el pessimisme que es va apoderant dels independentistes que no militen a cap partit, que són la majoria.