Xavier Vendrell ha acusat Oriol Junqueras de covardia per, com diria Joaquim Maria Puyal, escapolir-se de l’escomesa, en els moments més importants, com ara a la reunió del 27 d'octubre del 2017 al Palau de la Generalitat, just després de la declaració d'independència. Covardia? No ho sé. Tàctica política? No. Diria que caràcter evitatiu. No ideal per a segons quines responsabilitats.

“ERC hi era, hi havia Marta Rovira, Carme Forcadell o Dolors Bassa, però ell s'espanta, marxa i s'amaga a Montserrat”. Tot i que s'havia explicat l'absència de Junqueras en aquella reunió, ningú no havia revelat mai on va anar. “En els moments més delicats no hi ha estat. Quan tots els consellers eren a Palau, Junqueras se'n va a Montserrat, no fos cas que li caigués alguna garrotada i perquè el pare abat el protegís”. Se suposa que la garrotada era l’exèrcit espanyol entrant a Palau. Per Vendrell, que òbviament té interès en altres candidatures i un sentiment un pèl patrimonialista d’ERC —que ell considera militància i que no té per què estar renyit amb l’anterior—, aquest és un motiu pel qual Junqueras “no pot dirigir ERC”.

Aquests senyors i senyores no eren allà representant-se a ells mateixos. Si volien participar d’un procés tan potent, havien d’assumir els èxits i els riscos

Efectivament, malgrat l’extensa i, en alguns casos, bona literatura sobre el procés, encara no s’ha explicat tot sobre els fets d’octubre —i primers de novembre— del 2017. El problema del procés no va ser ni l’abans ni l’1 d’octubre. Ni el 3. El problema va venir a partir d’aquesta data, del discurs del rei espanyol. En comptes de pactar una sortida, cadascú va anar a salvar la cara, la seva carrera o la seva vida. Segurament, en vista que els mateixos observadors internacionals van dir que el referèndum no s’havia pogut fer amb normalitat, el més encertar hauria estat admetre això i treure rèdit del triomf polític i d’imatge. Però el problema no va ser ni tan sols declarar la independència i anul·lar-la al cap de 8 segons. Ni tan sols la declaració amb cares llargues del 27 d’octubre per culpa del joc de la gallina entre convergents i republicans, que va dur el país al desastre i pel qual tots els protagonistes, tots, haurien d’haver dimitit.

El problema greu va ser, i es continua venent com una decisió personal normal en un moment com aquest i en funció de les circumstàncies de cadascú, el que va passar després del 27. I el que va passar és que en comptes de tenir un Govern, un president i, no ho oblidem, els seus consellers, repeteixo, els seus consellers, prenent una decisió conjunta —tots a la presó o tots a l’exili—, ens vam trobar amb un campi qui pugui. I, perdonin, però a qui havien d’haver fet cas els consellers és al president, es digués com es digués, que per això eren els seus consellers. Si el president diu, tots a l’exili, tots a l’exili. Si l’estratègia és aquesta, és prou potent. Com si hagués dit, tots a la presó. Que també hagués estat una estratègia potent. Però uns aquí i uns allà, amb la imatge de desgavell que van donar, va ser un episodi nefast. I què vol dir que això és una decisió personal? Aquests senyors i senyores no eren allà representant-se a ells mateixos. Si volien participar d’un procés tan potent, havien d’assumir els èxits i els riscos. Però no. Quan va bé, treuen pit. Quan va malament, és una decisió personal. I d’aquí plora la criatura. Almenys Santi Vila va tenir la dignitat de dimitir abans. I és el que havien d’haver fet si no volien seguir l’estratègia política que té la funció i l’obligació de marcar el president de la Generalitat.