Que hi ha d'haver responsabilitats polítiques —i, si s'escau, penals— pel que ha passat al País Valencià és important dir-ho aquests dies precisament perquè el dolor i l'impacte de les imatges són frescos. És possible que el que ha passat sigui la pitjor tragèdia natural a la zona en més d'un segle. És possible que tot plegat només acabi de començar, sobretot perquè d'ençà dels estralls del canvi climàtic, el País Valencià és una zona vulnerable pel que fa a fenòmens extrems. Malgrat tot, la ràbia hi és perquè la curtor política evident fa pensar que als cotxes, als marges i als garatges hi ha morts que s'haurien pogut evitar. La ràbia que frega la nàusea hi és perquè estem parlant de pares, de fills, d'amics i de coneguts morts per causa d'una deixadesa política amb arrels lamentablement fondes.

La negligència del govern valencià no té precedents, però els estralls de la DANA permeten estudiar el maltractament al País Valencià i la manera com s'ha trinxat reiteradament des de tots els angles. De l'economia del totxo a la substitució demolingüística, de ser la platja de Madrid a negar-los el mateix nom, d'una cobertura informativa nefasta mentre una part del país s'ofegava fins als corrents més trumpistes de l'espanyolisme elogiant els pantans de Franco. I els madrilenys preguntant si pel pont de Tots Sants hi arribaran trens, per acabar d’amanir-ho. Parlar de política amb morts i desapareguts fa de mal parlar, perquè ningú vol ser el desgraciat que instrumentalitza els cadàvers, però dijous passat vaig sentir la Concepció Veray —la veu del PP a la tertúlia de RAC1— insinuant que la culpa era dels morts per haver sortit en cotxe mentre plovia i se'm van esfumar els escrúpols.

La majoria dels mals són conseqüència d'haver rebut tracte de colònia durant massa anys amb un sol argument soterrat: un odi a la catalanitat

L'alternativa a no parlar de política és esborrar responsabilitats i acabar culpant les víctimes. Com si el govern de Carlos Mazón no fos un col·lectiu de gent ultra que ha dedicat tots els esforços mentals —els que siguin— a una guerra cultural de toros i puros i com si tot plegat ho pogués arreglar posant-se una armilla vermella i fent cara de gosset abandonat a les rodes de premsa. La seva mala gestió és fruit d'un bloqueig ideològic avalat per dècades de normalització de mala política. Respectar les víctimes, doncs, és parlar de política. Amb l'estat espanyol hi ha coses que sempre funcionen de la mateixa manera i, per tant, no és difícil d'endevinar que hi haurà ball de xifres pel que fa als morts, que l'assistència que es donarà als veïns arribarà tard —ja està arribant tard— i malament, que tot allò que hauria de canviar restarà immòbil i que les lliçons que n'hauríem de treure no tindran cap efecte. La incompetència és evident, però balla cadenciosament a la línia de la mala intenció.

Durant molts anys, els principatins hem tret el nas per sota el Delta amb poca cosa més que condescendència i melindrositat, sobretot pel neguit que el País Valencià acabi sent la nostra pròpia profecia autocomplerta. Hi ha una tendència profundament principatina que consisteix a culpar els catalans de les Illes Balears i el País Valencià de la seva pròpia espanyolització —en un sentit fins i tot més extens que l'ètnic— només pel plaer de poder mirar algú per sobre l'espatlla. Però la majoria dels seus mals són els nostres i sí que volen soroll. Les arrels són lamentablement fondes i la tragèdia té una manera cruenta de posar-nos davant la realitat. La majoria dels seus mals són conseqüència d'haver rebut tracte de colònia durant massa anys amb un sol argument soterrat: un odi a la catalanitat que ha servit de justificació per esdevenir els criats d'Espanya en tots els sentits possibles. I al principat tot just ara comencem a veure-li les orelles al llop.