En els desitjos de l’any nou voldria que entre totes i tots féssim foc nou del que es va anar esguerrant, passéssim l’escombra a fons, traguéssim la pols i ens desféssim de totes les baluernes que dificulten el camí. Seria magnífic enderrocar, d’una vegada per totes, les travesses corcades per la corrupció, la prepotència, l’avarícia, la mediocritat consentida i la mentida institucionalitzada.

Seria el millor per al 2023 poder controlar i eliminar per sempre la violència masclista: acabar amb els abusos, el bullying, el maltractament, la violació i l’assassinat. Som moltes les dones que ho recordem aquests dies de balanç i valoració: els registres oficials arriben a la dada de 1.181 dones assassinades des del 2003 a tot l’Estat per violència masclista: sols el 2022 varen ser 46 les dones assassinades a l’Estat, 13 d’elles a Catalunya.

Desitjo que no es topi cada vegada amb la mateixa pedra, que es respectin les promeses i la paraula, que aprenguem dels errors i que, a més a més, la política econòmica no es faci d’esquena a les persones i la història

Tot i que sortim de l’any amb aquestes dades esgarrifoses, no sembla que des de la política, de manera majoritària, se sigui conscient del que significa. Al boicot a la llei del només sí és sí (fins i tot des del mateix govern espanyol) hem de contraposar l’inici des dels mitjans de dues noves onades massives d’esporuguiment que semblen caigudes del cel i que no tenen res a veure amb les estructures corcades. Un dels fantasmes diuen que prové de nou de la Xina per les polítiques fetes allí i les mutacions del virus de la covid. L’altre fantasma que ha començat a fer por és la nova crisi econòmica (de fet, una nova fase de caiguda del cicle). Però sembla que no s’aprèn res... Des de la crisi del 1929 sabem com els episodis de crisi no sols augmenten les desigualtats econòmiques, sinó que tenen un fort biaix de gènere i debiliten els sistemes públics de salut. Des de 1929, repeteixo, ja fa gairebé un segle, sabem que si no s’actua de manera contracíclica efectiva, augmentarà la taxa de l’atur i la violència de gènere, les addiccions, la taxa de suïcidis, l’empitjorament dels barris més humils, dels seus serveis i de l’habitatge, i es faran més dures les condicions de vida de la majoria de la població. Ho vàrem tornar a viure sense correccions a la crisi del 2008 i encara es paguen les conseqüències: una d’elles, especialment maligna, és que vàrem entrar en la pandèmia de la covid amb una sanitat malmesa, mercantilitzada i en vàrem mig sortir amb uns professionals de la salut mal pagats i desmotivats.

I ara que comença un any (que també serà d’eleccions) no es veu que els professionals de la política s’entreguin a prevenir amb efectivitat les conseqüències més nefastes ni a pal·liar desigualtats —tot i que n'estan avisats...—. I tampoc semblen gaire interessats a refer els diàlegs realment necessaris i útils (amb la ciutadania) que ens ajudarien a salvar els mots i la política. Un exemple del que escric és la gran experiència surrealista que hem viscut avui: quan entrava en vigor la rebaixa de l’IVA del pa per abaratir-lo i combatre la crisi, a les fleques es pagava més car.

A manera de resum i conclusió, voldria dir-los que fa cinc anys que, des del primer dia de gener, començo l’any en la convicció que la gent de la meva terra no ha estat ni és ni vella ni covarda, i que sols la volen veure i jutjar salvatge els hereus de velles glòries imperials. Aquells que volen fer perdre el perfil a la terra fonent-la en uniformitats que deformen història i identitat.

Per això mateix, del nord enllà espero, cada primer de gener, des de fa cinc anys, que retornin els exiliats polítics; de la mateixa manera que esperava i espero que s’obrin les presons i en sortissin i en surtin els presos polítics perquè es puguin fondre amb la nostra gent que també és neta, noble, culta… i potser, a més, lliure, desvetllada i feliç si se l’escolta i respecta, i no se li té por. Per això mateix, també, desitjo que no es topi cada vegada amb la mateixa pedra, que es respectin les promeses i la paraula, que aprenguem dels errors i que, a més a més, la política econòmica no es faci d’esquena a les persones i la història. Sols així aconseguirem, finalment, que la vida de la majoria, en llibertat i democràcia, sigui millor.