M’he cruspit Power Play, la sèrie noruega creada per Johan Fasting i dirigida per Yngvild Sve Flikke, en dues tardes. La primera temporada consta de sis episodis de gairebé una hora de durada. Es poden veure a Filmin i, segons diuen, hi ha una segona temporada amb sis capítols més. Si estan pensant que aquesta sèrie és com Borgen, l’aclamada ficció dramàtica danesa que es va emetre entre el 2010 i el 2013, els anuncio que no s’hi assembla gens, malgrat que al capdavall les dues sèries tinguin com a protagonistes dues dones polítiques en un context d’homenots. Borgen és una ficció-ficció i la primera ministra que la protagonitza, Birgitte Nyborg, no existeix realment. A més, la trama de la sèrie comença quan Nyborg esdevé líder del partit de centreesquerra Els moderats i es converteix, així, en la primera dona que ocupa el càrrec de primera ministra a Dinamarca. A Power Play, en canvi, la protagonista és ben real, perquè la sèrie segueix l’ascens de qui arribaria a ser la primera dona que presidia el govern de Noruega, la metgessa i activista pels drets de les dones i a l’avortament Gro Harlem Brundtland (1939). El darrer capítol s’acaba el 4 de gener de 1981, que és el dia que va prendre possessió del càrrec.

He tingut una sensació estranya, perquè mentre em mirava la sèrie he recordat el sopar al Palau de la Generalitat amb ella i la Malala Yousafzai (1997), la noia pakistanesa de quinze anys que havia estat tirotejada pels talibans perquè havia volgut estudiar tant sí com no. Totes dues havien estat guardonades amb el XXV Premi Internacional Catalunya i el president Artur Mas (1956) i la seva dona, Helena Rakosnik (1957), eren els amfitrions al voltant d’una taula en què, a més d’elles dues, s’hi asseien diversos membres del jurat i el conseller de Cultura, Ferran Mascarell (1951). No hi ha imatges del sopar, o almenys jo no en tinc, però recordo que hi havia persones molt estimades per mi, com el filòsof “despistat” Xavier Rubert de Ventós (1939 – 2023), que era el president del Premi, i el diplomàtic estatunidenc i amic de Catalunya Ambler H. Moss (1937 – 2022), un home amb un humor que semblava anglès. Si no recordo malament, també hi era l’arquitecte Ricard Bofill (1939 – 2022), exhibint un cosmopolitisme molt refinat. No hi eren dos membres del jurat que també han traspassat, l’editor i crític literari Josep Maria Castellet (1926 – 2014) i el físic i museògraf Jorge Wagensberg (1948 – 2018). Gro anava acompanyada del seu marit, el politòleg Arne Olav Brundtland (1936), antic membre del partit liberal conservador Høyre, a més de ser autor de dos llibres que són un homenatge a la seva dona: Casat amb Gro (1996) i Encara casat amb Gro (2003).

Més enllà de l’anècdota personal, que considero un privilegi haver pogut viure, si la jove pakistanesa va impressionar-me per la força i determinació que transmetia, l’efecte que em va fer la política noruega va ser alliçonador. Ens va fer un recital de diplomàcia política amb comentaris propis d’una persona que sap nedar i guardar la roba. Un cop vista la sèrie, he entès on havia après aquella perícia que no tots els polítics assoleixen. Power Play no és la biografia de Gro Harlem Brundtland. És més aviat una sàtira de l’ambient polític noruec de finals dels anys setanta i, més en particular, del Partit Laborista, que va fitxar Harlem Brundtland per assumir el ministeri de Medi Ambient —ella hauria volgut que fos el de Sanitat— en el govern socialdemòcrata de Trygve Bratteli (1910 – 1984). L’entrada en política de Harlem Brundtland, amb tan sols trenta-cinc anys, és, com es veu a la sèrie, resultat de la primera gran crisi d’un Partit Laborista noruec dominat per homenots masclistes, amb uns vicis propis dels nòrdics, com ara l’alcoholisme, i un esquerranisme de pa sucat amb oli. La col·lecció de retrats masculins és impagable, com ara el del sindicalista llépol a qui sagna el nas en plena reunió i no se sap per què (cocaïnòman?), o el del ministre d’Indústria que considera un demèrit que una política tingui un postgrau a Harvard i parli anglès o bé el del qui retreu a Gro Harlem que estigui casada amb un conservador i se l’estimi. La sèrie és extraordinària en aquest sentit i ens permet observar la ximpleria d’uns polítics ineficients, incapaços i sectaris que prenen decisions incomprensibles i són espiats —i condicionats— per la CIA sense que ni tan sols se n’adonin. El narcisisme és enemic del bon polític.

El fet que la sèrie hagi estat rodada en 16 mm perquè semblés una producció feta per gent no professional, reforça la idea que els polítics noruecs dels anys setanta eren força amateurs

Des del 1924 fins aquell moment, el Partit Laborista noruec, com el suec, aconseguia un suport de gairebé un 50 % a totes les votacions. A les últimes eleccions, les del 2021, el laborisme va recuperar el poder després de vuit anys d’hegemonia del bloc conservador, dirigit per una altra dona, Erna Solberg (1961). Governava en coalició amb el Partit del Progrés, el poderós grup d’extrema dreta, creat el 1973 com a Partit d’Anders Lange, el nom del seu fundador, una mena de Milei noruec avant la lettre, nascut el 1904 i mort sobtadament el 1974, per oposar-se a la pujada d’impostos, a la immigració i al poble sami. Noruega, com altres estats escandinaus, té una forta polarització política. Els laboristes sempre han estat el partit noruec més votat, però des del 2005 l’extrema dreta xenòfoba és la segona força parlamentària. Tot i tornar a quedar el primer a les eleccions de fa dos anys, el Partit Laborista només va obtenir el 26,3% dels vots i 48 escons d’un total de 169. És el pitjor resultat en vuit dècades, i si governa és perquè el Partit Socialista d’Esquerra va créixer de tal manera que va permetre arribar als 88 diputats necessaris per formar govern.

L’escalada de Harlem Brundland fins a la posició de primera ministra es degué, també llavors, a la pressió d’aquest partit, situat a l’esquerra del laborisme. Fundat el 1975 com a continuació de la Lliga Electoral Socialista, un moviment impulsat pel Partit Popular Socialista, el Partit Comunista i Socialistes Democràtics el 1973, sorgí com a resultat de la campanya per refusar la integració noruega a la Comunitat Europea en el referèndum del 25 de setembre de 1972. La croada antieuropea d’aquest partit esquerrà va tornar a triomfar el 1994 quan va fer campanya pel “no” a l’ingrés a la Unió Europea al costat del conservador Partit de Centre que dirigia Anne Enger (1949). El resultat negatiu va ser un greu revés per a Harlem Brundlland, que havia organitzat la seva política econòmica confiant en la integració a la UE. Malgrat la derrota, va continuar en el càrrec un temps més, encara que va haver de fer severs ajustos en els seus plans econòmics. Finalment, però, va dimitir el càrrec el 25 d'octubre de 1996. Posteriorment, del 1998 al 2003, fou la directora general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

Power Play va ser guardonada en la darrera edició del festival Canneseries i el jurat va destacar-ne l’aposta per la sàtira política que, amb bones dosis d’ironia i desvergonyiment, retrata la política noruega dels anys setanta sense caure en la barroeria. Té tocs surrealistes, propis del realisme màgic, amb al·lucinacions que reforcen l’absurditat de certes conductes, com la d’Odvar Nordli (1927 – 2018), que el 1976 havia substituït Bratteli com a primer ministre. El fet que la sèrie hagi estat rodada en 16 mm perquè semblés una producció feta per gent no professional, reforça la idea que els polítics noruecs dels anys setanta eren força amateurs. Pura improvisació. Enmig d’aquell desgavell, o almenys aquesta és la impressió que es dona en els sis capítols, Gro Harlem Brundtland sobresurt com algú amb una mica de seny, que connecta amb les essències de la socialdemocràcia noruega. A la sèrie aquestes essències les representen l’antic president del partit, Einar H. Gehardsen (1897 – 1987), l’anomenat “Landsfaderen” (Pare de la Nació), forjador del welfare noruec posterior a la II Guerra Mundial, que viu de forma modesta en un barri pobre d’Oslo, i el ministre de Defensa, Rolf A. Hansen (1920 – 2006). Al principi de la sèrie s’anuncia que més endavant aquest home serà important. Crec que els puc explicar el perquè sense caure en l’espòiler: es nega a acceptar la proposta dels seus companys d’esdevenir primer ministre per taponar l’ascens, inevitable, de Gro Harlem Brundtland al capdavant del govern. Ell sap que Gro és la política més popular d’aquell moment, compromesa amb els drets humans i la pau. Tant és així que el 2011 va consentir a participar en la Conferència Internacional per a la Resolució del Conflicte al País Basc i va ser l’única dona signatària de la declaració d’Aiete, que va comportar que el 20 d’octubre, tres dies després de la celebració de la trobada, ETA anunciés el cessament definitiu de l’activitat armada.

Mentre Filmin no ens ofereix la segona temporada, aquí els deixo la retransmissió per YouTube de l’acte de lliurament del Premi Internacional Catalunya. Poden veure’l per tirar avall el dinar pantagruèlic de Nadal amb una copa de cava a la mà mentre hi suquen una neula, com és tradició. Bon Nadal!