El castellà té un greu problema a Catalunya. I aquest problema és que una minoria polititzada se n'ha apropiat, s’ha atorgat la potestat de “defensar-lo” i l’usa, o ho intenta, en benefici propi sense importar-li el més mínim com a llengua. I això li fa un mal terrible.
L’aznarisme va descobrir que crear una fantasia sobre un pretès conflicte lingüístic a Catalunya, no només li donava vots a la resta d’Espanya, sinó que reforçava el seu discurs de la Gran Nación “una y grande”. Al principi algú potser va creure’s que darrere la maniobra de l'"Operació Bilingüisme” hi havia realment la defensa d’una llengua en perill. Quan vam comprovar el seu concepte de bilingüisme al País Valencià i a les Balears, la farsa es va desfer com un bolado.
I, pel mig, un reduït grup de fracassats, ressentits, automarginats i gent que se li havia passat l’arròs en general, que van trobar feina a Madrit (més concepte que mai) com apologetes de l’apocalipsi. Tots ells (i elles) en tribunes mooolt ben remunerades, en càrrecs públics i semipúblics i adoptats com a presumptes intel·lectuals del règim. Ells (i elles) eren (i són) els catalans bons que, després d’haver passat per caixa, denunciaven la dictadura lingüística i el bla, bla. Ei, i no és una crítica, perquè tothom té dret a guanyar-se la vida, fins i tot sense treballar. És una descripció.
Naturalment, com que els seus altaveus són més potents, l’objectiu va assolir-se totalment i una part de la població espanyola pensa que a Catalunya et peguen si parles castellà. La sort és que el segle XXI és el del turisme, i els milers de parlants de castellà que visiten cada any el nostre país se’n van havent observat la realitat. Perquè per combatre la propaganda no hi ha veritat més gran que viure la realitat.
Tot això ve a tomb d’un exemple sobre l’estat real de la llengua castellana a Catalunya i que està circulant molt per la xarxa. És una carta enviada a La Vanguardia per una senyora instal·lada en la ficció i que queda absolutament retratada en la resposta.
Però, sap el problema? Aquesta carta pot ser publicada en qualsevol diari de Madrit i sense la resposta que demostra que el que s’hi diu és mentida. Però el titular serà: “El español proscrito en las bibliotecas catalanas”. I després sortirà l’estómac agraït de torn exclamant: “Ho veuen, el que jo els dic des de fa temps, allò és una dictadura xenòfoba... Ah, per cert, i quan passo a cobrar?”.