A mitjans de juliol les previsions dels serveis d’intel·ligència americans eren que el govern Afganès podia durar entre sis mesos i un any després de la retirada completa de les tropes americanes prevista pel 31 d’agost. Però el 15 d’agost, dues setmanes abans fins i tot del termini per la sortida completa de les tropes, el president afganès Ashraf Ghani abandonava el país i els talibans entraven a Kabul, generant-se una situació de desbandada i caos que ens ha deixat atònits.

Així doncs, resulta molt il·lustratiu resseguir el “ball d’ambaixades” que s’ha donat a Kabul aquestes darreres setmanes per tenir indicacions del nou context geopolític que s’està obrint a la regió.

Els països més “previsors” foren alguns països nòrdics —no tots— que el 13 d’agost anunciaven el tancament de les seves ambaixades i l’evacuació del seu personal. L’endemà, dissabte 14, s’hi afegia la República Txeca, seguida ja de la cascada d’anuncis del dia 15, conforme el pànic s’escampava per la capital. El mateix 15 pel matí, França ja havia traslladat la seva ambaixada a una “zona segura” de l’aeroport mantenint la seva “capacitat consular” per tal de continuar emetent visats i permetre així la sortida del màxim “d’intel·lectuals, periodistes, personalitats i col·laboradors” afganesos possibles. Però això era només hores abans que la situació es desbordés completament, alhora que s’activaven també les evacuacions de les ambaixades dels Estats Units, de tota la resta de països europeus, de l’Índia, l’Aràbia Saudita i altres països àrabs.

En canvi les ambaixades de la Xina, Rússia, Pakistan, Turquia i Qatar continuen obertes a dia d’avui a Kabul, sota la protecció de les pròpies forces talibanes; quelcom que és molt clarificador de com han canviat les coses a l’Àsia Central en qüestió de setmanes.

Una cosa és que Xina o Rússia celebrin la “derrota” dels Estats Units i els seus aliats i que s’afanin per ocupar l’espai geopolític que aquests han abandonat de pressa i corrents. I una altra és que a Beijing, al Kremlin o a Islamabad no estiguin genuïnament preocupats per la volatilitat de la situació i del país

Però el fet que aquests països liderin ara la presència internacional al territori i hagin establert —alguns des de fa temps— vies de contacte, col·laboració o fins i tot suport al nou règim, no ens ha de fer caure en un interpretació simple d’una situació extremadament complexa. Una cosa és que Xina o Rússia celebrin la “derrota” dels Estats Units i els seus aliats i que s’afanin per ocupar l’espai geopolític que aquests han abandonat de pressa i corrents. I una altra és que a Beijing, al Kremlin o a Islamabad no estiguin genuïnament preocupats per la volatilitat de la situació i del país. I és que el potencial desestabilitzador d’aquesta nova realitat és enorme, començant paradoxalment per alguns dels països que més han apostat fins ara pels talibans.

El cas més preocupant de tots és el del Pakistan, el sisè país més poblat del món i, entre d’altres, posseïdor d’un arsenal nuclear en creixement. Hi ha força consens que el Pakistan és, des de fa temps, un dels principals valedors dels talibans afganesos. Quelcom que no deixa de ser insòlit quan tradicionalment aquest estat s’havia comptabilitzat com “aliat” dels Estats Units a la zona, particularment en la mal anomenada “guerra contra el terror”; una aliança tramada especialment a través dels estaments militars i d’intel·ligència d’ambdós països.

No obstant, des de fa anys –com també està passant amb Turquia— aquesta aliança s’ha anat erosionant, conforme la islamització de la societat —però especialment de les elits paquistaneses— ha anat incrementant. Un dels exemples més sonats d’aquesta evolució és el fet que Osama bin Laden fos “eliminat” el 2011 precisament al Pakistan, on feia temps que s’hi havia refugiat amb connivència amb l’ISI (els serveis d’intel·ligència pakistanesos), en un barri acomodat d’Abbotabat, a tocar de l’Acadèmia Militar del Pakistan. I és que fa temps que, segons molts observadors, el difícil equilibri del “doble joc” que el Pakistan està jugant respecte dels talibans i dels Estats Units s’estava decantant clarament cap als primers.

En aquest sentit són molt significatives tant la recent afirmació de l’actual primer ministre pakistanès, Imran Khan, que en referència a la caiguda de Kabul, va celebrar que els afganesos haguessin “trencat les cadenes del seu esclavatge”. Com també ho va ser les que el 2014 va fer el general Hamid Gul, excap de l’esmentat ISI, en una entrevista a una de les televisions del seu país: “Quan s’escrigui la història, aquesta subratllarà el fet que l’ISI va derrotar a la Unió Soviètica a l’Afganistan amb l’ajuda dels Estats Units. Frase que vindrà seguida per la següent: Després l’ISI, amb l’ajuda dels Estats Units, va derrotar els Estats Units.”

Cal tenir en compte que un dels principals factors que han contribuït —ja en l’època de l’ocupació Soviètica— a la inestabilitat d’Afganistan és precisament la seva frontera amb el Pakistan. Una llarga i porosa frontera d’uns 2.500 quilometres que només en els darrers anys el govern pakistanès ha començat a reforçar i, darrerament i amb presses, a fortificar. I en aquesta frontera es troba una zona especialment agresta i perillosa (de fet considerada durant anys “el lloc més perillós del món”), les antigues FATA (Federal Administrated Tribal Areas). Es tracta d’un territori amb un estatus legal molt particular, de població paixtu, i on fa només tres anys que s’aplica la legislació pakistanesa, tot i formar part del país des de la seva creació el 1947. Un territori que tradicionalment, i de facto encara actualment, regeix un sistema de caràcter tribal creant una espècie de buit que va ser molt explotat primer pels mujahidins —quan aquests lluitaven amb el suport americà contra els soviètics que ocupaven l’Afganistan— i després pels talibans.

Doncs bé, aquesta frontera, que ha estat clau per la inestabilitat de l’Afganistan de les darreres dècades, segurament es convertirà ara en un dels principals maldecaps per l’estabilitat al Pakistan, tal i com demostren els esforços dels darrers mesos per part del govern d’Islamabad per, ara sí, prendre’n el control.

Una cosa és que els talibans s’hagin fet amb el control de l’Afganistan, o de gran part d’ell, inclosa Kabul. Un altra és que siguin capaços d’aportar-hi ordre

De fet, una cosa és que els talibans s’hagin fet amb el control de l’Afganistan, o de gran part d’ell, inclosa Kabul. Un altra és que siguin capaços d’aportar-hi ordre, tenint en compte les diferents faccions que el conformen, i l’enemistat manifesta que tenen amb Estat Islàmic, a qui molts atribueixen l’atemptat contra l’aeroport de fa uns dies. És més, la victòria talibana a l’Afganistan esperona al moviment talibà pakistanès, que també existeix, i altres afins, que un cop caigut Kabul segurament reforçaran les seves activitats en clau interna.

Sense oblidar el Balutxistan, una regió que ocupa la part més occidental del Pakistan i més del 40% del seu territori, amb una geografia especialment àrida i abrupta, però on s’hi localitzen importants reserves d’or, gas i coure, i la Xina hi té l’ull posat per un dels seus corredors econòmics estratègics que està desenvolupant. Una regió que des de fa dècades compta amb un potent moviment insurgent nacionalista.

I evidentment el conflicte al Caixmir. Diversos analistes subratllen que part de l’interès pakistanès amb l'Afganistan és precisament per guanyar “profunditat estratègica” respecte l’Índia, la seva veritable obsessió. Però també hi ha dubtes substancials sobre quin efecte tindrà la victòria talibana sobre els sectors islamistes més radicals que operen als tumultuosos Jammu i Caixmir.

L’escenari afganès obre, doncs, les portes a un nova i incerta arena a l’Àsia Central, i en particular al Pakistan, que no passa necessàriament i malaurada per l’estabilitat.