Després de Convergència

La conversa de Mas, Pujol i Trias que ha publicat La Vanguardia, per als qui en algun moment de la nostra vida hem tingut algun vincle amb Convergència, és com seure a la taula de Nadal amb uns familiars amb qui fa anys que no t’hi fas. He escrit alguna altra vegada que per als qui s’hi van implicar personalment —i per als qui durant anys es van fer dir convergents sense llegir-se ni un programa electoral, com si el salt de fe del vot pogués esdevenir una seguretat— Convergència, més que un partit, era una manera de ser i de fer. Era un condensat de costums i un tarannà que feien de pilar polític, per això amb els anys ha esdevingut tan fàcil de caricaturitzar. Avui, però, Convergència és el símbol d’una etapa esgotada, i veure’n les tres cares més representatives parlant-ne d’una certa manera, en realitat, no fa més que acabar-la d’enterrar. El temps és l’únic que no torna. 

La conversa és una radiografia de les contradiccions que van acabar esquerdant el partit. D’entrada, el nacionalisme de Prat de la Riba —defensiu— i el de Macià —alliberador— no poden ser el binomi que Mas desitjaria. És un extracte del diàleg a tres, però és nuclear a l’hora d’entendre per què la història de Convergència culmina en la divergència: la col·laboració amb Espanya de què parla Pujol i l’“acabes entenent que no ens volen” de Trias no poden trobar sopluig al mateix paraigua ideològic sense semblar esquizofrènia. Mas intueix això a principis del 2012 i acaba desintegrant el partit per salvar els vots. Sense partit i sense vots, més que un error polític, en termes d’objectius, és un fracàs. Dels tres homes que són asseguts al jardinet a la conversa a La Vanguardia, qui té menys ganes de ser-hi és el 129è president de la Generalitat. Pujol, malgrat tot, sempre té l’escut d’una obra de govern mastodòntica. A Trias els espanyols li van prendre l’última oportunitat de tornar a ser alcalde de Barcelona. Mas, en canvi, és l’home que va perdre dotze escons, va fer desaparèixer Convergència i va convocar el 9N, que encara no sabem ben bé ni per a què va servir, ni si el món ens va mirar. És el convergent a qui la perspectiva del temps ha tractat pitjor; per això, mentre els altres dos homes en parlen amb una certa nostàlgia i fins i tot esperit de lluita, Artur Mas en parla des de la incomoditat. 

“Jo t’ajudo a tu i tu em tractes bé a mi”. Aquesta és la idea que fa servir Mas per parlar de la manera de col·laborar amb Espanya abans del fiasco del pacte fiscal. És força depriment: els catalans ajudem i els espanyols no ens maltracten. Depriment i desigual, de fet, però aquest “bon tracte” va ser l’anestèsia que durant molts anys es va fer servir per obviar que Espanya ni ens reconeixia, ni ens reconeix, ni ens reconeixerà mai com una nació. Convergència ha estat l’eina necessària per capitalitzar i neutralitzar els anhels de llibertat d’una part gens negligible del poble català, i per canalitzar tota la seva energia a fer reformisme espanyol. Això ho sap fins i tot Trias, que clarament és l’home més estripat de la conversa a l’hora de parlar d’Espanya, però que també és l’home que hauria pactat amb el PSC per ser alcalde de Barcelona. “No podem oblidar el que ens han fet” quan cal ressentiment per aixecar vots, però ens n’oblidem quan cal pactisme per aconseguir càrrecs.

Convergència ha estat l’eina necessària per capitalitzar i neutralitzar els anhels de llibertat d’una part gens negligible del poble català

El final del procés ha llegat als catalans una perspectiva crítica des d’on mirar-se la vida política del país. Hi ha un gruix important de catalans que pot admirar el sentit de lideratge que molts anys va entrellucar en la manera de fer de Convergència, però que l’any 2024 ja no pot acceptar ni un equilibrisme argumental més per justificar la pertinença a Espanya. Convergència es pot entendre si no se la treu del seu moment polític, perquè més que un partit, Convergència també va ser un moment polític i social del país. Un estat d’ànim, pràcticament. Parlar-ne, idealitzar-la i fins i tot mitificar-la avui, sense ni una minsa dosi d’autocrítica, només pot sortir de l’afany de prendre una màquina del temps i tornar enrere. Però les màquines del temps no existeixen, i la distància entre recordar i recuperar, en aquest cas, la marca el cinisme. El país de Pujol ja no és el nostre. La manera d’entendre la política, tampoc. El llegat del procés és que no hi ha manera catalanista de treballar a favor de l’oblit dels últims vint anys polítics sense ser conscient que es treballa per a Salvador Illa. Les tombarelles clàssiques de Convergència, les consignes que aquests últims anys han esbotzat, en un context polític tan cru i despullat com el nostre —el del postprocés—, només es poden pastar intel·lectualment des de l’espanyolisme. 

Sempre que escric sobre Convergència em veig obligada a fer-hi una mena d’apunt sentimental. El faig perquè penso que qualsevol que em llegeixi i que també hi hagi tingut un vincle personal, entendrà millor el sentit que vull donar als mots si sap des d’on els ha de llegir. No em puc permetre el luxe de romantitzar segons què, perquè el record de l’abús de les il·lusions i els esforços per justificar l’injustificable no han deixat un bon gust de boca. Encara són el meu extracte social, perquè del meu background familiar no me’n puc desfer, però políticament fa anys que van deixar de ser la meva opció. Ara hi ha una tendència a la idealització, perquè tot plegat ha culminat en Toni Comín pispant peles al Consell per la República i en la Generalitat en mans d’Illa, però Convergència era feta sobre la convicció —o sobre la pretesa convicció— que apuntalant governs espanyols podríem continuar sent catalans a Catalunya. De fet, sobre la convicció que apuntalar governs espanyols encara ens feia més catalans. El procés, l’acarnissament contra algunes de les cares més visibles de Convergència, la repressió, les renúncies i el pactisme que ha portat encara més espanyolització ha escapçat els dogmes que aquest partit un dia va falcar. En aquest context, des d’una perspectiva que La Vanguardia ni ofereix ni oferirà, queda poca cosa reaprofitable. 

Per la gent d’esquerres soc una convergent i pels convergents que han seguit alineats amb la cadena de partits que ha vingut després de Convergència, dec ser una despitada, però em sembla que és precisament aquest haver-hi estat i ja no ser-hi —ni voler-hi ser— que em permet escriure’n sense ni caure en la lògica de l’argumentari de partit, ni perdre’m en caricaturitzacions i condemnes. Sé exactament on ressonen els significats de les paraules de Mas, Trias i Pujol quan seuen tots tres a parlar. De fet, sé exactament per què el president Pujol, sempre que sap que ha de parlar del país —tal com ho fa a La Vanguardia—, explica l’anècdota al Tagamanent abans de fer cap diagnosi: ho fa perquè, malgrat tot, sap que el més valuós de Convergència va passar abans de Convergència.