La cúpula de la Sala XX dels Drets Humans de la seu de l'ONU a Ginebra, avui decorada per un impressionant mural de Miquel Barceló, era totalment blanca quan encara pertanyia a la seu de la Societat de Nacions. Avui el planeta-cova de Barceló corona les reunions d’entitats menys postbèl·liques, com l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (aquell organisme que ha elaborat diversos informes advertint sobre el comportament d’Espanya envers el cas català) o el Consell de Drets Humans, organisme d’on, per cert, Rússia va ser expulsada l’any 2022 arran de la invasió d’Ucraïna. Potser no calia esperar una invasió terrestre per expulsar un país que, tot just ara, ha prohibit el moviment LGTBI en considerar-lo “extremista”. Aquesta és la carta de presentació russa, i no només la russa, davant del nou ordre mundial.
L’independentisme no és el moviment LGTBI, però també ha patit i pateix intents d’eliminació o de prohibició encoberta, en el seu cas mitjançant el lawfare judicial, l’espionatge il·lícit, la policia patriòtica, la manipulació mediàtica o l’ús de prerrogatives governamentals extremes com el 155. Per això xoca cada cop més que governs “progressistes” com els del PSOE siguin insensibles davant un moviment que —si bé no va dirigit a defensar l’autodeterminació de la identitat sexual o de gènere— sí que va dirigit a defensar l’autodeterminació d’una identitat nacional o, com a mínim, la seva protecció. Només volem ser el que ja som, simplement. Perquè quedi clar, això no vol dir més autonomia ni més finançament, sinó el següent: milions de nosaltres simplement no som espanyols. Aquesta, i no una altra, és la situació que ha de resoldre’s d’alguna manera i que els possibles mediadors han de tenir en compte abans d’abordar res. Haver volgut etiquetar aquest moviment (aquest sentiment, aquesta realitat) d’“extremista”, fins al punt que avui estiguem parlant de possibles imputacions per terrorisme davant d’una manera de fer que tot el món veu que va ser i és del tot pacífica, ha estat l’única carta que li ha quedat a Espanya per a evitar la independència. Ara li arriba la factura. Sí, el moviment es va aconseguir reprimir, però Espanya ha quedat fortament identificada amb els estats amb pulsions autoritàries. “Evidentment que es pot ser independentista a Espanya”, al·leguen els defensors del règim; bé, és que tampoc no està prohibit ser homosexual a Rússia. No estem parlant del que es permet ser, o sentir. Estem parlant del que es permet promoure, i provar d’oficialitzar o instaurar, sense haver de patir abusos i discriminacions.
On llegeixin “estat de dret” en boca de Tajani, de Weber, de Feijóo o d’Abascal, llegeixin-hi “unitat nacional”
En paral·lel, aquests dies el govern d’ultradreta italià ha criticat la futura llei d’amnistia no només perquè “no respecta l’estat de dret” sinó, en boca del seu ministre d’Exteriors, Antonio Tajani (l’expresident del Parlament Europeu que, com recordem, va provar d’impedir el reconeixement de la condició d’eurodiputat de Carles Puigdemont), perquè “la unitat nacional és molt important” i “no podem destruir Europa”. Per tant, on llegeixin “estat de dret” en boca de Tajani, de Weber, de Feijóo o d’Abascal, llegeixin-hi “unitat nacional”. Com que això sona massa fort o nacionalista, fins i tot invocant “l’estat de dret”, sovint ho dissimulen amb apel·lacions a la “igualtat entre els ciutadans”, com si aquest fos un dret fonamental que la llei d’amnistia vulnerés i no provés, precisament, de protegir tot corregint-ne les vulneracions. Aquest és l’arbitratge, aquesta és la decisió, el mirall al qual Europa s’ha d’enfrontar: o protegir els ciutadans, o protegir la unitat dels Estats. Només una d’aquestes dues opcions pot veritablement “destruir Europa”. Si opta per enfortir els estats, haurà de decidir fins a on i quantes Polònies i Hongries vol promoure. Si opta per protegir els ciutadans, com a una manera d’enfortir la democràcia, queda clar que haurà d’abordar una batalla intensa contra els jutges espanyols. El sistema judicial ja l’ha començada, des del CGPJ fins al Tribunal Suprem i passant per expresidents del Tribunal Constitucional. I jo em pregunto: si Pedro Sánchez vol aguantar tot això, és perquè necessita set vots o perquè hi ha altres moviments de fons que l’empenyen a aguantar?
Que Europa es troba en un moment hamiltonià ja és prou evident. La pregunta és si aquest moviment acabarà amb una presa de decisions que puguin determinar sòlidament el seu futur o bé, al contrari, serà una mena d’interminable viatge a Ítaca on de vegades guanyen els de la dreta del pèndol i de vegades els de l’esquerra. I on mai no s’aconsegueix solidificar res, perquè tot acabarà depenent dels set vots de Junts o els trenta-tres de Vox. Jo m’inclino per pensar que l’aposta de Sánchez no l’ha poguda fer tot sol, i que fins i tot el PP acabarà implicat en aquest reformisme (que no és espanyol, sinó europeu: no va de reformar la Constitució espanyola, sinó l’europea), si no és que ja ho estigui en part, d’implicat. L’advertiment de Puigdemont no és cap brindis a l’ombra. Puc estar equivocat, i que només es tracti d’una conjuntura electoral. Però jo diria que no cal mirar el Napoleó de Ridley Scott per adonar-se que Europa ja no pot sobrevalorar els seus estats. O igualtat, llibertat i fraternitat, o coronar-se emperador. O Tractats d’Utrecht i de Versalles, o Societat de les Nacions. O la rígida buidor blanca, o la cova multicolor de Barceló.
Tota la resta és parlar sobre els desitjos penjats a la façana del Palau de la Generalitat. Cadascú a l’alçada dels seus debats.