El mes i mig que queda per les generals ens donarà dies, tardes i nits de glòria perpetrats per alguns dels candidats i les forces que els donen suport. Albiro que tindrem material més que suficient per anar parlant, fins i tot bé.

En una democràcia deliberativa, els debats han de ser l'essència de la confrontació política quan els pretendents a ocupar els càrrecs de govern hi opten en concurrència pública: amb llum i taquígrafs, sí, és clar, i amb arguments contrastables, raonables i raonats, també i sense falta. En un altre dels seus envits, Pedro Sánchez ha emplaçat Feijóo a sis debats públics televisats, un cada dilluns fins al 23-J. A una obertura hàbil del president, el candidat —els seus altaveus, millor dit— s'ha arronsat i ha qualificat la proposta d'excentricitat, sense despentinar-se. Ahir, amb més por que vergonya, va acceptar participar en un de sol; menys encara que Mariano Rajoy, que per això de debatre era ya tal. El mal nom de derechita cobarde és el primer que ve al cap. Recorda a una altra valenta de saló com va ser Esperanza Aguirre, que es va negar, en les eleccions madrilenyes de fa uns anys, a debatre a la televisió, perquè ja era prou coneguda (sic). La por cerval a retre comptes i a la transparència del PP l'acredita un cop més com el partit antisistema per excel·lència.

Té raó, tanmateix, Yolanda Díaz, quan diu que no val un debat d'homes. S'entén dels dos homes que encapçalen la lluita pel poder. Certament, són més candidats els qui competeixen, no per accedir a la cadira de premier, però sí a seure a una de les del Consell de Ministres. Per tant, la cosa correcta —ara com ara encara hi som a temps— fora obrir els debats. Millor encara combinar debats a dos amb debats més plurals. Obama, en la seva primera carrera presidencial, en va fer, si no recordo malament, més de 33. No és igual el sistema nord-americà que l'espanyol, però incorporar publicitat, flexibilitat i plena disposició al públic, no al propi i captiu dels mítings, sinó a la generalitat de la ciutadania, no seria un estímul gens entorpidor per motivar una participació electoral que, em perdonaran, però fa tota la pinta que no serà per tirar coets. Només cal sentir les crítiques a la data del 23-J que les teles amigues li dediquen. I encara menys amb les cotilles reglamentistes actuals a què els partits, de la mà de la JEC, ens tenen habituats.

Passades les municipals els indepes pacten amb qui sigui per intentar desbancar altres indepes, afeblint-se més que res

Tot parlant de Díaz. Personalment, de la batalla a l'esquerra del PSOE em trobo ja saturat: des d'enquestes a filtracions interessades, els mitjans en van plens i l'únic que traspua és una batalla personal. L'enèsima batalla personal madrilenya. En efecte, som davant una batalla, una més, molt madrilenya, atès que fora la Villa y Corte, allèn de la Puerta de Alcalà, té poc sentit. Els perifèrics esquerranosos semblen prou d'acord entre ells per presentar-se amb bones dosis d'unitat solvent.

Tot parlant d'unitat, els partits indepes s'han embolicat en un altre sainet. Era evident que en l'actual estat de coses, és a dir, de les relacions institucionals i personals dels diferents protagonistes i després del bany electoral, que, a hores d'ara, es diria que obre més ferides de les que tanca, parlar de qualsevol mena d'unitat, per metafòrica que sigui, com una mena de convergència —perdó pel terme, que hi ha gent que s'ofèn— per així dir, o a tot estirar pactes de no-agressió, és una pura entelèquia. Diria més: és una pura pèrdua de temps. Passades les municipals, els indepes pacten amb qui sigui per intentar desbancar altres indepes, afeblint-se més que res. Un altre cop, la política no és el punt fort dels nostres polítics, perquè no saben combinar els dos eixos polítics a Catalunya. Geometria variable en diuen.

Tot plegat, un panorama que, en contra del que diu un càntic de les grades del Barça —felicitats i moltes, per cert, a les senyores blaugranes per la seva segona Champions—, no enamora. Si el panorama no enamora, el ciment de les grades queda al descobert i no hi ha forma d'omplir com caldria les urnes.