Aquest nostre diari informava ahir mateix sobre l’aniversari dels deu anys del natalici del full de ruta per accelerar el procés d’independència que signaren Artur Mas, Oriol Junqueras i les principals agrupacions cíviques de l’independentisme. El verb “informar” és el mot més precís que podríem emprar de cara a aital commemoració, perquè la majoria d’independentistes ignoràvem el fet en qüestió o, directament, preferiríem haver-lo oblidat. Vist el que ha vingut després, tot aquell optimisme dels divuit mesos de termini cap a la secessió (recordant la cèlebre cita de Gabriel Rufián i Lleida; “No hay plan B; 18 meses en el Congreso, y ni un día más”) deixarà la majoria dels militants galtavermells de vergonya aliena. Parlar de conceptes com “full de ruta”, “Consell Assessor per a la Transició Nacional”, “ni un paper a terra” i etcètera semblaria dur-nos a un univers de minoria d’edat mental.

Això no és una crítica als ciutadans de la qual aquest articulista ni ningú pugui escapar-se enterament. Durant molt de temps, i entabanats per Artur Mas, els catalans havíem arribat a pensar que això del procés cap a la independència (a la propera vida, caldria cercar una analogia millor que la kafkiana) hauria d’ésser una cosa que respongués a la nostra natura assenyada i seriosa, quasi com fer un Excel empresarial o una caminada a Montserrat molt ben pautada. Nogensmenys, aquesta dècada prodigiosa d’enganys no ha estat en va; en primer terme, ens ha servit per palesar que les suposades entitats cíviques —les quals havien de pressionar els partits polítics per allunyar-los del seu curterminisme— acabaren absorbides per la mateixa dinàmica poruga de les elits. Al capdavall, la majoria dels presidents de l’ANC es jubilaren dins les files dels partits que havien castrat l’1-O.

Tot això és purament contingent i fàcil de demostrar; el que resulta un pèl més profund, pel que fa a l’aprenentatge històric del procés, és el fet d’haver entès que la independència serà un assumpte molt menys relatiu a fulls de ruta i a panel discussions i molt més decantat a la resistència i la força de la pròpia base. Això té una traducció en l’estat d’ànim de la tropa en general, que va passant del desencís posterior al 2017 a retrobar l’energia en noves formes d’acció cívica que vagin més enllà de partits i òmniums diversos. Però també al perfil dels polítics que han sobreviscut al crematori del pas del temps; tot i compartir el mateix nivell de covardia i cinisme que la quinta d’Artur Mas i companyia, líders com Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i, darrerament, Sílvia Orriols formen part d’una generació política que desconfia de l’astúcia i es consolida més en la testosterona.

La independència serà un assumpte molt menys relatiu a fulls de ruta i a panel discussions i molt més decantat a la resistència i la força de la pròpia base. L’estat d’ànim de la tropa va passant del desencís posterior al 2017 a retrobar l’energia en noves formes d’acció cívica

Després de la no aplicació del referèndum, el processisme basà la seva estratègia de supervivència en l’apologia del victimisme; sempre he considerat que fer-se el màrtir és un mal negoci de cara a tenir èxit però, si més no, els líders de Junts i d’Esquerra poden adduir que el procés els ha comportat un cert sacrifici personal. Per molt que els esmeni, i bé que en fa, Sílvia Orriols n’ha après una certa lliçó a l’hora d’utilitzar el tema de la immigració com a via per demostrar que ella no es dedica a la política per fer-se la simpàtica davant dels Jordi Évole de torn de l’esquerra espanyola. El futur d’Aliança serà el mateix que la majoria dels partits similars d’Europa (com a màxim, potser arriba a determinar una majoria que torni la presidència a Junts), amb la qual cosa l’única empremta real que pot deixar al mapa català serà d’actitud, no pas d’expulsions massives de marroquins i etcètera.

El darrer CEO encarregat pel Govern ens regala la panoràmica d’un país que es troba en guaret. Malgrat el clima de forçada pacificació i d’aparent gestió correcta, el PSC ha tocat el sostre del seu electorat i continuarà en minoria. Esquerra es manté perquè Junqueras, malgrat tots els seus desvaris, és l’únic de mínimament autèntic que pot oferir. I Junts pateix una certa sagnia provocada per Aliança; això, voldria insistir, no té res a veure amb el fet que l’electorat juntaire s’hagi tornat refractari als nouvinguts catalans, sinó més aviat en el fet que el centredreta català aprecia tenir algú que els parli en un llenguatge mínimament comprensible i amb unes conviccions sòlides que, equivocades o no, no veien des de Pujol. De moment no passa gairebé res (bé, sí que passa; l’abstencionisme aguanta la seva força a la recerca d’una via d’escapament); però la mentalitat de la població s’ha capgirat.

Mireu si ha canviat el panorama, que si ara veiéssim un noi encorbatat que ens parla de fulls de ruta li fotríem el paperet en qüestió per una zona del cos que no citaré, perquè certes metàfores rectals també formen part del passat i ara la gent s’ofèn amb molta més facilitat.