Encara hi ha dubtes sobre si la representació a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de París feia referència al Sant Sopar o a Le Festin des dieux. El fet és que, d’entrada, per a molts cristians va ser interpretat des de la referència de l’Evangeli, i l'organització dels JJOO s’ha vist obligada a demanar disculpes. Sempre que l’opinió pública —catalana o internacional— s’embardissa a la discussió entre llibertat d’expressió i ofensa religiosa —i ara penso en el cas de la Mare de Déu del Rocío, també—, em fa la sensació que n’hi ha uns quants que quedem al mig del sandvitx. Som catòlics, però el crit al cel caricaturesc de determinats sectors ens fa sospitar que els escarafalls no ens fan cap favor. Pensem que sense llibertat d’expressió no hi ha llibertat possible, però estem una mica cansats que allò que ens fa de centre i estructura les nostres vides sempre sigui la broma fàcil. Hi diríem alguna cosa, potser, perquè pensem que tot plegat fa una mica de llàstima i no inspira cap idea de grandesa, però no acabem d’entendre ben bé a qui afavoriria la nostra crítica, ni si, com a cristians, això és el que ens toca fer. És a dir, fins a quin punt pujar al carro de les mans al cap ens fa servei en tots els sentits. Personalment, no vull córrer el risc de criticar que es fa comèdia de la meva fe de manera reiterada i acabar convertint-me en un còmic amb vocabulari bel·licista. Amb tot, tampoc vull pensar que em faig un escut de covardia. O que, alçant la veu per això i no per tota la resta —essent “resta” qualsevol camp en què els cristians hi tinguem alguna cosa a dir—, encarno la pitjor de les hipocresies.

Contradiccions lògiques i tensions morals a banda, arran de la paròdia de la cerimònia d’obertura de París, els cristians —els catòlics, en el cas de qui us escriu— vam poder comprovar com, des de dins de les nostres files —unes files extenses i plurals, val a dir—, tot plegat es rebia de seguida amb la paraula satanisme a la boca. Semblava que rere tota la pompa —més o menys justament— indignada, no hi havia ni una engruna d’esperança, ni una engruna de fe, ni una engruna d’afany transformador des d’una situació que, una vegada més, ens pintava com els passerells del món. Em va semblar que tots aquells atacs de dignitat no eren més que l’expressió d’una incapacitat per capgirar el menyspreu terrenal, quan, en realitat, aquest hauria de ser el nostre mòbil de cor, bo i sabent de cap que mai no ho aconseguirem del tot.

Que una part del món rebutgi els seguidors de Crist és com ha de ser, perquè és una expressió de la llibertat que Déu ens dona, i està escrit: “i tothom us avorrirà per causa del meu nom”. L’episodi de la paròdia a la cerimònia d’obertura dels JJOO, però, i la resposta que va rebre des de diversos sectors, era un escenari perfecte per entendre com es fa servir el cristianisme —sobretot el catòlic— de punta de llança d’una batalla cultural que no acaba de ser ben bé la nostra. O que no acaba de ser ben bé l’única. Costa pensar que tot plegat no és producte de la polarització de la societat nord-americana i de l’exportació de lluites —sobretot, contra tot el que és considerat “woke”— que ha comportat. En aquesta batalla cultural que sembla que fa de sotabosc de tot, hi ha a qui es mira el catolicisme amb ulls amables en la mesura en què pot associar-lo a un puntal ideològic i polític concret. De tot això aquí n’assaborim les escorrialles, però dins de l’Església catòlica nord-americana està esdevenint un conflicte que posa en perill el caràcter universal i la convivència dels diferents caràcters catòlics. De fet, l’advocat catòlic Tim R. Busch explicava a la revista jesuïta America que es dedica a fer sopars amb gent amb qui, per caràcter religiós, potser no hi tindria res en comú, però ho fa amb la intenció de recosir desavinences i revalorar la idea que l’Església és una casa amb moltes estances. 

S'està fent servir el cristianisme —sobretot el catòlic— de punta de llança d’una batalla cultural que no acaba de ser ben bé la nostra

La “batalla cultural” és una lluita política a la qual em sembla que gran part dels catòlics s’està deixant arrossegar, perquè els fa sentir que poden formar part de les discussions del món sense ser rebutjats. Prendre aquestes discussions tal com venen, però, tensa la institució de què formem part i, per tant, perjudica el conjunt del catolicisme. Esdevenint interessadament una eina més de la polarització política, no serem més que un think tank al servei del que és mundà. De fet, fins i tot les posicions que en aquesta onada polaritzadora serien contràries al catolicisme caricaturitzat, això és, al que fa servei a l’onada reaccionària, se n’aprofitaran. A tall d’exemple, fa uns dies, l’exdiputat de la CUP Pau Juvillà citava un tuit sobre l’informe d’abusos dels jesuïtes amb un: “mengen pernil?”. Ingènuament, sembla que una cosa no tingui a veure amb l’altra, però assumint que els catòlics som tots al costat reaccionari del tros d’història que ens ha tocat viure i que, en conseqüència —fent un triple—, tenim una posició concretíssima sobre la immigració musulmana, fa sentit.

En l’escarafall al voltant de l’ofensa hi ha una posició còmoda amb aquest utilitarisme ideològic groller, i aquí és on rauen les sospites i les contradiccions que experimentem els qui ens trobem al mig del sandvitx. Deia fra Reginald Garrigou-Lagrange, dominic: “L’Església és intolerant en els principis perquè creu, però és tolerant a la pràctica perquè estima. Els enemics de l’Església són tolerants en els principis perquè no creuen, però són intolerants a la pràctica perquè no estimen”. Em va fer pensar que, sense fe,  no hi ha amor que ens faci tolerants a la pràctica ni intolerància en els principis que faci sentit. Essent una eina ideològica al servei de les batalles del món, esdevenint una posició política més i atenent només una part de la moral que se’ns assumeix, ens buidem a nosaltres mateixos de la missió sobrenatural a què estem cridats com a part de l’Església, això és, com a fills de Déu conscients. Si el nostre vincle amb l’opinió pública és només el de reaccionar desmesuradament davant de l’ofensa, ens tenen exactament on ens volen. Segles de pensament cristià, de conversions, de miracles i de vides entregades a l’única cosa que és gran de veritat, reduïts a una victòria moral a Twitter. Una catalana manera de fer.

Mentre divendres al vespre volaven acusacions d’un costat i de l’altre, declaracions de polítics d’arreu del món i comentaris abrandats, una influenciadora catòlica espanyola a qui segueixo, la Carlota Valenzuela (@finisterreajerusalen a Instagram), va llençar una pregunta pública des de les seves instastories que em va ajudar a prendre distància de la situació i a reendreçar pensaments, a tornar al centre. La noia de Granada mirava a càmera i preguntava als seus seguidors: “Què creieu que hauria pensat Jesús, veient la paròdia del Sant Sopar?”, “com s’hauria sentit?”. Em va semblar que aquest era el tall, la diferència entre pujar a cavall de l’escaramussa política i reconduir una situació incòmoda cap a l’espiritualitat de nou per fer-la una cosa pregable, per fer-nos un bé. Per posar-nos a les mans de Déu i no a les mans del món, en definitiva: aquesta és una aposta valenta i incorruptible per sortir d’una espiral d’ira pública que és immobilitzant, improductiva i que als catòlics se’ns pot acabar girant en contra.