Aquest any has escoltat tres mil dos-cents seixanta-quatre minuts d’homilies improvisades, mil cinc-cents minuts d’homilies en què has desconnectat i, quan has connectat, no recordaves de què anava l’Evangeli i nou-cents vint-i-un minuts d’homilies que no tenien res a veure amb la Paraula de Déu que s’ha llegit. Si féssim un Spotify wrapped basat en el feligrès mitjà del nostre país —salvant la distància exagerada en les xifres— potser no ens sortiria una cosa gaire diferent d'aquesta. El papa Francesc ha tornat a demanar que les homilies no durin més de deu minuts i, bo i que d’entrada, des de fora i per als desconeixedors o els qui prejutgen la cosa pugui semblar un toc d’atenció que menysté la tasca predicadora dels mossens, els motius de fons rauen en els arguments radicalment oposats. Ni resta importància a la Paraula de Déu, ni desdenya la tasca dels mossens, ni menysprea les seves capacitats per oferir eines doctrinals que serveixin per a la vida d’oració. No ho denigra: en pretén potenciar l’eficàcia. 

Als qui tenim una mica de missa a l’esquena —que és el perfil de lector a les mans del qual arribarà aquesta columna—, no ens costa gaire reconèixer quan una homilia ens ha fet servei o té potencial per a fer-nos-en. I sol coincidir que, quan l’homilia és extremadament llarga, es converteix en una nebulosa de mots de la qual costa extreure’n idees clares que puguin ajudar-nos a incloure i tenir sempre present l’Evangeli a la nostra pregària. Una homilia excessivament extensa en una parròquia de món sol ser sinònim de manca de generositat: o el mossèn no s’ha pres el temps per treballar la Paraula de Déu, o no ha pensat en allò que podia servir al perfil de feligrès que ha vingut a celebrar la missa, o bé considera que les Escriptures necessiten complements. En general, la comprensió i interiorització d’idees —de qualsevol mena— sol manifestar-se en una habilitat per a l’ordre i la concisió. I, en aquest cas concret, també en la comprensió i assimilació que a l’Evangeli ja hi és tot, que no necessita afegitons i que allò que cal oferir és un marc de lectura des del qual atansar-s’hi: el de l’Església. 

A l’Evangeli ja hi és tot, no necessita afegitons i allò que cal oferir és un marc de lectura des del qual atansar-s’hi

L’homilia fa de pont: fa que puguem sustentar la nostra relació personal amb Déu en la seva Paraula sense deixar de banda els segles d'estudis per a la seva interpretació que ens han precedit. Com qualsevol element que configura una tradició, ens permet relacionar-nos amb el nostre present perquè ens vincula amb el passat. En aquest cas, de fet, perquè ens fa entendre que Déu no forma part del temps en tant que Ell n’és amo i Senyor. D’entre algunes de les —moltíssimes— fixacions que carrega el lore referent al catolicisme, hi ha la que diu que els catòlics no tenim relació amb les Escriptures més que la de seure als bancs de l’església perquè ens les expliquin. Sí i no. És cert que l’Església unifica la interpretació de l’Església sota un paraigua comú, però amb això no n’hi ha prou per treure’n tot el suc: l’Evangeli vol pregària. I l'homilia ha de fer de caixa d’eines perquè vida espiritual i Paraula de Déu es freguin prou per convertir-se gairebé en una de sola: és des d’aquest pla que es transformen les conviccions profundes. Sense aquesta aproximació —que ha de ser tinguda en compte per qui es posa a parlar des del faristol— es corre el risc de convertir el feligrès en un simple espectador, en un oient, en consumidor badoc de pòdcast. 

La pretensió de voler oferir-ho tot diligentment mastegat desprèn el feligrès de la seva responsabilitat vers la seva pròpia vida espiritual: el mossèn ja em diu què he de fer. La dèria de mastegar-ho tot en excés, finalment, converteix la Paraula de Déu en unes farinetes per a nadons. L’homilia és cabdal perquè, a part de fer d’enllaç entre el feligrès i l’Evangeli, entre la pregària i Déu, també fa d’enllaç entre aquell qui no té apamat el ritme i el significat de la litúrgia amb el Déu que s’hi manifesta. Una intersecció que fa una creu. De tot el que passa en una missa, l’únic que pot comprendre prou a fons aquell qui no té ni cultura ni formació religiosa és el que diu el mossèn. Fins a aquest punt és capital la qualitat de l’anunci. Ja ho entenc, ja, que això carrega una responsabilitat enorme sobre el mossèn, però d’això va la seva vocació. I en depenen moltes ànimes. Que això sigui així no ha de ser, en cap cas, un plom: són unes ales. És un regal. Déu demana molt a aquells als qui ha donat molt i sempre —sempre— ofereix els punts de suport.