1- El Pequeño Nicolás, la nova gran estrella televisiva
El seu mèrit ha estat... bé, desconec quin ha estat el seu mèrit, però El Pequeño Nicolás ja és un personatge televisiu d'èxit. En format telerealitat, en entrevista o en show. Tant se val perquè el xicot domina el mitjà i sap el que la gent espera d'ell... que no sé què és ben bé el que esperen, però se'l miren.
Dimecres va anar a TVG, la televisió de Galícia i va arrasar. D'entrada, va aparèixer al plató... muntat en un tanc!!! Per què? Vagi vostè a saber, però el tanc era allà. I el Pequeño a sobre. La cadena va piular el moment i si se'l mira, podrà veure el vídeo de la irrupció. A partir d'aquí, moments delirants com quan van disfressar-lo de Guàrdia Civil...
Per fer-se una idea del ressò que va tenir l'entrevista, mirem-nos el titular de l'endemà de La Voz de Galicia, el diari de referència a la zona:
Ara vostè potser es pregunta: "però, a què venia això dels "Gemeliers", aquests dos germans que diu que canten i que ho peten entre les adolescents?". Bé, doncs a la crònica de la Voz de Galicia ho expliquen:
Total, que la cosa va ser un èxit, tothom està encantat i ja tenim una nova estrella televisiva adorada pel públic...
2- Una tempesta en un got d'aigua
Recorda tot allò de Pablo Iglesias i del periodista de El Mundo, Álvaro Carvajal? Ho vam explicar al punt 4 del repàs mèdia del passat cap de setmana. Li recomano que el repassi i, sobretot, que es miri (o es remiri) el vídeo origen de tot plegat a veure si el que molts van dir que havia dit Pablo Iglesias, realment ho va dir.
Doncs bé, quan encara es publicaven articles (molts) destrossant Pablo Iglesias per l'incident i dient-li de dictador en amunt, va el periodista i publica aquesta piulada:
Efectivament, el tema havia mort. Però, amb una diferència amb el dia del seu naixement. I no petita. Aquells grans titulars denunciant la censura i el menyspreu d'Iglesias ara, al moment de l'abraçada, havien desaparegut. Cap titular amb l'instant que segellava la pau. Ni un sol article opinant de la reconciliació. Res. Zero "patater". La gran notícia mediàtica de la setmana passada tenia un final feliç i només era possible conèixer-lo si et trobaves la piulada. Res a veure un moment amb l'altre. Un cop més la realitat ens mostrava que 1/ sovint els mitjans inflem grans globus de fum sense cap consistència i que acaben desinflats per si sols i 2/ en aquest cas, un cop aconseguit l'efecte político-mediàtic, per què explicar com ha acabat la història, oi? I, encara menys, quan s'ha resolt de la manera que menys t'interessa, sense soroll. La cosa és mantenir-se ferm en la postura i seguir perpetrant aquells titulars tan bonics...
3- Aquesta setmana hi tornem a ser
Tancat, doncs, el tema Iglesias-El Mundo (tot i que la majoria encara no sap que està mort i enterrat), els mitjans (sobretot els de Madrit -concepte-) hem creat un nou i apassionant tema mediàtic que podríem batejar com el "Ignacio Escolar-Grupo PRISA". La cosa va començar quan el mitjà que dirigeix Escolar, eldiario.es, va publicar que qui al moment dels fets era dona de Juan Luís Cebrián, president executiu del Grupo PRISA (El País, Cadena SER...), apareix als anomenats Papers de Panamà.
Segons Escolar, aquesta notícia hauria provocat el seu comiat com a col·laborador de la Cadena SER. Ho va explicar en una peça publicada a eldiario.es:
De seguida, alguns periodistes relacionats amb La Sexta, mitjà que juntament amb elconfidencial també publiquen el contingut dels famosos papers, van solidaritzar-se amb ell...
... i el cas va passar a ser El Cas en molts mitjans de Madrit (novament concepte). Per què? Bé, una guerra contra l'empresa de El País i la SER sempre és benvinguda en mitjans "de la dreta", per motius de rivalitat ideològica. Però també és bona pels mitjans de "l'esquerra" que competeixen amb PRISA per aconseguir l'hegemonia en aquest segment de clients. Per tant, la guerra era bona per a tothom, començant per Escolar, que la va aprofitar per defensar la independència del seu mitjà. I va fer-ho amb tant d'interès i insistència, que va provocar l'aparició de "memes" com un creat per l'usuari de twitter @nuvols:
Però, esclar, com que en aquests temes, qualsevol cosa dóna gust al brou, hi va haver qui va aprofitar per passar comptes. Va ser el cas de Carlos Carnicero, antic acomiadat de la SER que ara recordava l'actitud d'Escolar en aquell moment:
La resposta de Carnicero va ser recontestada per Escolar i ara a casa estem ja molt frisosos per saber quina picabaralla amb periodistes serà el gran tema mediàtic de la setmana vinent...
4- Cal entrevistar a segons qui?
Interessant debat: tothom té una entrevista? O, si ho prefereix, faig una pregunta trampa: tot s'hi val per tal d'aconseguir audiència? Què aporta una entrevista amb qui va ser considerat per la justícia com l'assassí dels seus dos fills? Doncs El Mundo va decidir que molt. I la va fer. I la va carregar amb aquella literatura que intenta afegir un punt de distanciament descriptiu...
Però El Mundo, preveient les crítiques, va decidir justificar l'entrevista. I va usar aquell argument que mai falla:
L'intent és bo, ho reconec. Problema? Comparar la importància o no d'entrevistar Hitler amb Bretón... bé, crec que no cal perdre una dècima de segon més amb el tema...
5- D'això en podem dir premsa cortesana?
Miri's aquesta portada de La Razón de dijous.
Li he destacat el moment fubolístico-monàrquic per dos motius. El primer perquè trobo apassionant titular d'aquesta manera un partit de semifinals de la Champions. I el segon perquè, què passarà el dia que la pobra nena vagi a un partit en què l'equip espanyol de torn perdi? També faran el titular, però dient que la criatura en té la culpa?
6- Ens creiem el centre del món?
Sovint se'ns acusa als catalans de voler ser el centre del món. El més divertit és que qui ens fa l'acusació acostuma a ser qui ens converteix en dissortats protagonistes de l'actualitat.
No cal ser gaire espavilat per adonar-se que Catalunya genera, directament o indirecta, la majoria de l'actualitat informativa que es despatxa a Madrit (concepte). Vaja, que ocupem moltes pàgines i molts minuts a pesar nostre. I llegint segons què, queda clar que molt a pesar nostre. Agafo a l'atzar un fragment de La Gaceta. Sense nosaltres, de què parlarien? Fins i tot, encara que fos bé...
7- Trobi les quatre diferències
Al titular de sota de les quatre fotografies d'aquesta portada hi diu "Mismas caras". Però si observa atentament hi ha només tres cares. La de Pedro Sánchez està arrencada. Casualitat? Segur que sí. És impossible que El País ho hagi fet a propòsit. Sobretot llegint els seus editorials sempre plens d'amor, respecte i suport a Pedro Sánchez. Bé, plens de tot això i molt més.
8- La pregunta de la setmana
Hi ha preguntes que inclouen la resposta. Hi ha preguntes fetes des d'un supòsit irreal. Hi ha preguntes de ciència ficció. I després hi ha preguntes com aquesta que publicava diumenge passat El Mundo al mig d'una entrevista amb Joan Manel Serrat i Juan Marsé. Si entrevistéssim l'entrevistador, la pregunta seria: algú planteja una Catalunya d'un sol idioma? Si fos així, me'l podria presentar? I si no fos així, se'n podria vostè anar a la merda? Moltes gràcies.
9- Defensar-se un mateix i al seu aire
Això que anomenen "les noves tecnologies" permeten molta interactuació. D'aquesta manera, quan un futbolista, posem per cas en Gerard Piqué, veu en un mitjà una cosa que no li agrada, va i ho diu. I si creu que falten a la veritat, els ho pot dir directament als seus autors. Sense cap problema. I amb totes les lletres...
10- El premi de la setmana
Sí, se n'ha parlat molt. Sí, ja s'ha dit tot. Sí, ja hem vist que aconseguia la total unanimitat a l'hora de criticar-lo. Però no me'n puc estar de recordar que aquest senyor no és el típic borratxo que està tot el dia al bar bevent-se fins i tot l'aigua dels gerros. No, aquest senyor va tenir importants càrrecs de responsabilitat al govern d'Espanya. I, sobretot, aquest senyor és contractat per diversos mitjans, alguns dels quals públics, perquè doni la seva opinió. Una opinió que, com queda aquí acreditat, és d'un gran nivell. Doncs res, continuïn contractant-lo...
