1- Otegi i el màrqueting
Reconeguem-ho, la campanya publicitària va ser molt bona. Uns quants dies abans d’emetre-la, tothom ja sabia que en Jordi Évole havia entrevistat Arnaldo Otegi a La Sexta.
I reconeguem també que entrevistar el líder de l’esquerra independentista basca en una cadena estatal té un cert punt de valentia. I reconeguem que la decisió implicava un risc. I diguem també que no ha estat agradable per al periodista haver hagut de suportar una campanya en què hi ha hagut des d’insults a amenaces de mort, passant per tota mena de menyspreus i acusacions injustes.
Ara bé, el 4 de març (tres dies després de sortir de la presó) Otegi també va ser entrevistat en una TV. A Euskal Telebista. És cert que durant menys temps i amb menys clímax, però sobretot amb menys publicitat i menys ressò.
Si es mira el vídeo, comprovarà com, per exemple, al minut 8.12 parla de les víctimes i diu el mateix que 44 dies després va dir a can Évole i que tants titulars va generar. I si es mira la resta, veurà que ho fa de manera més atropellada (per culpa del poc temps de què es disposava) i sense editar (l’entrevista va ser en rigorós directe), però el que expressa és si fa o no fa el mateix:
La gran diferència és que, de l’entrevista d’ETB no se’n va assabentar ningú. El que passa en un mitjà de Bilbao, BCN, A Coruña o Sevilla no és notícia a "Espanya", no existeix fora del seu àmbit. ¿A través dels mitjans “estatals”, sabem el que passa al dia a dia del País Basc o d’Andalusia? No, als mitjans "estatals" tot és Madrit (concepte). L’Espanya radial també existeix mediàticament. Però és que qualsevol cosa dita en una cadena estatal sobre Catalunya té més retorn a BCN que si l’expresses en un mitjà d'aquí.
I si del que es tracta és de fer autocrítica, només recordar que els mitjans catalans vam estar una setmana parlant de l’entrevista d’Otegi al Salvados i zero segons de l’entrevista d’Otegi a ETB.
2- Rajoy-Puigdemont, una trobada de gestos
Tothom sabia que la reunió entre el president català i el president espanyol en funcions no tindria cap resultat. Però tothom sabia també que la trobada interessava a tots dos i que d'altra banda, i posats a fer, millor veure’s que ignorar-se.
Puigdemont vol desmarcar-se de l’ombra de Mas. I per marcar perfil propi ha optat per mostrar-se com una persona ferma en les conviccions, però dialogant. I Rajoy té un atac de simpatia preelectoral sobtada i ha decidit sortir del seu despatx i parlar amb éssers vius.
A falta de resultats, l’interès de la reunió estava a estudiar el ballet que acompanya aquesta mena d’esdeveniments. La rebuda, la manera de mirar-se, els moviments de les mans, les postures... en definitiva, els gestos.
I qui s’ha convertit en una referència en aquest tipus d’anàlisi és Patrycia Centeno. Qualsevol esdeveniment polític que ofereix una imatge, passa pel seu sedàs analític. Aquest cop també:
Però si vol tenir més detalls i amb més profunditat, no es pot perdre la peça que va fer.
Perquè la política, sobretot, són gestos i actituds. Perquè la política la fan persones i això, per una banda o per una altra, per bé o per mal, s’acaba notant. Sempre. I la química, o la seva absència, pot determinar acords o desacords que ens afecten a tots (i a totes).
3- El llenguatge corporal no enganya
I parlant (i sobretot mirant) del que expressa el llenguatge corporal, SEN-SA-CI-O-NAL vídeo el que van aconseguir els companys de BTV (la televisió municipal de BCN).
A la notícia està tot explicat, però li situo una miqueta el tema. D’una banda Daniel Mòdol, regidor del PSC, manifestant-se totalment a favor d’enderrocar Can Vies (recordi, és aquell edifici okupat que l’ajuntament Trias volia aterrar en compliment de la llei i dels plans urbanístics i que un seguit d’incidents violents van fer-lo rectificar). De l’altra, Janet Sanz, tinenta d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, defensant el diàleg per mantenir l’edifici en peu. Observi la reacció de Mòdol en escoltar-la (és al minut 00.53). IN-SU-PE-RA-BLE!
4- Pablo Iglesias i els periodistes
El líder de Podemos va anar a la universitat per presentar-hi un llibre. I la cosa va acabar com el rosari de l’aurora entre ell i la premsa. Sobretot certa premsa de Madrit (concepte). Una part de la premsa perquè Iglesias és la seva gran bèstia negra i l’altra perquè, com que el periodista protagonista és dels seus (de moment, perquè es prepara un ERO històric), calia aprofitar el moment.
Vivim una precampanya política i una precampanya permanent dels mitjans i qualsevol cosa dóna gust al brou. Per al brou dels uns i per al dels altres. Si li sembla, jo li passo les peces del trencaclosques, vostè s’ho mira tot i treu les seves pròpies conclusions.
D'entrada, aquí està el que va dir exactament Pablo Iglesias:
I a l'hora de l'opinió, tenim un article que és un terme mitjà, un altre que és una anàlisi força complerta i un article molt en contra d'Iglesias publicat pel mitjà que s'ha sentit agredit (verbalment). Vostè s'ho mira tot amb calma i en treu les conclusions que cregui oportunes,
I no, no és que m'estigui escapant de donar la meva opinió sobre el cas. El que passa és que crec que els periodistes parlem massa sovint de la professió i dels nostres conflictes interns, que la majoria de cops són d'un gremialisme patètic. I crec que és bo, encara que sigui de tant en tant, oferir tots els elements d'informació als nostres clients i que vostés es formin la seva pròpia opinió sense la nostra intervenció. Perquè normalment, la nostra participació, o bé està tacada de gremialisme, o bé de prejudicis polítics, o bé de prejudicis mediàtics o bé de prejudicis en general. I vostè és prou llest (o llesta) per tenir una opinió pròpia sense que calgui que l'alliçonin.
5- Prince i l’efecte botiga històrica que tanca
Quan tanca una botiga de discos o una llibreria històrica, la xarxa s’omple de gent lamentant la notícia. I jo sempre pregunto: vostè que ara plora tant, ¿quant feia que no anava a comprar-hi? I, com vostè, tots els que sembla que sense la botiga, hagin perdut un familiar. Si alguns establiments tanquen, és perquè la gent no hi va. I si no hi va, deixa de ser negoci. I si una cosa no és negoci, adéu. És llei de vida. Com abans van tancar les empreses de diligències, les botigues de barrets i els drapaires.
Amb Prince he tingut una sensació semblant. Tots els mitjans dient ara que era un geni i que era un referent. Perfecte, però, ¿quant fa que vostè no havia llegit una notícia sobre Prince? Quant fa que no havia vist un vídeo seu en alguna cadena? Quant fa que una emissora de ràdio no havia emès una peça seva?
L’allau de febre laudatòria postmortem, a la qual estem tan avesats últimament, fa que molta gent no s’atreveixi a reconèixer que no tenia ni idea de qui era Prince. Però la culpa no és seva (de la gent) sinó dels mitjans que ara ens presenten el músic com una eminència i que en vida no van dedicar-li ni un segon.
Un altre tema és el dels detalls de la seva mort. Quan se’ns hagi passat la febre del “tu vas ser el millor” sucarem pa amb les causes. I com més morbo, millor. Això sí, sobretot que no se’ns noti. Què tal posar-hi uns interrogants? Bona manera d’afirmar sense dir res. I si pot ser afegint un bon adjectiu, encara millor, que això fa que la gent entri a la notícia i el comptador vagi fent clics...
6- Quan la intel·ligència venç la censura
Algunes xarxes socials com Facebook censuren imatges que consideren "inapropiades". El problema és on situen la línia vermella. No és el mateix porno dur que la imatge d'una dona donant de mamar. De la mateixa manera que no és el mateix el vídeo d'una orgia en un convent de clausura que el vídeo d'una dona autoexplorant-se els pits per detectar un possible càncer de mama.
El MACMA (Moviment d’Ajut al Càncer de Mama a l’Argentina), va decidir desafiar aquesta censura tan infantil com absurda amb enginy. Si els pits de les dones estan prohibits, fins i tot quan es tracta de medicina preventiva que pot salvar vides, fem-ho amb un home. I aquest va ser el resultat:
Ara jo podria estar hores aplaudint, però serà més útil que dediqui el meu temps a escampar el màxim de cops possible aquest vídeo. Perquè és intel·ligent i, sobretot, perquè pot salvar vides. A pesar de la censura de l'integrisme descerebrat.
7- Marxant una de masclisme paternalista
José Joaquín Brotons és un periodista esportiu de tota la vida que actualment treballa a Eurosport. La resposta d'una usuària a una piulada seva sobre Luís Enrique va generar un moment patètic:
Com que la barbaritat es comenta sola, no cal perdre més temps. Simplement el suficient per adonar-nos de quina mentalitat passegen encara alguns i sense manies...
8- Quan la casualitat ens regala moments memorables
BRUTAL!!! Notícia d'El País sobre el ministre Soria. I la publicitat que hi apareix de forma casual i aleatòria a la part superior és de... de... sí, sí d'empreses offshore i indemnitzacions per comiat!!! Ah, l'atzar... Bé, perquè va ser atzar, oi?
9- Els famosos més famosos
Ha tornat Supervivientes, el concurs televisiu aquell en què un grup de famosos molt famosos se'n van a una illa per aprimar-se a base de passar gana. El que no entenc és com gent tan famosa i amb una activitat tan important per a la societat, renuncia al seu apassionant dia a dia i accedeix a anar-hi. La llista és espectacular...
La societat mundial podrà seguir funcionant amb tota aquesta gent emmagatzemada en una illa? Ho dubto.
Bé, i un altre gran tema són els sous que cobren per participar en la cosa. Una vergonya! Que gent d'un nivell com aquest rebi la misèria especificada aquí sota és un escàndol tan gran que la Defensora del Pueblo hauria d'intervenir. Bé, si encara existeix, perquè no se'n parla mai (de la Defensora del Pueblo, no de Supervivientes). No hi ha dret a aquestes retallades. Això sí que és destrossar l'Estat del Benestar!!!
10- La riota del planeta
Cristiano Ronaldo és un pobre noi que necessita cridar l'atenció. I el seu gran problema és que ho fa de tal manera que és impossible prendre-se'l seriosament. Aquest és el penúltim exemple: