1- Antena 3 manipula?
Els contraris a la llengua valenciana han començat una campanya contra la decisió de l'alcalde de la capital, Joan Ribó, de retolar els senyals de trànsit en català. Dissabte passat, Antena 3 va emetre en un dels seus informatius una peça on es defensava que ara molts usuaris no entendran les indicacions i, per refermar la seva teoria, van inserir les declaracions d'una presumpta afectada.
L'usuari de twitter "ca nyot" va ser el primer a adonar-se que aquest testimoni, en principi casual, era una periodista que havia treballat a la cadena i, en un vídeo que ha corregut molt per la xarxa, demostrava que Laura Herreras (la noia en qüestió), a més, és valencianoparlant:
El més terrible és que, un cop descoberta la mentida i la trampa, la desbordada periodista va piular una excusa que ho empitjorava encara més.
Quan es debat sobre informació i realitat, sovint es deixa caure que les empreses públiques estan obligades a ser absolutament equidistants (cosa en la qual hi estic totalment d'acord) i que les privades... bé, les privades són privades i poden fer el que vulguin amb els seus diners. I això inclou defensar els interessos polítics o empresarials que els vingui de gust i informar amb el biaix que creguin convenient. Doncs bé, la perversió de l'argument queda clarament demostrada amb aquest exemple. Esclar que les empreses tenen interessos, però això no vol dir faltar a la veritat per aconseguir-los. Es pot mentir i manipular en nom d'una línia editorial? La informació pot ser falsa en nom d'una opinió? Cal teledirigir ideològicament cada notícia o seria millor oferir informació i després opinió?
Ah, per cert, segur que la cadena ha demanat excuses per aquest nyap. El que passa és que no he estat capaç de trobar-les enlloc. Però per culpa meva, que no domino gaire això de buscar...
2- I parlant del tema...
Veu, ara anem a la pública i allà, efectivament, hi veiem una equidistància exquisida. Una imparcialitat extrema. Una informació totalment asèptica. És la notícia pura despullada d'artificis:
3- La informació més variada sobre el debat Iglesias-Rivera
I més informació en estat pur. Ara sobre el debat que en Jordi Évole va organitzar al Salvados de La Sexta. Dos milions menys d'espectadors que l'altre debat indiquen que la gent troba aquestes eleccions terriblement apassionants. En canvi, el ressò mediàtic del debat va ser el mateix.
A OKDiario, el mitjà d'Eduardo Inda, un dels grans "amics" de Pablo Iglesias i de Podemos en general, van parlar del debat. Observi tot el que van publicar-ne:
S'ha fixat que el subjecte de totes les notícies és Iglesias? I sempre en negatiu? Rivera no és ni notícia. Rivera no compta. Rivera no és a cap titular. El debat només interessa com a manera per carregar contra Iglesias i Iglesias havia de protagonitzar totes les notícies sobre el debat: Iglesias independentista, chavista, manipulador i covard. Ah, i la seva gent són uns intoxicadors.
Què va dir Rivera? Quines propostes va fer? Tant se val. Per OKDiario, va ser un cara a cara d'Iglesias amb Iglesias.
4- El clickbait ja ha de començar al titular
El concepte clickbait ha arribat per quedar-s'hi. Els mitjans usen cada cop més tota mena d'esquers per motivar els clients a prémer el botó esquerre del ratolí. És el desitjat "clic". Les últimes setmanes hem vist que el sexe no hi falla mai. Però, un bon titular contundent tampoc. I si en poden ser un parell, l'un al costat de l'altre, millor!
Qui es pot resistir a clicar amb uns esquers tan apetitosos?
5- Quan la informació és privilegiada
Els fills no tenen culpa de tenir els pares que tenen. En canvi, en el cas dels pares, l'afirmació no pot ser tan rotunda perquè, sí, els pares alguna cosa tenen a veure de com surten els fills. Tot i que, de vegades, els fills surten com surten i a pesar dels pares.
En tot cas, quan un pare és el màxim responsable de la lluita antiterrorista i està especialitzat en jihadisme, alguna responsabilitat ha de tenir si resulta que la seva filla periodista publica notícies sobre jihadisme que no són gaire exactes. Això passa amb el comissari Enrique Barón i la seva filla Bárbara. Aquesta setmana ha publicat la peça titulada "140 peligrosos islamistas convertidos salieron de la CUP y ERC".
Bé, si se la llegeix, comprovarà que no hi ha cap prova del que s'afirma al titular. I si llegeix el que explica Voz Populi en aquest enllaç, tindrà més detalls del tema.
Sí, ja sé que si la teva vocació és informar sobre jihadisme, no has de deixar de fer-ho per culpa de la professió del teu pare. Però si la casualitat fa que el teu pare sigui, ai las, el responsable d'acabar amb el jihadisme i, a l'hora de sopar comenta coses i tu després les publiques sense contrastar, ni provar, ni confirmar, ni de res... doncs, tenim un problema. Sobretot perquè és molt greu (ei, però molt) que la filla de qui ha d'acabar amb el jihadisme a Espanya acusi directament dos partits amb diputats, alcaldes i regidors de crear jihadistes sense cap prova.
6- Quan la notícia no diu el mateix que el titular
Observi aquest titular:
I ara, llegeixi la notícia:
M'ho sembla a mi o existeix una certa descoordinació entre una cosa i l'altra?
Si fem cas del titular, els qualificats com a "titiriteros proetarras", van fotre una pallissa a una persona. Si llegim la notícia, comprovarem que no va ser així. I també comprovem que, per evitar malentesos totalment involuntaris, no hauria estat sobrer que el mitjà hagués aclarit ja al titular que eren els clàssics copets que es donen els guinyols. Però, és que després de veure com van explicar alguns mitjans la famosa obra que va iniciar la trajectòria mediàtica dels anomenats "titiriteros proetarras", tampoc hauria estat malament veure què passava realment en aquesta altra obra. No, com per poder jutjar la realitat i no el que alguns diuen que és la realitat.
7- Parlem de la presumpció d'innocència?
Desconec com va anar, però m'arriscaré. Crec que els companys d'El Periódico ho van debatre i que, després de molts arguments a favor i en contra, van decidir publicar les seves cares. De fet, desitjo que fos així, que fos una decisió consensuada fruit de la reflexió i no un impuls. Una altra cosa és que jo, personalment, hi estigui totalment en contra.
Treure en una portada la fesomia de tres persones només "desallotjades" per la policia, però que visualment estan detingudes, no és una cosa qualsevol. Implica mostrar la seva identitat. I marcar-los. A partir d'ara, quan es parli de l'anomenat Banc Expropiat del barri de Gràcia de BCN, la imatge serà la d'aquestes tres persones. I si hi ha incidents, les seves cares estaran associades a la violència. Aquestes tres persones no han estat jutjades. Són presumptes no-se-sap-ben-bé-què perquè ni tan sols veiem en la informació de què se les acusa.
Deia abans que estic en contra de publicar les seves cares. Per què? En aquests casos sempre faig la mateixa pregunta: què hi aporta? Veure les cares d'aquests tres senyors, m'ajuda a entendre la notícia? A posar-la en context? Aquestes tres cares em donen alguna informació necessària? A mi no. Per tant, per mi, no cal.
8- No hi havia cap altre exemple millor?
Posar una foto de Pablo iglesias i Albert Rivera en un bar (on, per cert, van anar-hi a gravar el primer debat del Salvados) per il·lustrar una notícia sobre robatoris de bars, ho trobo, com en la notícia anterior, innecessari. Si és una broma, no em fa gràcia. Si és una indirecta, és d'un estil millorable. Si no tenien cap altra foto a mà, potser han de fer-s'ho mirar.
9- Una acusació anònima ha de ser considerada certa?
I seguim amb presumpcions d'innocència. I en un tema tan delicat com apassionant. Eldiario.es va publicar divendres aquesta informació:
Com que els futbolistes són tan famosos com els cantants o els economistes, la notícia va tenir molt de ressò. Tant, que en un bar vaig escoltar una conversa sobre aquesta qüestió que vaig trobar genial. Era una parella jove. Ell argumentava que aquí algú està acusant un famós sense aportar-ne cap prova. I el famós ja és considerat culpable per l'opinió pública. I mentre demostra la seva innocència, li poden destrossar la carrera. Ella deia que en els darrers casos de pederàstia apareguts a casa nostra i relacionats amb l'església, en alguns sí que hi ha hagut un reconeixement públic de l'abusador, però en d'altres no. I que, a pesar d'això, s'han donat com a certs i ningú ha apel·lat a cap presumpció d'innocència. Per què? perquè eren capellans? Ell li deia que, en el cas dels futbolistes, s'han donat els seus noms sense aportar cap prova i que això, en un Estat de dret, és inacceptable. Llavors ella afegia que, de cara a l'opinió pública, efectivament no és el mateix que puguis intuir que un mossèn anònim és l'acusat d'uns fets de fa 30 anys, que tenir el nom i el cognom d'un professional de l'esport en actiu, molt famós i a qui tothom coneix, però que això no treu que sigui igual d'injust. I pitjor en el cas de l'anònim perquè no té altaveus mediàtics on defensar-se. Ell, llavors, contraatacava afirmant que no és comparable la carrera d'un capellà jubilat a la d'un jove jugador de futbol.
Un cop més tinc l'opinió dividida. Podria signar arguments de l'una i de l'un. I sóc dels que pensa que dels abusos, com més en parlem millor, perquè s'ajuda altres persones que n'han patit i que han estat anys callades per por o per vergonya, a denunciar-los. Això sí, cal fer-ho amb compte, respecte i fugint del sensacionalisme. Però, i si l'acusació no és certa? Els mitjans hem de fer de jutges? Hem de condemnar algú que no ha estat jutjat? O bé en nom de la presumpció d'innocència hem de ser còmplices del silenci i tapar casos en què les víctimes només ens tenen a nosaltres per fer-se un espai?
Tema complicat, molt complicat. Terriblement complicat... En tot cas li deixo la reflexió d'Ignacio Escolar, director de eldiario.es, mitjà que va publicar l'exclusiva de la notícia.
10- El que calgui perquè parlin de tu
Millor acabar aquest repàs amb un moment patètic, però que no atempta contra res més que contra les ganes de fotre un estirabot per continuar alimentant la bèstia.
Aquesta senyora ja no té edat per anar per la vida deixant anar barbaritats (compte, és molt lliure de fer-ho, si li ve de gust, però això no vol dir que calgui). Però aquesta senyora sap que aquest nivell li permet futures aparicions en altres programes del mateix estil al qual fa referència. Ella sap que si dóna peixet, els taurons vindran a menjar. I la temptació de guanyar en un mes el que no has ingressat en ta vida i, a més, ser famosa i que et coneguin pel carrer, fa que confessis el que calgui. Sigui cert, sigui menys cert o sigui semi pensionista. Tant li fot. El cas és alimentar un sistema amb tanta gana que es menja el que li llencin...
Ah, per cert, BONA SETMANA!