1- Anna Gabriel, els fills, les tribus i fot-li que és de Reus

Segur que sap de què va, però mai no és sobrer centrar el tema. El programa El Suplement de Catalunya Ràdio se'n va anar a Sallent, poble de la diputada de la CUP Anna Gabriel. Es tractava de conversar amb ella mentre passejaven pels carrers. L'entrevista s'ha emès el cap de setmana, però en Ricard Ustrell, director del programa, l'ha anat fragmentant al llarg de la setmana per promocionar-la. I en un dels moments que va penjar a twitter, el tema eren els fills i la família. I l'opinió d'Anna Gabriel sobre el tema va començar a saltar de mitjà en mitjà i va convertir-se en una de les notícies de la setmana i en un dels grans temes de conversa a tot Espanya.

Aquí no entrarem en el debat de fons generat per l'opinió, que fins i tot ha provocat diverses tertúlies sobre models de família (tal com el debat sobre la higiene íntima femenina durant la menstruació va provocar també un debat socio-mèdic-farmacèutic). Aquí el tema és mostrar les reaccions mediàtiques. Però abans, seria interessant escoltar què va dir exactament Anna Gabriel. Sobretot per comprovar com algunes informacions que veurem tot seguit potser no s'ajusten gaire a la realitat...

 

 
Anem ara a la interpretació, que no informació, sobre aquestes declaracions. Sí, perquè abans els mitjans informaven de les coses. Ara et serveixen directament el titular amb la seva visió personal. Anirem de menys a més. A punt? Sí? Doncs agafi's fort...
 

Sense comentaris. No cal. 

Però els polítics tampoc van poder estar-se'n d'entrar a la cosa. En destaco tres. De polítics.

El primer és en Sigfrid Soria. Tuitaire molt conegut per les seves atzagaiades. Soria va ser diputat del PP al Parlament canari i va ser membre de la junta nacional del partit, d'on va ser expulsat precisament pels seus comentaris a twitter. Un usuari que ja el té clissat li va llançar carn fresca i en Sigfrid va entrar-hi a sac. Ei, i ell encantat de la vida... 

 
 
Amb Alejo Vidal-Quadras no calen gaires presentacions, oi? 
 
 
I he deixat pel final Ramon Espadaler (Unió Democràtica). Ell és totalment contrari a la reflexió i al plantejament de Gabriel, però va expressar la seva opinió d'una manera normal, sense insultar i argumentant. 
 

2- El pacte Podemos-Izquierda Unida en directe

Podemos és el partit polític que usa millor les xarxes. Aquesta setmana ha estat de traca i mocador com han venut el pacte amb Izquierda Unida. Volent instal·lar a l'imaginari col·lectiu que són un partit de carrer i modern, se'n van anar a la Puerta del Sol (símbol del 15-M) per mostrar en directe el moment simbòlic de l'acord...

Paral·lelament, Izquierda Unida feia el mateix. Per tant, va ser possible tenir dues visions del mateix fet. Problema? Es veia que la idea no era seva, es notava que s'hi havien afegit i no els va quedar tan "natural". I quan vam poder comparar, vam adonar-nos que Iglesias és més bon actor que Garzón. Clar, té moltes i moltes hores més de plató.

 
El més divertit de la cosa va ser observar quina premsa estava més trista per la "desaparició" d'una Izquierda Unida engolida per Podemos. Ho repassem?
 
 
L'editorial de l'ABC semblava allò de quan vas al funeral d'algú que et llepava un peu i part de l'altre i et passes tota l'estona dient: sempre se'n van els millors...

No cal ser gaire espabiladet (o espabiladeta) per concloure que aquestes llàgrimes de cocodril tenen a veure amb la calculadora. La premsa partidària del pacte PP-Ciutadans i, si cal, unes gotes de PSOE, va fer números i va arribar a la conclusió que, amb els mateixos resultats de les eleccions del desembre, la suma de vots de les dues formacions d'esquerres potser sí que canvia les peces del tauler i, tal vegada, els pactes pels quals aposten aquests mitjans no seran tan senzills de fer. Per tant... A POR ELLOS, OE!

Ah sí, perdoni, em deixava la reacció de El País, el diari "progre" a qui Podemos li genera una esgarrifor terrible, acompanyada de picors diversos. Escolti, estaven encantats. Tan encantats que, al contrari que la resta de la premsa madrilenya de paper, no van posar cap foto del pacte. Això sí, van optar per una foto gegant de Corea del Nord. I com més trista i patètica, millor. Vés quina casualitat. Però nooooo, no era cap missatge subliminar, noooooooooooooooooooooo. Com dient, oi? 

 

 

3- La tàctica Inda

Eduardo Inda és ara mateix un dels periodistes més famosos del panorama mediàtic espanyol. El seu personatge és del dolent tocapilotes que l'espectador necessita per descarregar les seves ires. Tothom en diu pestes, però se'l miren. S'indignen amb ell, però quan exabrupta no canvien de canal. I això, Antonio García Ferreras, l'ideòleg de La Sexta, ho sap. I ho utilitza com ningú.
Inda, amb l'inestimable suport de Paco Marhuenda, ha aconseguit que La Sexta Noche sigui un programa de referència i que els dissabtes a la nit aconsegueixi unes audiències brutals gràcies a convertir el debat polític en un espectacle. 
 
Però, si li sembla, analitzem la tàctica dialèctica que usa Inda. Agafem la transcripció que ha fet Periodista Digital d'una conversa-discussió amb Esther Palomera, col·laboradora, d'entre altres mitjans, de elnacional. 
El tema era la seva "exclusiva" sobre el finançament de Podemos per part de Veneçuela. Palomera dubta de la veracitat de la informació i Inda, en comptes de presentar les proves, va a l'atac personal:
 
Inda continua sense mostrar cap prova i Palomera insisteix que potser l'han enganyat filtrant-li uns documents falsos. Vaja, que deixa la porta oberta a la bona fe del periodista. Inda deriva aquesta demanda de proves cap a un interès polític de Palomera per defensar Podemos. I, novament, atac personal.
 
 
I, finalment, la demagògia aquella que tots els polítics són iguals i la rematada amb una desqualificació-insult.
 
 
Resum final: aquesta manera de funcionar, que ataca dels nervis els espectadors a la vegada que els fa un efecte ventosa que no els permet separar-se de la pantalla, permet a Inda acabar la conversa sense haver presentat una sola prova i deixant a l'aire que darrere de l'interès de Palomera per saber la veritat hi ha la seva connivència amb Podemos. No em negarà que l'amic Inda és hàbil, oi?
 

4- Manipula Antena 3?

I, de sobte, veus aquestes dues piulades:
 
I mires, busques i remenes i vas a petar a la bio del seu autor, @lagarder81. I la llegeixes: "Activista sin techo en defensa de los DDHH, Educador y Aprendiz en la Universidad La Calle. #Gay #Rumano#Gitano #Ateo #Vagabundo #Okupa que viaja sin destino".
I penses: per què deu demanar una rectificació a Antena 3? 
La resposta, la trobem gràcies a l'usuari @juanmi_news, que ha fet una captura on s'explica tot: 
 

 

Interessant, no troba?

5- Matías Prats recupera els seus famosos acudits

Si em fa el favor de mirar-se aquest vídeo, un dels més virals de l'inici de la setmana, li comentaré un tema sobre dits que assenyalen:

L'acudit d'en Matías és de dissabte, però fins dilluns a la tarda no va començar a circular sense parar. Què va passar?

Durant l'emissió en directe de l'informatiu, la gent ho va veure, va comentar-lo més o menys a casa seva, però ningú va anar més enllà. Cap ressò mediàtic. Dos dies després algú l'edita i el penja a la xarxa. I allò que no havia provocat cap reacció, es converteix en un viral que arriba a tots els mitjans digitals que malden per poder tenir un clic. 

Conclusió: una cosa que passa en un mitjà amb molta audiència i que després està penjada a l'abast de tothom, no esdevé "notícia" fins que algú l'assenyala i diu: mireu això. A partir d'aquí, tothom comparteix el moment i el comenta i passa a ser "famós".

6- Pixelem per sobre de les nostres possibilitats?

El tot s'hi val amb la presumpció d'innocència o amb l'ús d'imatges de menors va significar la introducció del concepte "pixelar". És a dir, en segons quins casos, fins i tot contemplats per la llei, els mitjans de comunicació han de tapar o difuminar les cares de segons quines persones. Bé, doncs això era fins ara. El cap de redacció adjunt de The Independent va penjar al seu compte de twitter una foto en què la policia va pixelar algú per preservar la seva identitat. Però aquest algú no era gaire humà...

Suposo que es deu tractar d'una ovella molt coneguda a la zona...

7- Escolti, l'importaria fer-nos la feina (una miqueta)?

Aquesta setmana han obert al públic la consulta general de tots els papers de Panamà. I ara ja podem triar i remenar els milions de documents a la recerca de noms que se'ls hagin escapat als senyors i senyores que els han estat analitzant fins ara. 

Però hi ha mitjans que han penjat l'enllaç i, esclar, per si de cas han pensat: "I si algun lector troba un famós? I si el troba i es queda la informació? Saps què, millor dir-los que ens ho expliquin a nosaltres i nosaltres ja ho explicarem...".

 

8- Tenir imatges d'un fet abans que passi

Miri's aquesta notícia i, sobretot, la foto:

 

Aquesta és una d'aquelles notícies perfecta per generar clics (el clic és com s'anomena el visionat de notícies). Qualsevol notícia relacionada amb el sexe és èxit segur perquè crida l'atenció dels clients. Per això els mitjans digitals publiquen cada dia notícies sobre aquesta temàtica.

El famós restaurant nudista de Londres ha triomfat molt des de fa dies, però amb unes imatges sempre augmentes els clics. Ara bé, si el local l'inauguren al juny, d'imatges de gent sopant-hi ara, més aviat poques. I li diré més, si no han inaugurat és impossible que n'existeixi cap imatge. Llavors, ¿algú pot explicar-me d'on ha sortit la foto que il·lustra la notícia on s'hi veuen tres persones menjant, se suposa que despullades, i que ens donen a entendre que són del restaurant? 

9- Quan la notícia va venint

¿Sap allò de la papallona que mou les ales en una punta del món i que, amb l'onada generada, acaba tenint conseqüències a l'altra punta del món? Doncs amb les notícies passa igual. Guaiti que va publicar el Washington Post el passat dos de maig: 

La notícia va arribar a la premsa de Madrid el dia 6:

I el dia 10 arribava a la premsa de BCN:

Conclusió: una noticia triga 8 dies a viatjar des de Washington a BCN, passant per Madrid just a la meitat d'aquest temps. 

10- No se'n poden estar...

I acabo amb un exemple d'allò de la granota i l'escorpí creuant el riu. Ja sap, l'escorpí li diu a la granota:

- Em carregues per fer-me passar el riu? 

- No, em picaràs.

- No, si ho fes jo també m'enfonsaria.

La granota accepta i al mig del riu, l'escorpí la pica. Abans de morir, la granota li pregunta:

- Per què ho has fet?

- És la meva naturalesa

Doncs això, no ho poden evitar... És la seva naturalesa.

 

BONA SETMANA!!!