1- Una última mirada a les estelades de la final de Copa
Com que de la final de les estelades ja s'ha dit tot, no es tracta d'afegir res, sinó d'aprofitar la distància que ofereix el pas d'una setmana per revisionar alguns moments mediàtics.
Segons el criteri del Wall Street Journal, una de les 13 imatges del dia de l'endemà del partit va ser una instantània que cap teleespectador espanyol va poder veure gràcies a una censura a l'alçada de Corea del Nord. S'imagina això en una final de copa alemanya, anglesa, francesa o de Sudan del Sud?
Apassionant també observar com el debat sobre les estelades va derivar, en alguns mitjans, a un "I tu més" absolutament delirant on es barrejava la violència, ETA, Gerardo Pisarello i... PASQUAL MARAGALL!!!
Però, quan penses que no es poden superar, tens l'agradable sorpresa de veure que sí, que el deliri pot ser infinit al quadrat. I una piulada d'en Gerard Piqué responent una portada de l'ABC amb l'argument de la llibertat d'expressió, va ser considerada un acte de violència: "reparte palos con el mastil de la estelada"...
I el repicó va ser per Xavier Sardà. Ell mateix ha explicat que estava a casa seva veient la TV i que, escoltant algunes de les coses que s'hi estaven dient sobre el tema, va decidir que fer-se una foto amb una estelada, ell que no és precisament independentista. I després va enviar-la a uns quants amics, entre els quals en Josep Maria Mainat. Mainat la va penjar a twitter i el diari d'Eduardo Inda ho va veure d'aquesta manera:
2- Els okupes inspiren la caverna
També ha estat molt interessant veure com tractaven els mitjans del nacionalisme espanyol radical els incidents al barri de Gràcia de BCN. Alerta Digital ha trobat una bona excusa per insultar, així en general, a tots els catalans (i a totes les catalanes)...
I, de pas, mostrar-nos aquesta debilitat seva per l'escatologia...
En canvi, Periodista Digital va optar per explicar una realitat diferent de la real. Sí, perquè els okupes no van "recuperar" el banc...
A partir d'aquí, qualsevol cosa pot ser possible. Com que s'acusi sense proves a persones que van ser a la manifestació de participar en els incidents violents posteriors...
Se suposa que si aquests dos mitjans tenen les proves del que afirmen, les posaran a disposició de la justícia perquè aquestes tres persones siguin detingudes, oi?
I per rematar la cosa, un moment entranyable provocat per un titular terriblement enginyós i absolutament innovador:
3- El titular de ficció i la posterior realitat
El concepte és clickbait i és la lluita dels mitjans digitals perquè els clients cliquem el màxim de notícies. Més clics, més audiència i més audiència vol dir més ingressos. Bé, o això diuen perquè hi ha digitals que s'atorguen milions de visites i després mires quina publicitat tenen i no passen de "Cotilleria Paquita (Antiga La Confiança)".
De moment, li presento tres exemples. Al primer veiem el reclam perfecte: el sexe.
Boles xineses, diu? Ràpid, cliquem la notícia a veure què!!!
Vaja, resulta que al final res de sexe... I li diré més, resulta que la noticia va de (esperi que agafo aire perquè no és senzilla d'explicar)... Rita Maestre, bèstia negra de la caverna perquè va ser la noia que va protestar a la capella de la Complutense mostrant els pits (va haver-hi judici i tot), va anar al programa de l'exdona (Ana Rosa Quintana) del director de Periodista Digital (Alfonso Rojo) i, parlant de la possible venda d'un edifici molt famós de la Granvia de Madrid (actualment en mans d'un grup xinès que es diu Wanda) va dir que no podia fer cap valoració perquè no entén el xinés. I d'aquí... vam anar a petar a les boles xineses!!! RÀPID, QUE SURTIN LES MAJORETTES!!!
També a Periodista Digital, immens titular sobre la presentadora del programa Masterchef de TV1:
Un cop fas el clic tan anhelat, et topes amb la realitat...
I el premi clickbait de la setmana és per El Mundo. Titular sorollós que barreja la fal·lera per tenir visites i la manipulació d'una expressió real, però treta de context. Anem primer al titular:
I ara anem al lloc d'on va sortir la frase, twitter, i en un context concret i fruit d'una conversa feta en un to que en diríem "distès":
Però el tema és que Loreto Amorós es presenta com a candidata d'un partit independentista balear, i això és motiu perquè una notícia que ja hem vist com neix, sigui reproduïda posteriorment per altres mitjans com si fos una declaració i com si la noticia fos seva:
Vaja, que el nivell ara mateix ja està en buscar clics copiant descaradament les manipulacions d'altres mitjans que buscaven clics.
FAS-TU-ÓS!
4- Quan una suposició et permet escriure fum
I aquí tenim una altra varietat del clickbait: el titular que suposa.
Ja comencem malament quan una notícia és una pregunta. Però quan en tenim dues (de preguntes) i un "probablemente", ja és la cabra tocant la trompeta en persona.
I a partir d'aquí literatura buida, especulacions, insinuacions, parlar en plural del que ells mateixos reconeixen que podria haver estat un (UN) sol cas, afirmacions que desmenteixen totalment el titular i desmentiments en estat pur...
Total, que l'Springsteen tocava per aquí era un bon moment per aprofitar-ho i tenir clics. I algú va dir: "Paquito, haz alguna cosa sobre el tío este y el sexo". I en Paquito ho va fer.
I ara, si em permet, parem un moment del tema click i seguim més endavant.
5- Hi ha mitjans que estan de pega (molt i molt sovint)
Torna a aparèixer el mitjà d'Eduardo Inda, sí. Ho sento, però és que han tingut una setmana complicada.
Van publicar que l'alcaldessa de Madrid (també gran bèstia negra) era una ignorant. I un usuari de twitter va demostrar que la realitat era que algú amb molt mala idea havia esborrat els accents en qüestió. Qui? no se sap. El cas és que, un cop més, la noticia no era certa.
Però el mateix dia, també van publicar que una altra de les seves bèsties negres, l'ex JEMAD Júlio Rodriguez (candidat de Podemos) era un porc capitalista que viatjava com els rics. I va resultar que no, com el propi interessat va demostrar penjant a twitter el seu bitllet:
Renoi, és que miri que aquests xicots estan de pega, eh... Ells publicant grans exclusives i la realitat va i les desmenteix...
6- La gràfica és més ràpida que la vista
Un altre usuari de twitter estava a casa seva guaitant l'actualitat econòmica i... Bé, no cal que l'expliqui res. Senzillament faci un cop d'ull al que va veure:
7- El que calgui per un clic (ai, m'havia deixat algunes cosetes)
Després d'aquesta petita pausa de realitat i ficció, tornem a la febre del clickbait. El sexe mai falla. Sobretot si el barregem amb motor i la fi del món...
Però, sisplau, no oblidem que l'economia també pot ser sexual. I si al mig del sempre espès IBEX, hi posem una notícia sobre un restaurant nudista, escolti, EN-DA-VANT!!!
8- Tot per un clic (però dissimulant)
Què, massa clickbait? No pateixi que ja acabo. És que no puc resistir-me a compartir amb vostè el moment "miri com busquen l'audiència els altres a qualsevol preu".
Després dels diversos exemples vistos de Periodista Digital, és del tot entranyable veure com acusen un altre mitjà de fer-ho tot per l'audiència... PUBLICANT UNA FOTO DEL MOMENT QUE DIUEN DENUNCIAR!!!! Glo-ri-ós!
9- Una foto usada pels dos bàndols
I acabem el repàs de cosetes mediàtiques de la setmana amb dues fotos.
L'una és del fotògraf de elnacional.cat Sergi Alcàzar. La va fer durant els incidents al barri de Gràcia de BCN, aquests que més amunt hem vist com van ser tractats en alguns mitjans.
El millor de la foto no és ella mateixa (que ho és), sinó que la gent l'ha convertit en una icona.
Com va dir el guionista Oriol de Balanzó a Twitter, tota notícia d'impacte necessita una imatge. I els fets de l'anomenat "Banc Expropiat" passaran a la història amb aquesta foto. Va passar de mòbil en mòbil i els dos bàndols se la van fer seva. Els que criticaven els Mossos i els que els defensaven van coincidir en considerar que representava la seva postura.
Vaig proposar als companys fer-ne samarretes, vendre-les pel barri i fer la primera pela. La idea no va tenir èxit. Realment som poc emprenedors...
10- La fotografia definitiva
No calen gaires explicacions. L'un és l'expresident del Congrés, Jesús Posada i l'altre l'ex jugador de bàsquet, Fernando Romay. Ara bé, la gràcia és saber qui és qui...
BONA SETMANA!