1- La notícia que no ha estat (ni ho va ser)
La notícia ha circulat molt. I, per la pròpia naturalesa, ha provocat molts comentaris:
Bé, ha provocat molts comentaris la notícia i, sobretot, la foto que la il·lustrava. Tenint en compte que se suposa que parlem de morts, calia?
Però aquesta notícia té un petit problema. Que a un servidor li rondava pel cap haver-la vist no fa gaire. I, per un cop a la vida, la memòria no m'ha fallat. Llegeixi aquesta altra notícia i, sobretot, guaiti la data...
Efectivament, és la mateixa notícia, però ja publicada l'octubre del 2014. O sigui, que fa un any i mig ja va passar el mateix que explica la notícia publicada ara. Bé, a veure... va passar, o no...
Per tant, i fent un resum ràpid: un any i mig després, els mitjans han publicat per segona vegada una notícia que fa un any i mig va ser falsa.
Ja estic neguitós a veure quant temps falta perquè la tornin a publicar...
2- Menjar-se un Piqué amb patates
Si hi ha un jugador de "la Roja" que provoca unanimitat en l'afecció de l'Espanya del blat és en Gerard Piqué. Unanimitat en contra. Però, ah, terribles jugades del destí... Va en Piqué i, pràcticament a l'últim minut, fa el gol que va permetre la selecció espanyola guanyar el primer partit de l'Eurocopa. I, esclar, això va electrocutar unes quantes neurones. Resultat? Enquestes sensacionals:
Però qui va passar-ho pitjor va ser un senyor que s'ha fet molt famós als cercles freaks perquè va penjar a OKDiario aquest vídeo de la final de la Champions on, en comptes de celebrar la victòria del que se suposa és el seu equip, es passa l'estona fent unes petites grolleries dedicades a Piqué. És la síndrome coneguda com l'enyor de l'absent.
Doncs bé, aquest ciutadà no-nacionalista va dur el seu no-nacionalisme a l'extrem:
Pobret, el disgust que va tenir quan va marcar Piqué:
I allà s'ha quedat, fent un "doncsaranovulljugareliselisimenfado". I és que, ja se sap, la canalla és com és...
Per cert, confirmat que el futbol no és política. Quan juga el no-nacionalisme espanyol, evidentment.
Per cert, la foto del mig és del nostre fotògraf (i també seu), en Sergi Alcàzar...
3- El futbol beneficia la salut?
Hi ha llegendes urbanes que circulen i que donem com a certes, però que ningú s'ha molestat a comprovar. Una de relacionada amb el futbol potser ara quedarà confirmada gràcies a un estudi que ha penjat en Juan Toral al seu blog i que ha tingut ressò en alguns mitjans...
Doncs bé, la conclusió és que sí, que quan hi ha un partit de futbol important, baixa la demanda a urgències.
Ah, per cert, si vol més dades "sorprenents", com per exemple la que diu que mentre hi ha futbol augmenta la xifra d'homes que va a urgències i baixa la de dones, doncs aquí té tota la informació...
4- Ser mediàtic sense voler-ho
Aquesta setmana ha circulat molt aquesta piulada:
I ara, vostè em dirà: per què carai ha circulat tant la foto de la presentació d'un futbolista desconegut que jugarà en un equip desconegut? Bé, torni a mirar la foto (jo vaig necessitar una estona per adonar-me de la cosa). I quan cregui que ha trobat la resposta, pot confirmar-la veient la foto de just aquí sota:
Efectivament, el Sankt Pauli, equip de la segona divisió alemanya, presentava la seva flamant adquisició, en Marvin Ducksch. A la foto oficial hi havia d'aparèixer qui a la primera instantània és el senyor de la dreta i secretari tècnic, Thomas Meggle, i el nou entrenador i senyor de l'esquerra, Ewald Lienen. Però, ai las, l'Ewald no va poder anar-hi i algú va tenir la brillant idea de retallar una carota i posar-li a un Senyor Anònim No Identificat (SANI) que, visualment, va fer d'ell.
Però el millor de tot és que gràcies a aquesta manera diferent de fer les coses, hem conegut un club molt especial que als córners hi té una simbologia també diferent:
I és que el St Pauli va ser el primer equip alemany en prohibir oficialment la simbologia feixista al seu estadi. I ho va fer en un moment en què els feixistes controlaven un futbol alemany amb afeccions molt radicals. Aquesta decisió tan valenta com arriscada li va valer que dels 1.500 socis d'aquell moment passés als 30 mil actuals, que omplen l'estadi cada partit, a pesar de jugar a segona i ser un equip molt modest.
La seva sensibilitat antimasclista l'ha convertit en l'equip alemany amb més seguidores femenines. D'entre les seves decisions destaca retirar l'any 2002 la publicitat (i, per tant, renunciar als ingressos) d'una revista d'homes perquè publicava anuncis sexistes. També és l'equip amb més simpaties entre els homosexuals, ja que un antic president que va dir públicament que ho era, va penjar la bandera LGBT a la façana de l'estadi.
Per cert, això del banderí potser s'explica perquè quan l'equip rival surt a la gespa, sona el "Hells Bells" dels AC/DC.
Fixi's vostè quantes coses hem après gràcies a una piulada que va fer-se viral...
5- Quan Veneçuela és el Congo
Passa sovint a Twitter, que el dit és més ràpid que la prudència.
I, quan això passa, pot succeir que alguns mitjans de comunicació afins, s'apuntin a la festa...
Però, què passa si les imatges que el destacat membre del PP i el famós diari madrileny situen avui a Veneçuela, són de fa temps i del Congo? I, pitjor encara, què passa si algú ho descobreix i ho esbomba a Twitter?
Bé, doncs li presento les imatges originals que van convertir Brazzaville en Caracas...
Crec que aquest any en Pablo Casado no anirà de vacances al Congo. No sé, tinc aquesta intuïció...
6- La perspectiva és la que importa
En Josep Guil (@josepguil) va penjar a Twitter dues fotos. A la primera hi veiem en Mariano Rajoy amb una massa ciutadana fent-li costat:
A la segona hi veiem en Mariano Rajoy amb una massa ciutadana certament millorable...
Les dues fotos són certes i ningú pot dir que cap de les dues manipula la realitat. Però reconeguem que una és més real que l'altra...
7- El famós debat a quatre
El famós debat dels quatre candidats dels quatre grans partits espanyols va ser un desastre. Només va ser útil per confirmar que aquest format ha mort, que aquestes escenografies han de ser eradicades i que cada dia és més difícil enganyar la gent.
Si mirem les audiències, podem concloure que l'esguerro va ser un èxit: 10,5 milions d'espectadors i un 57% de quota de pantalla. Sí, esclar, però passant-lo per 17 cadenes de TV, incloses la pública espanyola i tres de les quatre privades més importants...
Però mirant els resultats per cadenes, ens adonem que el debat ha consolidat una sospita: quan la gent vol informar-se sobre política, mira La Sexta. Els espectadors tenien diverses possibilitats per seguir el programa. Un 14,1% va triar La Sexta, un 13,2 TV1, un 12,1 T5 i un 11% Antena 3. Si totes oferien exactament el mateix, per què la gent va optar pel projecte de García Ferreras? Doncs pel mateix motiu que a igual transmissió de futbol, els catalans prefereixen veure el partit per TV3 que per una altra cadena. És una qüestió de confiança. I la confiança es guanya oferint un producte que la gent se'l faci seu.
Imagino que són xifres com aquestes les que expliquen algunes reaccions de la competència:
8- La mala sort de Pedro Sánchez
Totes les enquestes fetes entre els espectadors que van seguir el debat van donar-li un mal resultat a Pedro Sánchez. A la majoria hi apareixia com el menys valorat dels quatre candidats. Però el pitjor estava per arribar. Resulta que, quan ja anava cap a casa, va decidir gravar un vídeo per compartir les seves impressions amb els seguidors que té a Facebook. I, si em fa el favor de mirar-se l'enllaç de la notícia que en va fer El Nacional, comprovarà que va tenir un mal moment.
Però el "pitjor" al que em referia abans no va ser això. El més terrible és que topar amb una branca fos notícia. I que l'endemà del debat, la gent comentés més la branca que les seves propostes de la nit anterior.
9- El Pequeño Nicolás es guanya bé la vida
Periodista Digital ens ha ofert un exemple sensacional de doble personalitat mediàtica. Per una banda, s'escandalitza amb el sou del Pequeño Nicolás. Per l'altra usa, al Pequeño Nicolás per tenir visites. Observi que després de cada paràgraf hi inclou un enllaç llaminer perquè els lectors cliquin:
Potser sí que és elevat el sou del xicot que sempre promet grans revelacions i que fa dos anys no revela ni un rodet de 12 fotos. En tot cas, la culpa no és seva, sinó de la gent que se'l mira quan surt. Si té audiència, guanya diners. I en té. De les dues coses. I si té audiència és perquè els mitjans en parlen molt, inclòs Periodista Digital que, sabent que la gent consumeix Pequeño Nicolás, l'utilitza per arrossegar audiència a la seva pàgina.
10- El català, com l'ase, sempre va al davant
Dos actes igual de condemnables a la mateixa notícia, per sort sense més conseqüències. Quin dels dos ocupa el titular?
I dit tot això, BONA SETMANA!