Deu moments mèdia de la setmana

1- Fernández Díaz en fascicles col·leccionables.

Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. És la frase que resumeix millor la publicació per part de publico.es de les converses del ministre de l'Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz, i qui dimecres deixarà de ser cap de l'Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. La pols és que el ministre va comprar-se un Lego gegant per construir dossiers. L'era és no calcular que els seus enemics també s'havien comprat un Lego gegant, però per gravar converses. 

La calma del cap de setmana de les eleccions, potser és un bon moment per repassar aquest cas des del punt de vista mediàtic. Si li sembla bé, comencem per com han tractat el tema les portades dels diaris de paper de Madrit (més que mai, concepte). Compararem, mitjà per mitjà, la portada de l'endemà del dia que esclata el cas i l'endemà de l'endemà, quan l'escàndol ja no es podia silenciar.

Comencem per La Razón, diari que pertany al grup Planeta, que es cita a les converses: 

Efectivament, van passar del zero a donar-li la volta. De silenciar el cas a carregar contra el sobiranisme. Mirem-nos ara El Mundo:

Aquí del zero passem a què el PP és el gran perjudicat. Anem ara a l'ABC:

Novament del no-res del primer dia passem a tota portada. Amb un titular d'exculpació del ministre, però amb una foto que ho diu tot i que realment és el gran missatge ocult. Mirem-nos ara El País:

Aquí anem del silenci fins a la trama policial, i Fernández Díaz ni apareix al titular. I, de fet, a la foto se'l veu lluny. Molt lluny. Sembla que pel diari que va ser durant anys la Bíblia d'una certa progressia, ell no sigui el protagonista de la notícia. 

Per tant, el cas apareix dimarts, la premsa de Madrit (concepte) l'ignora totalment dimecres i no el treu en portada fins dijous. Llavors, cada mitjà hi dóna un enfocament totalment diferent. Sobre aquest tema, res a dir. Al periodisme del segle XXI ja no s'informa sinó que s'expliquen les notícies segons el propi criteri editorial. Sobre la censura interna, dues preguntes:

1/ Els lectors d'aquests quatre diaris mereixen una explicació per part de qui va decidir silenciar el cas en un primer moment? 

2/ Algú es pot sorprendre del descens sense fi de les vendes de la premsa de paper? Quan tu ignores i silencies la gran notícia del dia, obligues els teus clients a anar a altres llocs a informar-se. I, un cop ho han fet, per què han de tornar a tu?

2- I els diaris de paper catalans, què?

A l'hora de tractar la conspiració de Fernández Díaz amb el cap de l'Oficina Antifrau, Catalunya no va ser Espanya. L'Ara va anar a tota portada ja l'endemà mateix:

El PuntAvui ho va treure destacat:

La Vanguardia ho va desplaçar avall de tot i al racó dret:

I El Periódico ho va posar en una franja central:

En els dos últims casos, el tractament és l'adequat? Haurien hagut de posar-ho més gros? Més amunt? Bé, la paraula la tenen, com sempre, els clients d'aquests mitjans. Si els ha semblat bé la cobertura, seguiran fidels al seu mitjà. Si no els ha semblat gens bé, a partir d'ara s'informaran en altres mitjans. 

3- A TVE van ignorar el tema, menys a La 2. 

A la cadena pública espanyola no van passar els àudios publicats per publico.es ni als diversos informatius de TV1, ni als del Canal 24 horas (que, com el seu propi nom indica ofereix informació les 24 hores del dia). Això va provocar que, segons Vertele, dijous al voltant de les dues de la tarda un grup de redactors protestés “de manera improvisada” davant d’alguns directius mostrant cartells on demanaven l’emissió de la conversa.

TVE va excusar-se argumentant que la cadena “mai es fa ressò d’informacions la procedència de les quals no hagi pogut ser comprovada o que hagin estat obtingudes per tècniques no autoritzades pels seus professionals”. El Consell d’Informatius va documentar que en almenys altres dos casos, sí que s'han emès gravacions obtingudes per mitjans semblants al de la conspiració del ministeri de l'Interior amb l'anomenada Oficina Antifrau.

En canvi, La 2 Noticias sí que va emetre les converses. Dimarts mateix i també dimecres, tal com recollia la ja citada Vertele.

Potser va influir en l'emissió que l'informatiu que presenta Mara Torres s’emet de matinada i que acostuma a anar al seu aire entre la indiferència de la direcció de la TV pública espanyola. Ah, per cert, si vol veure el tractament que en van fer, tal i com el van fer, aquí té el vídeo sencer de l'informatiu de RTVE més alternatiu que mai:

4- La misteriosa aparició d'en Jaume Roures.

I, al mig de tot això, el dia que el senyor Antifrau compareixia al Parlament per recollir directament les seves coses del calaix, en una de les cadires reservades a la premsa a la sala de comissions hi havia una altra compareixença molt comentada, la d'en Jaume Roures. Pablo Planas, a Libertad Digital, va fer una crònica de l'esdeveniment:

Com és evident, un servidor no és en Jaume Roures, per tant no sóc qui per contestar la pregunta que encapçala la peça de Planas. Però potser la resposta és que el senyor Roures és periodista. I potser per això hi va anar. 

5- Ja, però, i les converses, què diuen?

Si encara no ha escoltat senceres les converses, o no n'ha llegit les transcripcions, li recomano que aprofiti alguns moments que tingui lliures aquest cap de setmana per posar-se al dia. Sobretot perquè som davant del millor exemple del nivell que té la democràcia a Espanya. I, sobretot, del concepte que en tenen alguns de què és la democràcia.

Tres exemples de tres moments del senyor Antifrau. Compte, NO del ministre! Són expressions de qui va dir en seu parlamentària que hi ha una conxorxa contra ell per part dels corruptes per desactivar l'Oficina Antifrau i obtenir la impunitat.

Comencem pel moment Gordó (com va dir algú amb responsabilitats de govern quan Gordó era conseller: "Ara entenc tants viatges a Madrid")

El moment Sanitat: 

I el moment conspiració:

Després de llegir això, és un bon moment per recordar el que va dir Jorge Fernández Díaz al programa Salvados de Jordi Évole sobre els famosos informes de la UDEF.

Ah, i una última cosa sobre la compareixença del senyor Antifrau. Deu ser una impressió meva, que sóc com sóc, però la temible i terrible Anna Gabriel no va fer gaire sang amb el senyor Antifrau, oi? No sé, a mi m'ho va semblar...

6- La policia fa una amable visita a la redacció de publico.es

Espanya és aquell Estat on un govern tanca un mitjà de comunicació, anys després es demostra que no tenia ni raons ni motius, i no passa res.

Espanya també és aquell Estat on la policia apareix, misteriosament, a la seu d'un mitjà de comunicació i demana les gravacions d'unes converses. I quan el mitjà pregunta si tenen manament judicial, als policies els agafa una pressa terrible, se'n van a corre-cuita i dient "a nosaltres no ens ha vist". I, per rematar la feina, algunes agències de notícies decideixen deixar de fer la seva feina, que és servir la informació tal qual, i opten per enviar als mitjans les notícies cuinades, I, per cert, guisades amb un criteri discutible...

I, per què dic això del criteri discutible?

1/ Una agència no és cap mitjà de comunicació. Ni valora ni interpreta. Dóna la informació en brut.

2/ Público no es nega a res. Demana a la policia una ordre judicial i, com que no la té perquè cap jutge investiga res, la policia se n'ha d'anar. La llei és així, encara que a Europa Press hi hagi responsables que pensin que als països democràtics la policia pot entrar als llocs que vulgui i endur-se el que li vingui de gust.

I Espanya, també és aquell lloc entranyable on un director de diari defensa el ministre, pobret, amb tant d'encert que enllaça en una piulada el compte d'un tal @jFernandezdiaz, que sí, que es diu igual que el ministre, com molts altres milions de persones. Però que, en el cas que ens ocupa, aquí acaba la relació perquè aquest Jorge Fernández Díaz és un senyor argentí que deu haver estat entretingut una estona... 

7- Els brexitòlegs ataquen de nou

Ens ataca un exèrcit de brexitòlegs, experts en el noble art de la brexitologia. S'han quedat tant de saber sobre el Brèxit que ens han deixat a la resta sense possibilitat de no tenir-ne una miqueta. Van clavar tant el pronòstic d'una victòria de la permanència i una derrota dels partidaris de marxar, que val la pena que el seu saber quedi per a la posteritat...

Queda clar que el nivell existent fa fins i tot entranyable la SEN-SA-CI-O-NAL enquesta que van publicar a La Gaceta. Els quatre supòsits són IN-SU-PE-RA-BLES!!!

8- Ah, per cert... Hi ha eleccions...

Entre la conspiració del ministre i el Brèxit, ens havíem oblidat que aquest diumenge hi ha eleccions a Espanya. Una llei del segle XIX (abans de Crist) diu que des de dilluns no es poden publicar enquestes. Algun dia, algú s'adonarà que som al segle XXI i si aquí no es poden publicar enquestes, a Andorra sí. Bé, a Andorra i al Pol Nord. I llavors, aquest algú canviarà la llei. 

I és així com El Periòdico, que té una edició andorrana, ha publicat tota la setmana l'estat de les platges i electograph dels preus de les fruites. No cal dir que la coincidència de colors entre les banderes i els diversos fruits amb els colors que identifiquen els partits era una casualitat molt casual. Ei, però molt de molt...

Altres amb menys mitjans, també han fet enquestes. Els de 13TV tenen molt clar què cal fer per animar que la gent es gasti uns calerons en trucades. Tenint en compte l'audiència de la cadena dels bisbes, provocar-la una miqueta sempre va bé per omplir la butxaca. 

I he deixat pel final la portada més innocent de la campanya. En un moment on circulen tota mena de vídeos insinuant que Albert Rivera consumeix cocaïna (això sí, sense cap prova), aquesta portada de l'ABC de diumenge passat és d'una innocència que emociona. Tots els candidats amb la mà a la barbeta menys un. I aquest un, on té la mà? ¿Fent quin gest? El que li deia, innocència total.

9- Àngel Ros contraataca

Dissabte passat la PAH de Lleida va convocar una protesta adreçada a Àngel Ros, alcalde de la ciutat. Crits, insults i aquell clàssic volum del so d'un megàfon van acompanyar el paer en cap durant una bona estona. 

Fins que Ros va decidir contraatacar. Es va demanar un megàfon per a ell solet i es va situar en igualtat de condicions amb els manifestants, tal i com demostra la foto d'en Sergi Queralt que acompanya la piulada de Nació Digital Lleida:

Si s'escampa l'exemple, la guerra de decibels pot ser terrible. 

10- Bona nit i tapat

Una setmana tan dura com aquesta ha fet estralls entre la gent que realment controla la situació política, econòmica i social al planeta i a la galàxia (en general). El pobre Ángel María Villar n'és un exemple. La seva esposa, famosa per caure derrotada pel cansament a la final de Copa, ha obert un camí familiar que ha continuat qui és president de la Federació Espanyola de Futbol des de fa només 28 anys. 

Va passar durant l'Anglaterra-Eslovàquia. I, tot i no ser temporada, va pesar figues. Unes quantes tones... 

I vist, escoltat i dit tot això... Bona setmana!!!