La marxa del gènere humà, dels homes i de les dones, per a aconseguir el reconeixement dels seus drets ha estat llarga i tortuosa.
Ens podríem remuntar a la Carta de Drets (el Bill of Rights) anglesa del 1689, que va imposar el Parlament al príncep Guillem d’Orange, perquè pogués succeir al rei Jaume II. L’objectiu d’aquesta Carta era recuperar i enfortir algunes facultats parlamentàries, que havien estat abolides o afeblides durant els regnats absolutistes dels Stuart (tant Carles I com Carles II).
Hauríem de continuar per la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, aprovada per l’Assemblea Constituent francesa el 1789, l’any d’inici de la Revolució. Es tracta d’un text inspirat pels filòsofs de la Il·lustració que va afermar els valors de la pròpia Revolució i que tingué un significatiu impacte en el desenvolupament de conceptes com ara la llibertat individual i la democràcia, especialment a Europa.
Aquesta Declaració fou la base d’una nació d’individus lliures, protegits per igual per la llei, i establia el principi de la sobirania popular.
A aquest text en va seguir un altre, amb el mateix títol, el 1793. En aquest cas, el text fou introduït a la Constitució de l’any I, que no va ser mai aplicada. La diferència més important amb el text de 1789 és la tendència igualitària que s’hi expressa. Una altra característica significativa d’aquest text és l’establiment del dret a la resistència contra l’opressió.
I el darrer dels textos fonamentals lligats a la Revolució Francesa és la Declaració dels Drets i els Deures de l’Home i del Ciutadà de 1795, que serví de preàmbul a la Constitució del 5 fructidor de l’any III, o sigui, del 22 d’agost de 1795.
Caldria que recordéssim que també tenim deures, envers nosaltres mateixos i respecte del bé comú
Per què els constituents van esmentar per primer cop els deures dels ciutadans en un text constitucional? Perquè estaven amoïnats per mantenir l’ordre, i per això van instaurar una sèrie de deures que no deixaven de ser generalitats sense un gran abast ni jurídic ni filosòfic, sinó que més aviat reafirmaven els deures dels legisladors. En aquest sentit, és interessant assenyalar que la Declaració de 1795 ja evocava la separació de poders i la noció de reserva militar per a la defensa de la pàtria.
El gran salt, però, a escala planetària, es va produir el 10 de desembre de 1948, quan l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. Una Declaració que esmenta els drets humans que es consideren bàsics i que s’han d’aplicar, sense excepció, a tots els éssers humans. Aquests drets són tant de caràcter civil, com polític, social, econòmic i cultural.
Amb el decurs del temps, aquesta Declaració ha estat objecte de dos tipus principals de crítica. La primera és que, com que no n'és obligatori el compliment, a vegades només és un catàleg de bones intencions. I la segona és que alguns estats postcolonials l’acusen d’etnocentrisme i, en concret, d’eurocentrisme. Sigui com sigui, és el document actualment vigent sobre els drets humans de caràcter universal.
Però m’agradaria tornar al tema dels deures que ja va evocar la Declaració de 1795, tot i ser conscient que encara queda un llarg camí per arribar al respecte dels drets humans definits a la Declaració de 1948.
En el context pendular que caracteritza en gran manera la marxa de la societat catalana, hem passat de la condició de súbdits a la d’usuaris, sense estacions intermèdies i amb uns canvis bruscs d’orientació.
Un súbdit és aquell individu que té tots els deures i cap dret, mentre que un usuari és aquell individu que té tots els drets i cap deure. No agafades cap d’aquestes situacions completament, sinó en graus diversos d’aproximació.
L’estació intermèdia seria la condició de ciutadà. Aquell ésser humà que se sap protagonista de drets i deures, i que s’instal·la enmig de l’equilibri inestable entre aquests conceptes.
Malauradament, els catalans hem estat poc instal·lats o ens hem saltat directament aquesta estació intermèdia, i això ens afebleix com a persones i com a col·lectivitat. De tota manera, i davant d’uns individus i d’uns col·lectius que reclamen i exhibeixen contínuament el respecte dels seus drets (que voldrien il·limitats i immediats), caldria que recordéssim que també tenim deures, envers nosaltres mateixos i respecte del bé comú. Aquest equilibri ens faria avançar cap a una societat més equilibrada, més justa, més madura i, a la llarga, més lliure.
Recordem, doncs, recordem-nos que les persones tenim deures, els deures respecte de la col·lectivitat de la qual formem part, i a la qual hem de destinar les nostres forces de cara al progrés comú, en tots els àmbits de la vida en societat.