Montserrat es troba immersa en la celebració del Mil·lenari, una efemèride a la qual s’ha sumat amb veu pròpia el Cos de Mossos d’Esquadra. Entre d’altres, amb una setmana de novembre montserratina que ha inclòs una exposició que encara es pot visitar. 

No és intranscendent, l’exposició. Entre altres coses, encara que s’hi ha decidit passar de puntetes, perquè el monestir de Montserrat es va salvar de ser saquejat i destruït l’estiu de 1936 per la protecció del Cos de Mossos d’Esquadra, un cos policial que tenia aleshores menys de 300 efectius, bona part dedicats a tasques administratives o de vigilància institucional. No eren una Policia integral ni desplegada pel territori. Ni pel nombre d’efectius ni pel rol que tenien assignat. Per contra, una de les virtuts de l’Estatut de 1932 va ser atribuir competències de seguretat al Govern de Catalunya, que és el que va permetre finalment assumir el Comandament sobre la Guàrdia d’Assalt, la força d’ordre públic creada per la República. Com si diguéssim que ara la Policia Nacional estigués a les ordres del Departament d’Interior. El mateix va acabar passant, just abans del cop d'estat del 19 de juliol, amb la Guàrdia Civil, que alhora és un dels motius que explica —a Catalunya— la seva lleialtat a la República i que el General Aranguren i els coronels Escobar i Brotons —principals comandaments de la Guàrdia Civil a Catalunya— es posessin a les ordres del president Lluís Companys. Una circumstància que explica, en bona mesura, per què l’Exèrcit espanyol va ser derrotat a Catalunya. 

Val a dir, a més, que —segons Jaume Miravitlles (Comissari de Propaganda de la Generalitat)— la Guàrdia d’Assalt estava penetrada per militants d’Estat Català-Esquerra Republicana, d’aquí també l’entrega i compromís per derrotar els militars sollevats: la totalitat de les guarnicions de l’Exèrcit a Barcelona. 

Hauria estat un bon moment per reconèixer el paper determinant que van tenir Companys i el seu Govern per salvar una ingent quantitat de persones

Però el significatiu és que va ser una decisió personal del Govern Companys —a través del conseller de Cultura, Ventura Gassol— la que va salvar Montserrat. No només van destinar un significatiu contingent d’aquella modesta força pública que eren els Mossos d’Esquadra a protegir in situ Montserrat quan s’estaven incendiant totes les esglésies i convents del país i assassinant el clergat, sinó perquè s’hi va nomenar i destinar expressament un comissari per a la seva gestió i protecció, l’exdiputat de la Unió Socialista de Catalunya (aliada amb ERC des de les eleccions de 1931), Carles Gerhard, amb la missió de preservar el monestir i de salvar-ne els monjos. Gerhard ho explica amb tot luxe de detalls en unes voluminoses memòries, Comissari de la Generalitat a Montserrat (1936-39), editat per la mateixa Abadia de Montserrat. El mateix Gerhard va organitzar l’evacuació d’incògnit dels monjos en autobusos escortats pels Mossos. I si bé és cert que una vintena van ser assassinats en la diàspora posterior, no és menys cert que la resta van salvar la vida, inclosos aquells monjos més vells que per la seva salut van continuar ocults al monestir sota la protecció de Gerhard i els Mossos. 

Per aquest motiu, entre d’altres, el monjo i estudiós erudit Hilari Raguer va reclamar públicament que es reconeguessin aquests fets històrics, afirmant solemnement "l’Església catalana està en deute amb Lluís Companys". El cert és que el Govern Companys va protegir simultàniament el monestir de Poblet, el de Pedralbes i la catedral de Barcelona. Però també, entre molts d’altres, va salvar d’una mort segura el Bisbe de Tarragona, el Cardenal Vidal i Barraquer, amb una audaç intervenció directa quan estava a punt ser executat a Montblanc. 

Tal vegada, amb el Mil·lenari i l’Exposició, hauria estat un bon moment per donar compliment a la demanda del Pare Hilari i per reconèixer allò que tot sovint se li ha negat o s’ha volgut ignorar del president de Catalunya i el seu Govern. Ni que fos per ser fidel als fets i a una injustícia històrica en la figura del president Companys: el paper determinant que va tenir per salvar una ingent quantitat de persones en aquella abominable borratxera de sang que va seguir al fallit cop d’estat protagonitzat pels militars africanistes de l’Exèrcit espanyol.