El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat que se celebra cada 3 de desembre, desenvolupa enguany com a lema de treball “Unitat per rescatar i assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible per, amb i per a les persones amb discapacitat” i no deixar ningú enrere, especialment els 1.300 milions de persones amb discapacitat al món. El lema del 2022, vigent fins ahir, es referia al paper de la innovació per a millorar la vida de les persones discapacitades.
Ambdós lemes semblen prou adients. Quan costa de recordar els noms de cada cosa o d’aquelles persones que no s’haurien d’haver oblidat, quan recollir el llibre que cau es pot convertir en una tasca difícil, o quan es vol telefonar (al personal sanitari, per exemple) i ni tan sols es recorda cap número, és d’agrair que innovacions i “intel·ligències” addicionals facin la vida més fàcil. Aquest ajut, en el dia a dia, sol ser de les persones que cuiden i vigilen les que pateixen alguna discapacitació i que tantes vegades han canviat fins i tot de continent per guanyar-se la vida vetllant a qui té unes condicions de salut en precari. I seria bo que la bona política arribés també a aquest cantó obscur de les cures que massa vegades es nodreix de dones en el fil de la marginació, qualificació insuficient, desconeixement de l’idioma i comunicació difícil.
De fet, una mena de discapacitació que acaba afectant la majoria de la població que viu prou anys, és la vellesa, sobre tot si, com sol passar, va acompanyada de malalties cròniques. Com deia —i encertava— Bette Davis, “fer-se vell no és per a gallines”. I podríem afegir que sense ajudes i afectes, una tasca gairebé impossible.
Una mena de discapacitació que acaba afectant la majoria de la població que viu prou anys, és la vellesa, sobre tot si, com sol passar, va acompanyada de malalties cròniques
És d’una evidència aclaparadora que com més avançat és el grau de maduresa conjunta de les persones, les institucions i la política, més fàcil resulta viure i conviure. Socialitzar els serveis de cura comunitària i posar en pràctica polítiques de benestar és un bon indicador de civilització. En cas contrari, permetre que les persones desvalgudes i discapacitades malvisquin —si poden— en l’abandó, la violència i la indiferència, és un senyal encès d’alerta i vergonya. I no diu res de bo de les societats eixorques d’empatia, perquè quan la desigualtat és norma de vida, les polítiques d’equitat són les primeres víctimes d’una política que es reclama d’austeritats esbiaixades.
En aquest escenari prou familiar apareix un nou personatge, benvingut per uns i temut i maleït per uns altres. Es tracta de la intel·ligència artificial, un dels objectius més cobejats dels fons europeus, que sobrepassa de molt l’àmbit de la discapacitació, però que no li és gens aliè. De fet, un dels sectors de la robòtica que fins i tot el govern de la Generalitat considera adient com a receptor d’ajudes podria ser el que produeix, a casa nostra, robots humanitzats i infantilitzats, amb galtes d’acer rodonetes i ulls grans i oberts com els de la quitxalla, creats per “acompanyar” la gent gran que viu sola. El robot pot detectar caigudes, telefonar demanant ajuda o fins i tot mantenir una conversa bàsica. Però compartir i impartir cures, anivellar forces, socialitzar i fer companyia és quelcom més. La tria d’una opció molt cara, d’aparença simpàtica, que ni sent, ni estima, ni valora, ni acarona més enllà del que se li ha programat pot ser, de fet, la imatge i semblança de l’home “economicus” més pendent de Wall Street que de les persones amb les quals conviu.
I el que més amoïna és que fent explícites aquestes prioritats literalment no humanes d’ajuda a les persones més febles, estem triant obertament —i fent campanya— per una manera de viure que augmenta de fet la soledat sense humanització ni tendresa.